Fa tres anys, Anna Ferrer va presentar al Mercat de Música Viva de Vic un espectacle, dirigit per Niño de Elche, que volia unir la tradició menorquina amb la creació pròpia i els sons orgànics amb els electrònics. I tot plegat a través de la veu i al servei de l’emoció. Aquell xou ara ha cristal·litzat en el tercer àlbum de la cantautora de Maó, Parenòstic (La Castanya, 2024).


 
L’espectacle ‘Parenòstic’ es va estrenar el 2021, i ara el converteixes en disc. Per què en aquest ordre?
En aquell moment necessitava tornar a la meva relació amb el directe i sortir un poc del rodatge de la indústria. Em costava trobar-me representada quan gravava discos i, en canvi, em sentia molt en pau amb qui era a l’escenari. D’entrada no pensava gravar-lo, però ha anat passant el temps, i no sent que Parenòstic sigui un projecte finit. Per això, haver pogut gravar les cançons ara ha estat xulo, perquè han passat el filtre del temps. Quan neixen, són com un infant que et cerca i juga, però el temps els atorga totalitat.
 
Com t’has sentit aquesta vegada gravant a l’estudi?
Soc animal de directe, i segueixo cercant la manera de transmetre en un disc el màxim possible del que sent en un concert, perquè hi ha qualque cosa a l’estudi que em mata l’emoció i que crec que té a veure amb la part que hi posa el públic. En directe hi ha una gent regalant-me el seu present, i jo els regalo el meu. Em col·loc en un estat molt concret que fa que la raó no pugui entrar-hi en cap moment. Això es perd a l’estudi de gravació a causa de la possibilitat d’anar parant.
 

Tot i així, en el disc s’hi sent també la càrrega emotiva. Com es fa per equilibrar aquesta emoció i aquesta manca de ‘raó’, amb la tècnica?
Al final, crec que posar-hi una part de tècnica és una decisió més personal, segons l’exigència o el gust de cadascú, però el que fa que realment arribi al públic és la confiança. S’ha de confiar en allò que vens a dir i donar. I jo convid també el brut a formar part d’aquesta festa. Com a oient, jo trob a faltar la imperfecció. Abans, només les grans estrelles del panorama musical mundial tenien accés a aquest tipus de so tan cristal·lí, tan pur, però ara, els grups que fan feina també amb el brut o el popular, ofereix un so supernet. I a mi el que el que m’agrada són les demos, els discos gravats en cinta. Hi ha un disc de Valderrama on se cent l’edició, com han posat una cinta damunt d’una altra. I això m’encanta, perquè és vida. I quan me sent a mi amb una cosa molt neta no m’hi reconec.
 
Quant a repertori, què ha canviat del directe al disc?
Durant la gira vaig deixar de fer una de les cançons, “El ángel”, i vaig estrenar “El romanç de Na Roseta”. I més endavant vaig crear, sobre aquella mateixa melodia, una glosa amb uns versos reivindicatius sobre l’estat actual de Menorca, i al final vaig voler incloure al disc aquesta nova versió.


I com ha estat plasmar-ho en un àlbum?
El procés de producció va ser molt difícil. Vaig començar dient que ho volia superfidel a l’espectacle, i ho vam voler gravar en directe. Però aleshores vam pensar d’anar a l’estudi, que era més pràctic. I ja que hi érem, vam gravar per pistes. I hi vam començar a afegir a coses... I vam arribar a un punt, el desembre del 2023, en què vaig veure que mos n’estàvem anant, i necessitava agafar perspectiva. Vam parar de gravar, i tot aquell material va quedar descartat. Vaig veure que necessitava entrar a estudi amb en Paco [Niño de Elche], que va formar part de la creació de l’espectacle, i amb el Panxii [Badii]. I en tres dies vam gravar gairebé tot el disc. Necessitava que estigués més viu, més brut. I també hi ha un parell de temes —“M’agrada s’espigolar” i “Heu”— que els vaig voler produir amb Maestro Espada, un grup amb qui ens vam enamorar artísticament fa un parell d’anys.
 
Com ho heu fet per trobar aquest encaix, gens superflu, entre l’electrònica i els elements tradicionals?
En el procés de recerca ha estat superimportant la manera de combinar tradició i creació, passat i present. Com a oient, m’esgota l’ús de l’electrònica de manera gratuïta, perquè té una riquesa increïble si se sap utilitzar, per exemple, com ho fa Bon Iver, al servei de l’emoció. I, en el meu cas, no podia ser per omplir una quota de modernitat, sinó utilitzada com un instrument més. Per això, fins i tot fujo de l’etiqueta ‘folk electrònic’. M’agrada molt que existeixi, però no me’n sent part, perquè la meva relació amb el folk és de sempre, no me’n puc destriar, sent que forma part de jo i fa que no em permeti traspassar certes línies.
 

Com dius, estàs connectada amb l’arrel des de petita, i ja d’adolescent vas formar part del grup de folk menorquí S’Albaida. Quines línies no s’han de traspassar per actualitzar el folk?
No soc ningú per dir res, i me fa feliç que se li doni vida de la manera que sigui. De fet, jo mateixa sent que en algun moment he envaït la tradició amb l’electrònica. Aquest any vaig anar a l’Encuentro de Raíz, que organitza Aleix Tobias a Castellnou de Bages, on pràcticament tots els instruments són orgànics i es toquen peces tradicionals, però tenen la mateixa capacitat de fer-nos ballar que un tema nou d’electrònica. Crec que això és el que les fa actuals.
 
Què simbolitza el ‘Parenòstic’ del títol del disc i l’espectacle?
A Menorca és el nom que es dona als almanacs, i una part important del projecte va sorgir de la investigació sobre les tonades del camp a Menorca, que no m’han arribat per transmissió oral, perquè ja no estan vives, sinó gràcies a la investigació de Robert Alzina. D’alguna manera, crec que m’hi agaf per mantenir la relació amb una illa que enyor i veig morir. Encara que no l’hagi viscut, crec que la identitat menorquina està molt construïda des de la identitat rural. Vaig titular l’espectacle Parenòstic per posar-hi el focus i donar protagonisme a la Menorca interior. És una lloança, en nom de Menorca, però també del món, perquè amb aquesta mort de la ruralitat xerr també d’un procés de mort del món i del turisme com una font de consum del territori.
 
Aquest vessant el combines amb un altre que té més a veure amb la cançó llatinoamericana. Com els uneixes?
En el mateix context en què he conegut la tradició menorquina, també he connectat amb la cançó de l’Amèrica Llatina, i he cantat per igual una jota o un fandango que un bolero o una ranxera.
 

La unió definitiva dels dos mons es pot trobar en cançons com “Son tus ojos dos puñales”?
Exacte! La melodia és un fandango supertradicional menorquí, i m’ha agradat jugar a descontextualitzar la melodia oral, perquè pens que ajuda a veure la seva riquesa universal tan forta. A més, investigant un munt de quartetes de Menorca, vaig trobar un llibre en castellà. Enmig d’unes quartetes, que són poèticament precioses, hi havia el fragment d’una lletra de “La llorona” de Chavela Vargas, que algú hi devia incloure sense saber de qui era. I ara jo l’he agafat i l’he utilitzat com a folklore menorquí, perquè està recollit com a tal. M’agrada jugar amb la relativitat dels orígens, i riure-me’n també un poc.
 
Hi ha una cançó del disc que es titula “No es por mí que canto”. Per qui ho fas?
En aquest cas, per totes les persones, especialment per les dones, que no han pogut viure la seva vida per servir a algú altre. Aquesta cançó es basa en una història real d’una dona que va néixer en una família superrica, el pare els va abandonar, i quan va tornar, al cap de moltíssims anys, estava malalt i la filla petita el va haver de cuidar fins que va morir. I aquesta dona va deixar de viure tot el que hagués pogut viure, i això va desenvolupar en trastorns i síndromes i que l’assenyalessin com la boja del poble. Aquesta cançó vol ser un homenatge a la bogeria. Hi ha un trastorn que viu dins tots, en més o menys grau i per més o menys motius, però que està justificat. I quina justificació més grossa pot haver-hi que no poder viure la vida com tu la sents?


En aquest parell d’anys has col·laborat amb Clara Peya, Sílvia Pérez Cruz, Selma Bruna… Però en el teu disc pràcticament no se sent cap altra veu que la teva. Per què?
Quan vaig aturar la gravació del disc em vaig arribar a plantejar que fos tot de col·laboracions de músics estimats. Però Parenòstic ha estat un viatge molt solitari: han estat tres anys de gira totalment sola damunt de l’escenari, i omplir el disc de col·laboracions era donar-li una dimensió que no era. A més, som una persona que necessit que les coses tinguin molt sentit per fer-les, i en aquest disc no tenia sentit fer les cançons acompanyada. Me’n mor de ganes, per això, i tinc una llista de gent amb qui m’encantaria gravar temes meus, però encara no ha arribat el moment.
 

El disc físic acaba amb un ‘bonus track’ molt especial: “Na Cecília” a cappela.
Quan som a Menorca, visc al camp. I quan vaig a caminar per aquí em trob uns ases i sempre els canto. M’agrada cantar als animals: a vegades són més agraïts que els humans, i m’escolten amb una atenció espectacular. I vaig voler gravar aquest moment de cantar-li “Na Cecília” als ases. M’agrada perquè ens recorda que tot això, que ara estam gravant a l’estudi, en realitat ve d’una cosa tan humil i petit com cantar una cançó en el camp.
 
La publicació del disc és la culminació i final de ‘Parenòstic’ i significa que ja no es podrà veure més en directe?
Just estam en aquesta dicotomia. Ara que surt el disc, jo no sent que s’hagi acabat, tot i que ja n’hem fet el final de gira. Estam veient de quina forma podem donar-li espai, perquè sentim que el té. Potser això del final de gira era una mentida i hem de demanar perdó per poder seguir fent parenòstics... [RIU].
 
Tot i així, ja treballes en un nou projecte amb una residència de creació a l’Obrador d’Arrel de la Fira Mediterrània de Manresa. Què en pots avançar?
Estic molt il·lusionada. És una proposta de ritualització de l’ofici de la meva família, que són forners des de fa moltes generacions, i que acaba amb jo. La base serà sobre com em sento en relació amb tota aquesta herència tan poderosa del món dels oficis i de l’artesania, i voldria posar-la al mateix nivell que l’art, perquè al capdavall és des d’aquí que jo he estimat i he après la tradició i la poesia.