Quan pensem en Gossos, inevitablement, com si fos un acte reflex, tots taral·legem el mític “corren pels carrers corren”... A la cançó, a continuació, ja ho diuen: “paraules que no s’esborren imatges que no se’n van”. Gossos han tancat una etapa de 31 anys fent música arreu de Catalunya. I ho han fet amb una gira de comiat —amb el nom d'A reviure!— després de 5 anys de silenci que ha acabat amb un doble concert dijous i divendres a casa, a Manresa, la ciutat que els ha vist néixer i créixer en tots els sentits.

Dins de l’emblemàtic teatre de la ciutat, el Kursaal, divendres es podien palpar els nervis a flor de pell dels 800 espectadors que hi caben. Era el dia en què tampoc no hi faltaven amics i familiars dels cinc integrants del grup. Alguns d’ells, ja s’emocionaven abans i tot que comencés el concert. I quan les llums es van apagar, el públic va embogir.
  22 cançons de més de 200 que té el grup: un 10% de la seva trajectòria, els seus èxits més aclamats. Els van fer cabre en més de dues hores de concert i una posada en escena cuidada fins a l’últim detall. El Kursaal de Manresa es va teletransportar de ple als anys 90 i els músics es van transformar, un cop més, en autèntiques estrelles del rock. Tres guitarres, un baix i una bateria. Tots cinc vestits de negre. No els va caldre res més per deixar embadalit un públic que, ja a mig concert, no va poder aguantar més amb el cul a les butaques.

Fins a 7 cançons seguides van tocar abans no van articular paraula. I van admetre que en aquell cas, els costaria més que mai. Va ser el líder de la banda, Natxo Tarrés, qui va trencar el gel: “No estem en mode nostàlgia, sinó en mode gratitud. Sabem d’on venim. Som gent de carrer com tots vosaltres i hem tingut la sort de ser en el lloc adequat i a l’hora adequada, ara fa 31 anys”. En aquell moment van començar a caure les primeres llàgrimes. Dalt i baix de l’escenari.
 
“No perdeu el temps, perquè el temps passa i els dies corren”. Això ho deia, amb veu trencada, Oriol Farré, un dels guitarres del grup, quan ja encaraven la recta final del concert. Les cançons escollides per acabar van ser “Rera Teu”, “Condemnats” i “Quan et sentis de marbre”, que va culminar-ho tot amb una traca final de bateria, llums, crits i aplaudiments que van fer esclatar el teatre. Els Gossos es van fondre en una abraçada i el teló va baixar, amb l’esperança de molts que algun dia, sigui en el format que sigui, torni a pujar i encara siguin allà.

Els Gossos marxen, i com gotes d’aigua s’enyoren. Per a la majoria dels seus seguidors, res tornarà a ser igual. El concert de divendres va ser un adéu que mai s’oblida. I, de tant en tant, qui tingui un atac de nostàlgia, haurà de viure condemnat a recordar aquelles nits de glòria on, juntament amb el Natxo, l’Oriol, el Roger, el Juanjo i el Santi, havien fet un món de flors i violes.