Fidel al pop introspectiu, Alanaire ha experimentat amb melodies més diàfanes i transparents en el seu nou àlbum, Fer com si tot fos no res (U98 Music, 2024). El segon treball dels mallorquins promet ser un bot qualitatiu respecte a l’anterior Albor (Promo Arts Music, 2022), amb un canvi també en l’estètica, que es mostra més neta i colorista. En parlem amb el bateria del grup, Joan Pérez Villegas. 



Fa dos anys del vostre debut, 'Albor', i ara està a punt de sortir el segon disc. Què vol dir 'Fer com si tot fos no res'?
En el primer àlbum volíem experimentar amb la música i fer unes lletres metafísiques, però ara hem volgut simplificar les estructures i la instrumentació, sintetitzar la nostra essència sense perdre els colors interessants del pop. Ja fa més d’un any que vàrem gravar el disc i quan aquesta espera s’allarga corres el risc de perdre vigència. Per sort, això no ens ha passat. Estam gaudint més de tocar els nous temes que no els antics, perquè són molt més divertits i agraïts.

El primer senzill, “Aurora”, gravat amb Magalí Datzira i dedicat a la líder sindicalista Aurora Picornell, té un missatge polític subtil però contundent. Quina va ser la intenció?
No hem plantejat un disc reivindicatiu ni té un discurs polític tan fort com “Aurora”, amb una lletra poetitzada. Vàrem dubtar de si era oportunista treure el tema en aquell moment, que va ser quan el president del Parlament balear, Gabriel Le Senne, va esquinçar una foto d’Aurora Picornell. De fet, feia més d’un any que teníem la cançó gravada. Al final ho vàrem fer per donar més ressò a l’onada de crítica que hi va haver, però no és significatiu de la resta del disc.


Com a músics, i illencs, trobau difícil aquest equilibri entre fer art i implicar-vos en les qüestions que us preocupen?
És important que els artistes i les figures públiques es posicionin perquè, al cap i a la fi, són referents de la societat. En el nostre cas, no crec que tenguem un impacte tan gran com per provocar un canvi i, d’altra banda, consider que la música pot canviar les coses fins a cert punt. Al cap i a la fi, en darrera instància les cançons són sobretot un mitjà d’entreteniment per transmetre felicitat.

En sentit metafòric, si 'Albor' era un naixement, “Comença ara” —un altre dels senzills— vol ser una declaració d’intencions. Vol dir que ara va de bo?
En aquest segon disc hem volgut mirat cap endins, és més terrós i arrelat. Després de fer una reflexió interna, hem defugit les lletres existencialistes i grandiloqüents, perquè pensar massa en la realitat, de vegades, ens acabava duent al bloqueig i la inacció pel fet d’estar sobrepassats. Per tant, “Comença ara” és el contrari, una crida a posar-se en marxa, tot i que sense perdre de vista les dificultats i la por dels errors.

És un àlbum de ‘bon rotllo’, tal com heu donat a entendre amb el vostre nou relat?
Les noves cançons són fruit d’un progrés pensat i meditat, que incorpora una estètica colorista i més neta. Volem fer música més transparent, diàfana i genuïna, i per aconseguir aquest objectiu ens hem acostat cap al pop. Si el primer disc només tenia una cançó amb tornada, el segon només en té una sense. Tot i això, Alanaire som uns depressius terminals, la malenconia és el nostre estat natural, així que també hem fet cançons més introspectives i no tan optimistes.


Heu passat de sons plujosos i nostàlgics, gestats a Anglaterra, a unes melodies amb més color i vivacitat, fetes a Mallorca. És un reflex del camí que heu fet els darrers dos anys?
Hem viscut un procés d’estabilització. En aquest període tots hem tornat a viure a Mallorca i hem pogut treballar més in situ i de manera conjunta. El procés ha estat molt diferent del primer, en què gairebé coneixíem el tema tot just quan l’havíem de gravar a l’estudi. Això té coses bones, però de vegades també li lleva maduresa.

Amb 'Albor' vàreu tenir el suport de Joan Miquel Oliver. Qui hi ha hagut darrere el nou projecte?
Hem treballat amb el teclista de Love of Lesbian, Dani Ferrer, i també hem enregistrat amb un material molt bo a l’estudi LaCasaMurada, a Banyeres del Penedès, gràcies a Jesús Rovira, de Lax’n’Busto, que ens va acollir a tota la banda. El resultat és un bot qualitatiu en comparació amb el primer disc, que el vàrem produir nosaltres mateixos amb els micros que ens deixava en Joan Miquel, gravant a la sala de ca nostra.


El nou disc arriba en un moment d’efervescència musical a les Balears. Com valorau l’escena actual?
L’estètica de la música que es fa a les Balears està evolucionant i també s’ha diversificat molt. Fins fa no gaire temps, tot era un pop hereu d’Antònia Font i rock-mètal. Ara hi ha grups que treballen amb bases electròniques, i fins i tot el gènere tradicional està guaitant. En realitat, com és natural, seguim les tendències que ens arriben de Catalunya i d’arreu del món.

Quin lloc sentiu que ocupau a l’escena musical?
És cert que hi ha una certa efervescència, però en realitat no hi ha tants de concerts com hauria de correspondre. Cal també que la indústria musical empenyi en aquesta mateixa direcció... I és una pena, perquè encara fa la sensació que te n’has d’anar a Catalunya per poder fer alguna cosa, perquè allà la indústria és molt més potent. Nosaltres, per sort, no depenem econòmicament d’Alanaire, i ens podem permetre el luxe de continuar fent discos.