Més d’un segle abans que la gran Rosalia, hi va haver una altra cantant forjada a Barcelona que va ocupar les portades i va triomfar als escenaris i les pantalles de mig món: Raquel Meller. Això sí, no va ser a les pantalletes dels mòbils, com fa avui la diva de Sant Esteve Sesrovires, sinó a les grans pantalles d’un cinema sense mots que, a començament del segle XX, era una de les principals fonts de distracció de les masses. Paradoxes d’aquells temps, el seu triomf com a cantant va acabar convertint-la en estrella del cinema mut.
 

Francisca Romana Marqués López havia nascut el 1888 a Tarazona, a l’Aragó, però als 12 anys va establir-se amb la seva família a la barriada barcelonina del Poble-sec, a tocar del Paral·lel. I va ser en un teatre històric d’aquesta popular artèria barcelonina que ara s’ensorra abandonat, l’Arnau, on va debutar com a cap de cartell el 1911 prenent un nom artístic de ressonàncies alemanyes. Els anys anteriors, a més de treballar com a costurera, havia actuat com a Bella Raquel en els baixos fons de la sòrdida escena sicalíptica. Però a partir de les actuacions a l’Arnau, el seu èxit a la capital catalana va ser incomparable i el cuplet barceloní va entrar del tot en l’època daurada, deixant les connotacions de mal ambient per abraçar un públic massiu. La van retratar pintors com Joaquín Sorolla i Julio Romero de Torres. Amb els antics fonògrafs Edison, i per al segell Odeon, va gravar multitud de cançons. La majoria en castellà, com les cèlebres “El relicario” i “La violetera”, però també algunes en català, com “El noi de la mare” —no té res a veure amb la nadala tradicional— i el cuplet “La font del Xirineu”, publicat el 1917. 
 

La dècada següent va ser la de la seva consagració internacional. Entre el 1919 i el 1920, Meller va triomfar a Buenos Aires. I el 1926 va arribar el desembarcament als Estats Units. Feia molts anys que rebia ofertes per actuar-hi, i finalment hi va accedir a canvi d’una quantitat imponent de diners. Entre altres condicions, abans d’acceptar, la cantant va exigir places en camerots de primera per als seus gossos, la secretària, l’assessora de vestuari i tres cuiners. La gira de costa a costa per les principals ciutats nord-americanes va ser sonada, fins al punt que la cantant va protagonitzar la portada de la revista Time. Les localitats per als seus concerts van arribar a un preu mai vist abans de 25 dòlars. També va aprofitar la seva estada americana per endinsar-se en el cinema sonor, gravant a Nova York quatre cançons per a la Fox: “Tarde de Corpus”, “La mujer del torero”, “Flor del mal” i (atenció!) “El noi de la mare”. 
 

Als anys trenta, des de París, va viatjar arreu del món. Disposava d’un tren privat i es diu que tenia més ingressos que Carlos Gardel i Maurice Chevalier. Charles Chaplin va intentar que protagonitzés el seu film City Lights, però no se’n va sortir. Després de la Guerra Civil, va tornar a Barcelona i va protagonitzar algunes pel·lícules. Va passar els darrers anys reclosa i envoltada de records al seu àtic del carrer Rosselló. Va morir el 1962 i està enterrada a Montjuïc.

 

PAQUITA MADRIGUERA 

ENRIC MADRIGUERA 

AGUSTÍ BORGUNYÓ 

Igual que Xavier Cugat i tants altres, el sabadellenc Agustí Borgunyó i Garriga va arribar a la ciutat de Nova York a bord d’un gran vaixell i amb grans somnis al cap. A les seves fantasioses memòries, Cugat explicava que havia dormit amb Borgunyó en un banc de Central Park, però en realitat sembla que no va anar ben bé així.
 

Nascut l’any 1894, Borgunyó era fill d’obrers del tèxtil. Cantava a l’Orfeó de Sabadell i tocava a la banda municipal. Però problemes amorosos el van fer decidir-se a deixar-ho tot. El 1916, en arribar a Nova York, va entrar en contacte ràpidament amb la comunitat catalana de la ciutat i fins i tot va crear un orfeó amb el qual interpretaven cançons populars. El gener de 1916 va escriure la seva primera sardana transatlàntica, titulada “Enyorant ma dolça terra”. I, entre altres feines de subsistència, va animar les vetllades en un restaurant proper al Carnegie Hall, fent un duo de piano i violí amb Xavier Cugat. També freqüentava les paelles populars que organitzava la mezzosoprano barcelonina Maria Gay. Però aquells dies no van durar gaire. Cugat va travessar el país per així provar fortuna a Hollywood, mentre que Borgunyó es va mudar a Washington, on va fer de pianista i organista en un cinema abans d’entrar en una de les orquestres del jazzista i empresari Meyer Davis, per tocar a l’Hotel Willard. Amb aquesta formació va ser pianista, i després director, a més de treballar a totes hores fent orquestracions i d’estrenar les seves pròpies composicions ballables, com el vals “Washington”.
 

Però no eren només ritmes de moda als Estats Units el que escrivia. Va fer ballets, i obres simfòniques i de cambra. I va compondre multitud de sardanes, que enviava al seu cosí Agustí Borgunyó i Pla, que regentava negocis musicals barcelonins com Casa Maristany, Casa Beethoven i Musical Emporium, que li feia de representant i que l’ajudava a estrenar les obres a Catalunya amb diverses cobles.
 

El 1963 va jubilar-se i va tornar a Catalunya. Va continuar component sardanes i, en paral·lel, mantenia la relació amb la indústria nord-americana elaborant, per exemple, músiques per a documentals de l’administració. Va morir el 1967. Des de fa vint anys, s’entrega anualment a Sabadell el Premi Nacional Agustí Borgunyó per a músics o entitats que fomenten la música per a cobla.
 

Durant uns quants anys, anomenar Iturbi a Hollywood era invocar un dels capos musicals i una de les cares més conegudes de la indústria del cinema; un artista simpàtic al servei del glamur i l’espectacle. Josep Iturbi va néixer a la capital valenciana el 1895, i els dots amb el piano van fer que la Diputació de València el bequés per anar a estudiar a París. Després van venir gires juvenils arreu del món, com a solista i també amb diverses orquestres.

L’any 1929 va debutar a Nova York, i els Estats Units i Mèxic van convertir-se en el seu camp d’actuació preferent, mentre el repertori clàssic —amb Granados i Albéniz per davant de tot— anava alternant-se, cada vegada més, amb la música lleugera. Als anys quaranta va aparèixer a moltes pel·lícules, on protagonitzava escenes de lluïment. Com feia Xavier Cugat aquells mateixos anys, no interpretava el paper de cap personatge, simplement feia d’Iturbi. En una pel·lícula de la Metro Goldwin Meyer va arribar a dirigir una orquestra de 137 músics. 
 

Sovint va col·laborar amb la seva germana pianista, Empar, que va establir-se també als Estats Units. En paral·lel a la carrera en la indústria nord-americana, Josep Iturbi va mantenir una relació estreta amb l’Orquestra Simfònica de València i viatjava sovint a la casa que tenia a Borriana, a la Plana Baixa. Va actuar pràcticament fins al final de la seva vida. Va morir a Los Angeles el 1980. A la ciutat californiana va crear-se una fundació per preservar el seu llegat, mentre que a València i Borriana s’ha donat el seu nom a auditoris, premis, carrers i places. 
 

La biografia de Jaume Pahissa és una de les que més clarament exemplifiquen el dramàtic trencament que va significar la Guerra Civil i el Franquisme per a la cultura catalana. Nascut a Sants l’any 1880, va formar-se a la Biblioteca Pública Arús, i més tard amb Enric Morera. De la mà del seu pare, el reconegut pintor paisatgista Jaume Pahissa i Laporta, va freqüentar els ambients del Modernisme, i també va conèixer personalitats com Enric Granados, Pau Casals, Conchita Badia i Margarida Xirgu. 
 

El jove Pahissa va començar a treballar en el teatre musical català, estrenant amb Adrià Gual La presó de Lleida. El 1909 va estrenar al Liceu el poema simfònic El camí, i després les òperes Canigó, Gal·la Placídia, La morisca, La princesa Marguarida, Marianela... També va ser director de l’Escola Municipal de Música de Barcelona i va destacar com a músic atrevit i avantguardista en obres com Suite intertonal (1926) i Monòdia (1925).
 

L’any 1937, en plena guerra, va decidir exiliar-se a l’Argentina, on li havien ofert un contracte radiofònic. A Buenos Aires va seguir treballant en diversos fronts. Va dirigir l’ensenyament musical al Centre Asturià, va estrenar alguna de les seves òperes d’abans de la guerra, va compondre un gran nombre d’obres —moltes de les quals basades en la música tradicional catalana—, va escriure llibres de temàtica musical i va mantenir un estret contacte amb altres exiliats en aquell país, com la seva vella amiga, l’actriu Xirgu, o Manuel de Falla, a qui va anar a trobar al seu retir de Còrdova per escriure la primera biografia dedicada al compositor andalús, Vida y obra de Manuel de Falla (Ricordi, 1956). 
 

Jaume Pahissa també va dirigir l’Orquestra Simfònica del Sodre, a l’Uruguai, i va presidir els primers Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili, el 1941. Juntament amb Lamberto Valdi, va ser el primer director de l’Orquestra Filharmònica de Buenos Aires, creada el 1946. Va morir a la capital argentina el 1969 i està enterrat al cementiri de la Chacarita, no gaire lluny de Carlos Gardel.
 

De la mateixa manera que amb Xavier Cugat, amb Carmen Amaya hi ha hagut molts embolics i no pas poques dificultats a l’hora d’aclarir els seus orígens i els primers passos de la seva biografia. Fins al punt que les autoritats van engegar oficialment l’any del Centenari Carmen Amaya el 2013... sense tenir en compte que les darreres investigacions, principalment les de la historiadora Montse Madridejos, ja assenyalaven que l’any més probable del seu naixement no era el 1913, sinó el 1918.
 

Sigui com sigui, el que sembla inqüestionable és que les miserables barraques de la platja del Somorrostro, a Barcelona, van ser l’escenari de la seva infància, i també que els hotels més luxosos de Nova York van acollir la temperamental bailaora durant els seus anys de triomf més esclatant. La fama i projecció d’Amaya al mercat dels Estats Units requeia principalment en els ‘bons oficis’ de l’astut mànager Sol Hurok, el mateix que va introduir al mercat nord-americà la soprano Victòria dels Àngels. 
 

La primera sortida internacional de Carmen Amaya va ser a París, de la mà de Raquel Meller. Amb l’esclat de la Guerra Civil va marxar amb el seu pare —el guitarrista conegut com ‘El Xino’— i els seus germans a l’Argentina. I el 1941, en un vaixell que anava de l’Havana a Nova York, van passar als Estats Units, on va assolir un èxit sense precedents amb números musicals a Broadway, pel·lícules a Hollywood, espectacles arreu amb el guitarrista Sabicas, recepcions presidencials d’honor a la Casa Blanca...
 

Se la coneixia amb sobrenoms tan rotunds com ara ‘La Capitana’ o ‘El Vesuvi Humà’ i se la presentava envoltada de tòpics. Per exemple, se suposava que havia après a ballar no als tuguris del Barri Xino barceloní, sinó a l’Alhambra de Granada. Davant el públic nord-americà, les exageracions d’una suposada passió racial gitana solien passar per davant de la subtilitat i la delicadesa del ball. Exigències de la promoció, no seria aventurat imaginar-se Carmen Amaya i la seva família, sense parlar ni un borrall d’anglès, sentint-se com una atracció de fira més que no artistes. Tot i passar anys als Estats Units, va tornar a Catalunya diverses vegades, sobretot a la Costa Brava. L’any 1963 va rodar al Somorrostro i a diversos espais de Barcelona el film Los Tarantos —adaptació local de Romeu i Julieta—, i pocs mesos després, el 17 de novembre, va morir al Mas d’en Pinc, la casa de Begur que havia adquirit dos anys abans per descansar i gaudir d’una vida tranquil·la.
 

Els dos mítics àlbums que Vinicius de Moraes va enregistrar amb el títol La Fusa (RP Music, 1970 i 1971), amb el guitarrista Toquinho i les cantants Maria Creuza i Maria Bethânia, constitueixen una de les obres de més èxit de la música popular brasilera. Presentades com actuacions fresques i directes a Buenos Aires i Mar del Plata, en realitat —llevat dels aplaudiments— els dos discos van ser gravats en un estudi. Entre clàssics i whiskys, en un moment donat Moraes es posa a presentar els músics i acaba amb el pianista, director i responsable que tot allò soni com sona, Mike Ribas. 
 

Rere aquest nom artístic hi havia Miquel Ribas i Miràngels, nascut a Olot el 1932. Sent un adolescent va anar a estudiar al Conservatori de Barcelona, i molt aviat va començar a treballar en el circuit internacional de les orquestres. Durant una gira per l’Orient Mitjà, va passar a dirigir el Combo Latino de la cantant argentina Lydia Scotti. Amb aquest conjunt va començar a anomenar-se Mike i va arribar fins a l’Argentina.
 

El 1970, el Brasil de Pelé va guanyar el mundial. A rebuf d’aquella victòria, i amb el suport de l’Institut Brasiler del Cafè, el visionari productor Alfredo Radoszynski va organitzar als estudis ION de Buenos Aires les sessions dels dos discos de La Fusa. Mike Ribas es va fer càrrec de la coordinació general, el piano i els arranjaments. A partir d’aquí, al talentós músic garrotxí ja no li van faltar els encàrrecs ni la feina, des de musicals als grans teatres fins a sintonies i direcció d’orquestres a la televisió, arranjaments per a discos d’estils diversos, bandes sonores per al cinema, música infantil... També va treballar com a arranjador i pianista de la Gran Orquestra de Xavier Cugat, i va fer recitals amb el seu amic Xavier Ribalta als dos costats de l’Atlàntic. Va treballar incessantment, especialment en projectes del teatre musical de Buenos Aires fins al moment de la seva mort, datada el 2009 a Barcelona.
 

Multiinstrumentista, llest i pencaire, a Jesús Peyrón se’l pot sentir tocant en diversos enregistraments al costat d’uns quants dels pesos pesants de la música del segle XX: Frank Sinatra, Nat King Cole, Édith Piaf, Charles Aznavour, Los Panchos... I, és clar, també de Xavier Cugat. Les terres americanes de dalt a baix van ser testimoni del seu ofici i el seu bon nas per als negocis.
 

Jesús Peyrón Moreno —posteriorment es va invertir els cognoms per sonar més comercial— va néixer a Barcelona el 30 de desembre de 1930. El pare, Josep Peyrón i Sopena, ja era un músic polifacètic, de manera que el futur artista va trobar-se el camí assenyalat. Els seus primers combos van ser bandes com Grasshoppers i Crazy Boys, i als anys cinquanta va alternar les gires internacionals amb orquestres i els balls al teatre Novedades amb l’incipient jazz que organitzava el Hot Club de Barcelona al Bar Oasis del carrer Canuda, on va tocar el contrabaix i també va conviure amb altres joves pioners del swing a Catalunya, com Ricard Roda, Tete Montoliu i Lleó Borrell. 
 

L’any 1953 va fer el seu primer viatge a Amèrica. Va navegar fins a Cuba per debutar al Tropicana de l’Havana amb l’orquestra Solera de España, on va trobar el camí aplanat per l’èxit precedent d’altres orquestres catalanes, com Los Chavales de España (nom que havia adoptat a Cuba l’orquestra barcelonina Gran Casino) o la Casino de Sevilla (que no eren altres que Els Fatxendes de Sabadell). 
 

Al mateix Tropicana, Peyrón va coincidir després amb Bebo Valdés, i també va participar a l’històric disc Nat King Cole español (Capitol, 1958). Va ser el mateix any en què va crear una orquestra amb el seu nom, Jesús Peyrón y sus Gitanos, bona part de la qual eren músics catalans, i que va actuar a diversos salons de Cuba i va gravar uns quants discos. 

Quan va triomfar la Revolució Cubana, Jesús Moreno i molts dels seus companys van tornar a Catalunya. Va recórrer el món com a director musical de la cadena hotelera Hilton, mentre feia de músic de sessió amb noves estrelles com el Dúo Dinámico, i actuava a sales com el Jamboree i el 1400 de Barcelona, o El Cortijo d’Esplugues. En aquell temps va ser quan participar en la gravació de “Strangers in the Night”, de Frank Sinatra, tocant el piano. També va acompanyar el mític cantant d’ulls blaus als casinos de Las Vegas i de Miami. I va posar-se al servei de la Nova Cançó, col·laborant amb Joan Manuel Serrat i La Trinca, entre altres cantautors de l’època.
 

Als anys setanta, quan l’època daurada de les orquestres ja era part del passat, li va arribar l’oportunitat de treballar en un ambient nou, de la mà de la companyia de creuers Royal Caribbean, i de tornar a freqüentar els ambients dels cabarets i els hotels a les Antilles, aquest cop a la República Dominicana i Puerto Rico... El periodista Jordi Roura va documentar la seva increïble trajectòria al programa Club Trébol, i posteriorment Carles Riobó i Àlex Gómez Font li van dedicar el revelador documental L’home orquestra: L’aventura dels músics catalans a Amèrica (2017). Part dels seus enregistraments en vinil han estat reeditats pel segell Fresh Sound Records.