Entrevistes

Estopa: «Som cronistes dels somnis, perquè la inspiració en el carrer ja se’n va anar fa temps»

El 10 de juliol Estopa actua a l'Estadi Olímpic de Barcelona amb totes les entrades venudes

| 08/07/2024 a les 17:30h

Estopa
Estopa | Juan Miguel Morales
El 2024 és l’any d’Estopa: nou disc, Estopía (Sony, 2024), i la gira del 25è aniversari que bat rècords, amb les 56.000 entrades del 10 de juliol a l’Estadi Olímpic barceloní venudes en un tres i no res. Els germans de Cornellà David i José Muñoz veuen amb perplexitat com s’ha multiplicat el públic, perquè quan van debutar tenien el pressentiment que haurien de girar cua i tornar a la SEAT o al bar familiar. Les seves cançons mantenen l’ancoratge en la rumba però les lletres han deixat el barri i són més emocionals i interioristes. Ens citen a la sala La Daurada, de Vilanova i la Geltrú, on assagen el directe més important de la seva carrera.



Heu decidit celebrar el vint-i-cinquè aniversari de la vostra trajectòria amb cançons noves. Al final, 'Estopía' és un disc canònic i representatiu del so d’Estopa?
José Muñoz: Havíem pensat de fer un homenatge al nostre primer disc –Estopa (Sony Music, 1999)–, però després les coses han anat per altres camins.
David Muñoz: Fer un disc no és posar-nos a compondre, sinó a seleccionar. Sempre anem triant les cançons que ens van sortint, encara que no tinguem al davant una data concreta per publicar un nou disc. Fer cançons no és una obsessió. Agafem la guitarra i ja ens surten, després només cal triar-les.

'Estopía' té una portada del dissenyador còmplice habitual David Salvador ‘Jandi’ i és la més elaborada de la discografia, una recreació del quadre 'El jardí de les delícies', d’El Bosch, del segle XV.
D.M: Estopía és el món d’Estopa, i el Jandi ha fet una gran portada! Aquest ‘jardí de les malícies’ està ple de detalls relacionats amb els nostres discos i cançons. Tot ho ha dibuixat ell, i només s’ha ajudat una mica amb la Intel·ligència Artificial.

Vau anunciar que aquest disc seria molt rumber, però al capdavall sempre hi ha compendis dels diversos registres d’Estopa, que van de la rumba al rock amb ascendent punk, la quasi-balada i alguns experiments... I aquest també.
D.M: Volem que els discos tinguin diferents colors, però que les cançons vagin seguint un mateix camí.
J.M: El nou disc és com el primer: quantes rumbes hi havia? “La raja de tu falda”, “El del medio de Los Chichos”, “Poquito a poco’... A més, també hi ha cançons que comencen com balades o rock i que després acaben rumbejant. Aquest cop fins i tot ens ha quedat al calaix un pasdoble molt graciós. Massa graciós i tot...


Heu dit que la cançó “Mañana clara” és una de les vostres preferides de l’àlbum. Per què?
D.M: Una de les preferides, sí. Ve d’un record borrós de la meva infantesa, la imatge d’una noia que mirava per la finestra. És una cançó onírica. Les històries que tenen a veure amb els somnis són un clàssic d’Estopa. Algunes, fins i tot, venen de somnis autèntics, com per exemple “No digo ná”.
J.M: I també “Sola”. Amb els anys hem anat substituint els ‘petes’ pels somnis. Ara, quan me’n vaig a dormir, apago el llum i em dic: “Vinga, a treballar”. Quan em llevo si recordo alguna melodia xula o alguna lletra, l’enregistro amb el mòbil. Però també passa que em boicotejo a mi mateix, decideixo no gravar-la i continuar dormint. I després sempre me’n penedeixo.
D.M: I també cal dir que a vegades gravem la melodia amb una veu horrorosa, quan ens acabem de llevar, i no som capaços de distingir ni la melodia ni res que s’hi assembli.

Sempre s’ha parlat d’Estopa com a cronistes de barri, però el carrer cada cop pesa menys en el vostre imaginari. Tot va més d’emocions, cavil·lacions íntimes, històries amb un punt de disbarat...
D.M: Nosaltres som cronistes dels somnis, des de sempre, perquè la inspiració en el carrer ja se’n va anar fa temps. Seria ridícul que ara ens poséssim a fer cançons sobre els porros, les litrones o les discoteques. Va, home...
J.M: Seríem com uns boomers que es volen fer passar per enrotllats. Vaja, la gent pensaria que estem desfasats.

Déu n’hi do amb la història de “Pesadilla familiar”, que comença dient: ‘Anoche descubrí que mi madre traficaba con hachís,/ que mi novia trabajaba por su cuenta en la calle...’. Què els va semblar a les figures familiars al·ludides?
J.M: És una cançó amb un toc d’humor, on tot és volgudament passat de voltes. Representa el contrari de la realitat, però al principi no van captar el sentit del joc poètic. Sobretot el pare. De fet, vam haver de canviar la lletra. Originalment deia: ‘Mi padre traficaba con hachís’.


Ell, que sempre ha tingut una mania persecutòria amb la droga, ja quan portava el bar La Española, a Cornellà.
J.M: Als anys vuitanta, els ionquis venien al bar i es quedaven adormits. I ell els fotia fora: “Vinga, al carrer, a mi no em compliquis”. El pare encara es pensa que un porro és com el cavall. No ho distingeix gaire. Sempre ha declarat una guerra total contra la droga.
D.M: Menys als cubates. A mi em deia: “Tu beu-te uns cubates si vols, però no et fumis un porro!”.

“Tan dulce” acaba amb un aire de “The Trooper”, d’Iron Maiden, i no és el primer cop que feu una aclucada d’ull a bandes de mètal. Per exemple, a “Cacho a cacho”, del primer disc, esmentàveu Deep Purple. Són grups que heu escoltat gaire?
D.M: De fet, no, la veritat.
J.M: “The Trooper” la vam conèixer per un vídeo d’El Fary que corre per Youtube i on sembla que la canti ell, però és un muntatge.
D.M: ...I no pot molar més!


Al mig temps “Sin tinta en el boli” s’aprecia com ha anat madurant la veu de David Muñoz, cada vegada amb més gruix.
J.M: És la batalla que tinc des de fa anys sobre la seva veu, que abans la doblava i jo sempre li havia dit que no ho fes. Molts cantants, quan proven l’efecte del doblatge, el fan servir sempre perquè els dona més potència. Consisteix a enregistrar una pista més al damunt i fondre les dues, però es perden matisos i girs. El meu germà té una veu molt greu, gruixuda, i no li cal doblar-la. Amb el temps he aconseguit que, almenys quan canta sol, no ho faci.
D.M: A ¿La calle es tuya? (Sony Music, 2004) vaig doblar totes les veus, però ja fa uns quants discos que no ho faig sempre.
 

EL ‘PESCA’ I EXTREMODURO

Parlem de “La rumba del Pescaílla”, la primera cançó en català –o bilingüe, en realitat– que heu inclòs en un àlbum d’Estopa. Com va sorgir?
D.M: Un dia anava pel barri de Gràcia, a Barcelona, amb el meu amic Raül, que hi viu i és arquitecte i professor d’universitat. Passejàvem per aquells carrers i, de cop, em va dir que hi havia una cosa que m’agradaria: una placa d’un portal del carrer de la Fraternitat on diu que allà va néixer, l’any 1925, Antonio González ‘El Pescadilla’, creador de la rumba catalana. Llavors vaig pensar que allò podria ser l’inici d’una cançó. I com que la placa era en català, em va semblar de llei escriure-la en català.


La vau enviar a les seves filles, Lolita i Rosario, oi?
D.M: Sí, i ens van contestar amb unes notes de veu on ens deien que els havia agradat molt. Havíem arribat a pensar que elles hi podrien cantar, però com que era un homenatge vam preferir mantenir-les com a espectadores, i que ho escoltessin sense ser-ne part.

Què coneixeu de l’obra d’El Pescadilla?
D.M: Més que cançons pròpies, ell feia adaptacions molt bones, com la rumba de la bossa nova “Girl from Ipanema”.
J.M: També se’l recorda com a creador del ventilador, encara que hi ha tot un debat, en aquest tema, perquè Peret el va fer famós. Potser en realitat ho van fer entre tots dos.
D.M: Un ritme no se l’inventa una persona. Segur que va ser una barreja de coses, una evolució.
J.M: Algú pot dir qui es va inventar el blues? O el rap?

A vosaltres, el ritme de rumba us el va ensenyar a tocar el vostre pare, Pablo Muñoz?
J.M: Sí, i a ell, l’oncle, el Tío Lolo, que era fabricant de guitarres.
D.M: El pare sempre ha estat admirador de Peret i de Los Chichos. De fet, les cançons de Peret les coneixem més per les versions que en feia el pare que pels discos, que també en teníem. A ell, quan agafa una guitarra, no li demanis un blues.



L’altre mestre que vau tenir va ser Rock Hita, el guitarrista de La Banda Trapera del Río, que us feia classes al bar. El punk també és una font d’alimentació vostra, com els cantautors.
D.M: La veritat és que per una qüestió generacional no vam escoltar gaire la Trapera, però sí que és cert que el punk sempre ha estat molt important per a nosaltres. A Cornellà hi havia molts grups, com per exemple Monstruación. I després seguíem amb els bascos Kortatu, La Polla Records, Cicatriz... Hi hauria d’haver grups com aquests actualment, i no n’hi ha. I també Extremoduro, és clar.
J.M: I Siniestro Total.
D.M: I pel que fa als cantautors, ens agraden Luis Eduardo Aute, Víctor Manuel, Joaquín Sabina, Javier Krahe...

Arribareu algun dia a col·laborar amb Robe d’Extremoduro?
D.M: Ens fa molta vergonya, perquè Robe ha creat un estil. Quan vam descobrir Extremoduro ens vam adonar que allò era punk amb alguna cosa més.

Cantar en català en aquest moment té alguna cosa a veure amb l’actual conjuntura política o amb la Creu de Sant Jordi que us va atorgar fa dos anys la Generalitat de Catalunya, per exemple?
D.M: No ho hem fet tenint res en compte, la veritat, ni perquè sigui oportú ni deixi de ser-ho. Ho hem vist tan natural que, de fet, pensem que ho podríem haver fet abans. Però bé, ha sortit quan ha sortit. És com si les cançons fossin a l’aire, i només cal veure-les. No les veu ningú altre, només nosaltres. I aquesta la vam veure, era allà, i era en català. El català és una llengua preciosa, d’una gran musicalitat.
J.M: Escoltar qualsevol cosa en català, a la ràdio o a la televisió, ens fa sentir com a casa. Nosaltres vam créixer veient sèries i programes de TV3 com Bola de drac, Pac-Man, Planeta imaginari... i també les transmissions dels partits de bàsquet!
D.M: Les llengües s’han de defensar. A Catalunya n’hi ha dues, però una és l’original i és el català. La llengua pròpia cal protegir-la per damunt de les altres. No sé com s’ha de fer, però em sembla que tot és riquesa. I si parlem de l’Estat espanyol, hi ha les llengües basca, gallega, catalana... i això hauria de ser motiu d’orgull per a qualsevol, i no anar amb la mentalitat imperialista que tenen alguns. Dir-ne espanyol del castellà ja és aclaparar. No és gaire integrador ni seductor.

 

Estopa Foto: Juan Miguel Morales



Cantareu “La rumba del Pescaílla” en català durant la gira?
J.M: A la gent que coneixem que són d’Extremadura i de Madrid els ha agradat molt.
D.M: Ja ens han demanat si aquesta la descartaríem, però ha estat un entre mil. El català és la llengua de la nostra terra, encara que parlem en castellà. No puc negar-ho. I això que passa a Catalunya, de parlar en castellà i que et responguin en català, o al revés, sense canviar de llengua i creuant els idiomes... és un bilingüisme que crec que no deu passar enlloc més del món. Hi ha gent que ve de fora i ens pregunta si estem bojos. El fet que cadascú parli com li doni la gana és una cosa que a mi em flipa.

No us agrada gaire parlar de política, però com veieu el clima actual de la situació política a Catalunya i a Espanya?
D.M: Si ens preguntes per la crispació, quan no n’hi ha hagut? Amb José Luis Rodríguez Zapatero ja va passar, i ara amb Pedro Sánchez l’acusen de ser “el pitjor president espanyol en vuitanta anys”. Home, et podrà agradar més o menys, però... vuitanta anys? Això és com dir “soc un franquista”. Només faltaria que diguessin que és el pitjor d’Europa en vuitanta anys... M’agraden coses de Sánchez com l’Agenda 2030, a favor del desenvolupament sostenible. Els que hi estan en contra deu ser perquè estan pagats per les grans empreses, que volen continuar consumint carbó i contaminar.

I què penseu del projecte del complex Hard Rock previst al Camp de Tarragona, que ha comportat la no-aprovació dels pressupostos de la Generalitat i la convocatòria d’eleccions?
D.M: No em mola gens, igual que tot el que significa fomentar el joc, els casinos o la feina precària. Ja vam estar en contra d’Eurovegas, fa anys, i ho vam aturar. I ara ens la volen tornar a colar. Un no rotund al Hard Rock, a les cases d’apostes als barris, a la publicitat del joc a la tele i als programes de la ruleta. Alguns ajuntaments ho veuen bé perquè generaria llocs de treball, però són precaris, no pas estables! El joc està destruint la gent, sobretot la més jove. Han substituït els antics salons recreatius per aquestes merdes. Si fos president, faria un decret llei i il·legalitzaria els jocs d’apostes. Fan molt de mal al jovent, perquè els acaben alienant. L’equivalent a l’heroïna dels anys vuitanta són les cases d’apostes als barris obrers.
 

Estopa Foto: Juan Miguel Morales

 

DE L’ESTADI OLÍMPIC AL PALAU SANT JORDI

'Estopía' és el punt de partida de la gira més impressionant d’Estopa, amb macroconcerts com el del 10 de juliol a l’Estadi Olímpic Lluís Companys. I la tancareu al vostre recinte més familiar, el Palau Sant Jordi, el 18 d’octubre, dia en què es compliran 25 anys de la publicació del vostre primer disc. Què ha passat perquè s’hagi doblat o triplicat el vostre contingent de públic?
D.M: A la gira Fuego, que va començar a final del 2019 i que es va reprendre després de la pandèmia, el 2022, ja ho vam notar. Però aquest any no sabem què ha passat. Ha aparegut una nova generació de públic que fins ara eren nens i nenes, i que ara ja poden comprar-se les entrades. Segur que hi vindran famílies senceres, amb la iaia.
J.M: L’altre dia vaig conèixer una nena que feia ESO i em va dir que estaven preparant “Como Camarón” com a cançó de fi de curs.
D.M: Hem fet interaccions amb el youtuber AuronPlay, i també amb Ibai Llanos a La velada del año. No ho sé, alguna cosa devem haver fet bé però no sabem què. El que sigui, ho hem fet sense saber-ho.

I també heu freqüentat programes de gran audiència, com 'El hormiguero' (Antena 3) i 'La resistencia' (Movistar +).
D.M: Som amics especialment de Pablo Motos, però David Broncano cal reconèixer que és una fera.
 

Estopa Foto: Juan Miguel Morales



Les entrades de l’Estadi Olímpic van volar en poques hores. Per què vau decidir no fer una segona nit?
D.M: Volem que sigui una nit única i donar-ho tot, sense reservar-nos. Els concerts de la gira seran un per setmana, divendres o dissabte, i prou. Perquè són només uns vint bolos en total. Amb les entrades de Barcelona i de Madrid va passar una cosa inesperada com mai: al cap de deu minuts ja s’havia penjat el servidor, i quan es van exhaurir hi havia 100.000 persones en espera, i ens deien que ningú comprava una única entrada, sinó dues, tres, cinc... Sí, podríem haver fet dos o tres estadis.

Què podeu avançar dels concert?
J.M: Tenim fet un repertori de 33 cançons, dues de les quals formen un medley, i són totes nostres. Del disc nou n’hi haurà sis o set. Estem treballant, per primera vegada, amb la gent de Cube i Nueve Ojos, els equips de llums i vídeo que van fer la posada a escena del disc Miedo (Enunplisplas Música, 2028) d’Albert Pla. Serà un directe més teatral que el d’altres gires, amb pantalles de cinemascop.

 
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, entrevistes, Estopa, actualitat

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.