A més d’arquitecte, el solleric Pere Andreo és un músic foguejat a grups com La Rumba Nostra, Sur i Nepal Studio. Ara debuta en solitari amb L’espassio (Blau, 2025), un disc galàctic produït per Joan Miquel Oliver amb nou cançons de pop d’autor que beuen de rumba, copla i flamenc.



El títol de L’espassio ve de combinar les seves dues facetes públiques, la d’arquitecte i la de músic. Tot i això, Pere Andreo n’aclareix l’origen: “En principi s’havia de dir L’espai, en referència tant a l’espai arquitectònic com a l’espai exterior. Però soc de Sóller, on des dels anys setanta s’havien vist ovnis, i L’espassio és un joc lingüístic”. Quan va començar a demanar informació sobre el tema, es va trobar que hi havia gent que si els parlava d’ovnis no l’entenien: “Per a ells és l’'espassio’, ho diuen així”.

El primer que sobta de la seva proposta són les similituds temàtiques i referencials amb Antònia Font, amb qui, no obstant això, marca distàncies musicals. L’artista en té clars els motius: “Tant Joan Miquel Oliver, que ha fet de productor del disc, com jo som de Sóller i per tant els nostres referents són molt similars. D’aquí ve el nostre interès, per exemple, per l’espai exterior o per xerrar d’ovnis igual que ells”.


A la darrera cançó del disc, “Reset”, Andreo parla de personatges que són cracs, i cita Lionel Messi i Pau Debon: “Tot i que no soc gaire aficionat al futbol, a l’hora de pensar en cracs futbolístics em ve el nom de Messi. Però és clar, me pareix poc estrella, i per això he cercat algú que ho sigui realment. I en aquest cas, no hi havia cap dubte amb el vocalista d’Antònia Font”.