L’univers de la poesia, de la música i de la cançó està de celebració. Un dels seus màxim valedors, el paradigma de la veu i la paraula, Paco Ibáñez (València, 1934), compleix avui, 20 de novembre, 90 anys. El cantautor ho viu en plena activitat i plenitud de condicions, fent recitals arreu dels Països Catalans i a França i a punt d’estrenar un nou espectacle, Érase una vez... Mentrestant, cada nit rep la visita de l’Ossa Major i observa el món des de la porta dels estels.
 
“Noranta anys ja! Què dius? Que potser em vols matar? No fotis, eh, que encara em queda molt per fer.” Així és com Paco Ibáñez pretén desentendre’s del que marca el calendari, aliè quan no contrari a qualsevol mena d’imposició. “Jo compliré els anys quan i com vulgui. Com si no vull complir-ne més i vull quedar-me amb els que tinc, que no sé quants són ni m’interessa”, declara.
 


Certament, la simbiosi amb la poesia que interpreta ha arribat a tal extrem que la seva existència ha adquirit l’atemporalitat dels versos de Lorca, Neruda, Góngora o Celaya. La convenció de complir anys, més enllà del desgast i l’erosió física que comporta el pas del temps en el cos humà, no ha estat més que un tràmit que en res ha afectat unes conviccions, una fermesa i una integritat que es mantenen intactes des que l’any 1955 va ‘trobar’ per primera vegada la música en un poema, “La más bella niña”, de Luis de Góngora.

“Va ser una dona, sempre una dona, que em va regalar un llibre de fotos on hi havia retrats i imatges d’Andalusia combinats amb alguns textos i poemes. Aquell regal, aquella noia, aquells rostres, aquells paisatges, aquells versos... la música va sortir sola. Bé, la música ja és a tots els bons poemes, el que cal és trobar-la i saber que és aquella i no una altra.” I això com se sap? “És com si poses un colomí a la finestra i esperes que alci el vol. Primer potser voltarà per l’habitació o es passejarà per la cornisa, fins i tot s’atrevirà a fer vols curts, però fins que no sigui un colom no alçarà el vol de ple. Amb els poemes passa el mateix a l’hora de musicar-los, fins que no sento que volen és que no s’han convertit en cançó.”

Amb l’artista veneçolà Jesús Rafael Soto va iniciar la trajectòria tocant la guitarra pels cabarets i clubs de la bohèmia de París fins a crear el trio Los Yares, amb la inclusió de la cantant madrilenya Carmen Requeta ‘Carmela’. “El meu pare feia castanyoles per a companyies flamenques que anaven a París i aquest entorn em va portar a tocar la guitarra. Vaig tenir un primer professor, el valencià Francisco Gil, que va ser extraordinari. Un dia la meva mare em va dur a passejar per Saint-Germain-des-Prés i jo anava amb la guitarra a l’espatlla. Un desconegut es va acostar per proposar-me fer un acompanyament i ens va portar al cabaret L’Escale, on vaig conèixer Soto. Allà va començar tot.” Aquelles primeres passes, que van suposar la seva immersió en el folklore i els ritmes de la música sud-americana, eren molt lluny del rumb que acabaria definint la seva carrera. “El repertori eren cançons de taverna amb un ambient de festa i patxanga, que cantava Carmela amb una lluminositat esplèndida. El més seriós que fèiem a dues guitarres era una gavota de Bach. Allò eren els nostres cigrons. Pocs anys després Soto es va consagrar com un dels referents mundials de l’art cinètic i molts dels que se’n fotien llavors l’omplien de lloances i admiració.”
 
Sense que serveixi d’excusa ni justificació, el canvi d’actitud també se l’aplica a si mateix pel que fa al tracte amb la cançó francesa. “Tenia 16 o 17 anys quan vaig arribar a París. Treballava fent caixes per a receptors de ràdio i arreu sentia ‘Le gorille’, d’un tal Georges Brassens. Era l’antimúsica. Em sonava lleig. Una altra vegada em vam portar a una cava i baixant les escales sentia una música punyent, que semblava la d’una cabra. I resulta que era Léo Ferré. Per mi la cançó eren les veus de Luis Mariano o Jorge Negrete; allò de la chanson em semblava impresentable”, recorda.

Tot va canviar quan va conèixer Pierre Pascal, un professor de lletres modernes que havia traduït les cançons de Brassens al castellà. Paco Ibáñez va connectar amb l’essència del seu discurs i va concebre la seva figura i obra com la del pare de la cançó moderna. Una visió que es va convertir en amistat l’any 1955, quan va tenir l’oportunitat de conèixer el cantautor de Seta en un dels recitals a l’Olympia. Fruit d’aquesta admiració va gravar Canta a Brassens (Ariola, 1979), amb magnífiques traduccions de Pascal.



Precisament d’un altre poeta, del barceloní José Agustín Goytisolo —de qui diu que “més que un amic, era un germà”, ha agafat el títol de l’espectacle que presentarà el 2025 a Barcelona, Madrid i Bilbao, Érase una vez..., que serà també un disc; una expressió de conte que tant podria evocar el desig d’un món imaginari on tot anés millor que al real com remetre a una voluntat testimonial. Tot i això, veient la seva envejable vitalitat, res no fa pensar que Paco Ibáñez tingui al cap la més mínima intenció de jubilar-se i encara menys la retirada. “Em costa, però puc entendre i sobretot respectar –alguns més que altres– la decisió d’alguns artistes com Raimon, Serrat o Llach de retirar-se dels escenaris. En el meu cas, no obstant això, no tinc sortida, mentre els poemes que dic mantinguin la vigència, la necessitat d’interpretar-los segueix tan viva com el primer dia”, considera.

Des del seu punt de vista una retirada significaria acceptar la derrota, i no està disposat a donar aquesta satisfacció als que maneguen els fils per crear un món a mida de les seves necessitats i en detriment de la resta. “Que tinguin ben clar que mai cediré ni un mil·límetre. Abans em mato o faig que em matin, però no els deixo ni l’ungla del dit petit del peu. No els dono ni el tros més petit que llenço a les escombraries”, sentencia. I pel que fa a la seva mirada del món actual, la seva visió no podia ser més crítica. “Sempre hi ha hagut porqueria, però tanta com ara no ho recordo. Estem vivint l’horror i la gent fa com si no passés res. Abans de tant en tant apareixia alguna flor al jardí, però ara només surten cards per tot arreu i sobretot cucs”, exclama.

Diu que no li calen més premis ni reconeixements que els que atorga l’aplaudiment del públic i la satisfacció d’haver fet bé la seva feina: “Com quan l’ebenista fa un esclop que s’ajusta a la mida perfecta del peu del client o em surt una cançó com ‘Palabras para Julia’”. I ara que ha complert els 90 anys, des de la seva nova llar camperola després de més de trenta anys a l’Eixample de Barcelona, admet que no podia esperar millor companyia des de la porta dels estels i sota custòdia de l’Ossa Major.