Si d'alguna manera es pot definir l'espectacle de Roger Mas amb la Cobla Sant Jordi és com a necessari. Una connexió entre la natura salvatge i la música més cultivada que és, avui en dia, una de les propostes musicals que millor poden explicar el país arreu del món.
 
El primer esforç conjunt entre les dues formacions va tenir lloc l'any 2011, en un concert al Petit Palau de Barcelona, dins el cicle Bandautors, en un assaig que el cantautor va definir aleshores com "un primer experiment". La mescla ancestral de la cobla amb la cançó d'autor del solsoní va materialitzar-se en el disc Roger Mas i la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona (Satélite K, 2012), gravat en directe durant tres dies al Teatre Comarcal de Solsona. Una dotzena d'anys després, i enregistrat amb millors condicions tècniques, Mas i la Sant Jordi han treballat un segon volum, de caràcter més divers, i que l'endemà de ser estrenat amb solemnitat a la Fira Mediterrània de Manresa, va aterrar amb tots els honors a l'Auditori de Girona.
 
Arribar i moldre. Després de la introducció de la "Massardana" a càrrec de la Cobla Sant Jordi, Roger Mas va aparèixer a l'escenari per defensar una de les millors cançons del disc, la versió de Fabrizio de André, "La canzone dell'amore perduto". Connexió mediterrània immediata, i sensació de viure un instant de màgia musical irrepetible. El mateix que, poques cançons més endavant, s'escampa per tot l'arranjament de "Si tu m'ho dius", un dels temes que Roger Mas va gravar amb Refree per al ja llunyà Mística domèstica (K. Industria Cultural, 2006), i on va debutar la tenora de mans –i llavis– de Jordi Molina. El canvi de compàs de la cançó és d'una subtilesa tan aclaparadora que aconsegueix fer volar la melodia cap a un cel nou.
 
La feina de Xavier Guitó en els arranjaments és extraordinària, i ha sabut utilitzar la Cobla Sant Jordi amb tots els colors possibles; evitant en tot moment l'astracanada, i mostrant respecte cap al so i el material original. El mateix respecte que mostrava Mas quan reverenciava les intervencions dels diferents músics de la cobla, reforçats amb el contrabaix d'Arcadi Marcet, la bateria de Josep 'Pinyu' Martí i el piano del mateix Guitó, cada vegada més còmode en registres propers al jazz. Només esperem que per la pròxima ocasió, l'alineació titular reservi alguna plaça femenina. Les cobles estan canviant i els escenaris, afortunadament, també.
   
"Tot va venir de l'avi Joan [Solé]", va explicar el cantautor tot parlant del seu avi saxofonista i clarinetista, fill d'una època en què els músics havien de fer de tot per guanyar-se el sou: sardana al matí, concert a la tarda, música de ball al vespre… La gana li va fer vendre la tenora, i només va poder ensenyar-li al net els instruments de canya simple. El deute pendent amb l'avi –si en quedava algun–, ha quedat més que saldat.
 
Però si una cançó mereixia cada cèntim invertit en l'entrada va ser, sens dubte, "Lo comte Arnau". Mai els versos de Jacint Verdaguer han sonat tan foscos, nascuts del cor d'un bosc a negra nit, fills bastards de qualsevol de les Murder Ballads que va regalar-nos Nick Cave a mitjans de la dècada dels noranta. "Malhaja lo cavall negre, / Benhaja lo cavall blanc" cantava el solsoní mentre la bateria d'en 'Pinyu' Martí seguia el galop dels cavalls.
 
Potser la veu de Roger Mas funciona millor cantant a cau d'orella que defensant l'èpica de "L'àguila negra", la versió de "L'aigle noir" de Barbara que Maria del Mar Bonet va fer popular amb els arranjaments de Jacques Denjean. Però el petit fil invisible que Mas va trenar entre el clàssic de la cantant mallorquina i el "Quan tothom viurà d'amor" que Marina Rossell va adaptar de Raymond Lévesque va evidenciar una gran reverència intergeneracional que Mas va retre al mar comú de la cançó d'autor mediterrània.
 
Poques coses no van permetre arrodonir del tot un concert que, en conjunt, va ser extraordinari. No va ser el millor dia per la veu de Roger Mas, en alguns moments sobrepassada per la rotunditat de la cobla, i potser castigada per l'estrena del dia anterior. I potser la inclusió en el repertori d'un clàssic massa reverenciat com "La llorona" no li va fer justícia. Però l'emotivitat d'"El dolor de la bellesa", amb el cantant sincerament commogut, va posar el públic dempeus a l'espera de l'últim tema: la versió del clàssic de Fred Buscaglione "Guarda che luna", que va començar citant Debussy i va acabar reivindicant els arranjaments de John Barry a "Goldfinger". Darrer bis per a "La Santa Espina", corejada per bona part de l'Auditori de Girona, testimoni del bon tracte que Roger Mas i la Cobla Sant Jordi havien donat a un material de tan alta càrrega emocional. Material sensible, que en deia 'el Noi del Poble-sec'.