La cantautora navarclina, que va estrenar-se com a Iris Deco amb el disc en anglès Golden (Hidden Track Records, 2021), ha deixat enrere el pseudònim i recupera el seu nom de naixement, Júlia Collado Riu. Per obrir la nova etapa ha gravat un treball amb la majoria de les cançons en català, que porta per títol Z nombre complex (Hidden Track Records, 2024).



Què t’ha portat a fer un canvi de nom artístic d’Iris Deco a Júlia Collado Riu?
La idea va sorgir després del primer disc. Va ser un treball de cançons en anglès i en vaig gaudir molt, però amb el temps m’he adonat que la meva música era massa sincera per tapar-la amb un altre nom. Després de fer el curtmetratge documental i l’EP Mai s’ha trencat del tot (Hidden Track Records, 2024) em vaig adonar que havia començat a reflexionar sobre la meva transformació. Em vaig preguntar si a l’hora de gravar un nou disc voldria continuar mentint a tothom i amagant el meu nom i identitat, o si em volia presentar com a Júlia Collado Riu davant el món. Així que ara he fet el pas i em mostro de manera sincera i amb el meu nom real.



Amb aquest pas, el projecte pren un caire més personal?
Totalment! El primer disc estava compost de cançons d’amor que sorgien d’una relació que havia tingut. Era com una pel·lícula, perquè estava enamorada i tot em sortia molt romàntic, i alhora era molt fantàstic. Però no trobava que fos jo del tot. Per fer el nou disc he conegut molta altra gent, he parlat amb persones que m’han inspirat molt i m’he atrevit a fer coses que no havia fet mai, com escriure en català. Amb tot plegat, he acabat escrivint lletres que van més enllà de l’amor romàntic, que em fan ser molt més vulnerable i fràgil. Al final he pensat que, amb el meu nom propi i cantant en català, m’estava obrint completament al món.

El nou treball explora la faceta més electrònica i experimental, deixant enrere el soul i l’r’n’b que primava al primer disc. Com has evolucionat musicalment?
Amb el debut em vaig descobrir com a artista, però respecte a ritmes i estils em vaig quedar amb ganes de més. En aquest segon disc m’he volgut posar a prova i fer alguna una aposta més experimental per descobrir estils amb els quals no em sentia tan còmoda. Ha estat un procés llarg, perquè algunes cançons les feia en cinc minuts, però en d’altres hi estava tres mesos o fins i tot, en alguna, un any i mig. A més, he après moltíssim pel que fa a la producció. Vaig començar a fer les cançons amb una idea concreta, però a l’hora de gravar-lo no tenia ni idea per on començar. Em vaig amarar de les idees i la música d’artistes que m’inspiraven i, òbviament, Toni Llull —amb qui he produït el disc— també m’ha ajudat moltíssim.


En cançons com “Crisàlide” o “Pèrfida” vas un pas més enllà pel que fa a l’experimentació. Quina ha estat la teva intenció?
Volia fer molts canvis de compassos, amb bateries i beats que fossin originals, i justament la cançó que va engegar aquesta idea, i també la de fer un nou disc, va ser “Pèrfida”. Inicialment, la vaig començar a compondre en anglès i, quan just tenia els primers trenta segons, vaig pensar que no podia ser una cançó ximple d’una tarda, que havia de ser l’inici d’un nou projecte. Amb aquella cançó vaig plantejar-me fer alguna cosa més, explorar més profundament en la música i cercar un estil molt més agressiu i dinàmic.

El disc es tanca amb “Omega”, un tema molt diferent de la resta del repertori. Quin significat té aquesta cançó?
És la conclusió d’un any complicat que he passat. Vaig decidir que “Omega” seria la meva última cançó, amb la idea que estilísticament se situés lluny de la resta i que expressés tot el que sentia. Com si hi hagués un canvi d’escenari i ens poséssim l’oient i jo en una taula per explicar-li una història molt íntima. No volia que acabés a dalt de tot, pretenia seguir en la dinàmica dels contrastos i acabar d’una manera imprevisible, com la vida mateixa. Un altre motiu de posar-la per tancar el disc va ser que era l’última cançó que vaig compondre, i volia que quedés com a constància del meu procés.


Al disc combines per primer cop el català i l’anglès. Continuaràs utilitzant les dues llengües en les pròximes cançons?
Molta gent em va animar a traduir totes les lletres i així publicar un disc sòlid només en català, però he cantat en anglès durant molts anys i aquesta llengua també forma part del meu projecte. Tot i que en català em sento més còmoda component, també m’agrada fer-ho en anglès, i no em vull tancar a una sola llengua. Fins i tot, si se’m donés l’oportunitat, podria compondre en castellà, perquè en el fons el que més m’agrada és experimentar.

Has engegat la nova etapa amb un nou disc i el teu nom propi. Com afrontaràs el futur?
Artísticament penso que hi he sortit guanyant. Volia ser sincera amb mi mateixa, de manera que si jo penso en català i em dic Júlia Collado Riu havia de cantar en la meva llengua i fer la música que em vingui de gust. Espero que el disc vagi bé, tot i que sé que costarà, perquè és diferent del que estem acostumats a sentir en català. Per això vull animar la gent que vagi més enllà i no es quedi amb la primera música que sona per la ràdio. Hi ha coses molt interessants —no cal que sigui el meu disc— que també mereixen ser escoltades.