Quan estudiaven a l’Esmuc, Laia Camps, Miquel Freixas i Martí Vila van engegar el projecte Celobert, una banda que navega entre el pop i la cançó d’autor amb tocs de jazz. L’any passat van debutar amb Llum (Blau Atzavara, 2024) i ara estrenen l’EP Ombres (Blau Atzavara, 2025). Parlem amb ells per conèixer millor aquest nou treball. 
 

 
El primer disc el vau titular ‘Llum’, i aquest EP, que dieu que el complementa, és ‘Ombres’. Quina és aquesta relació entre l’EP i el disc?
MIQUEL FREIXAS (piano i guitarra): La veritat és que teníem aquestes cançons que vam anar component a finals d'estiu de l'any passat, ja quan acabava de sortir el disc de Llum, i que estàvem buscant alguna manera d'englobar-les. Vam veure que continuàvem sent nosaltres, però que la nostra història feia una mica un punt i seguit. Ens va agradar precisament aquesta idea d'Ombres, perquè continuava jugant molt amb el concepte del primer disc, Llum i amb el nostre nom, Celobert, però ja tenia un matís diferent.
 
Tot i que el títol sigui ‘Ombres’, les cançons tenen un caire més aviat positiu i de superació. Per què titular-lo així, doncs?
LAIA CAMPS (veu i guitarra): Aquest EP busca els detalls dintre de la llum que pot entrar. En el primer disc teníem aquesta llum i tota l’energia possible, i en aquest relatem més aviat les petites coses de la vida, aquests detalls que aporten les ombres. Sensacions més concretes i vivències més personals que també tenen aquest punt de superació.


Heu passat de fer un disc de 13 temes a fer-ne un de 4. A què es deu aquest canvi?
L.C: El disc fa molt de temps que el teníem. Tot i que va sortir a principis d'estiu d'aquest any, feia temps que estava al forn, i mentre l’acabàvem i vivíem totes aquestes coses noves, van sortir les cançons de l'EP. Quan vam veure el disc acabat, creativament parlant, ens vam adonar que aquestes cançons no hi cabien. Però no teníem ni els ànims ni els recursos per fer un altre disc llarg, i ens vam dir que potser tampoc tocava, ja que per a nosaltres Llum era tota una declaració d’intencions i no li volíem restar importància. Així que vam encaixar aquestes cançons, que tenien un sentit entre elles, en un EP.
 
Totes aquestes petites coses que havíeu anat vivint i que conformen aquest disc, fan que sigui un relat de la vostra història?
M.F: És una continuació tant a nivell musical com a nivell narratiu. “El camí”, per exemple, és la primera cançó que hem fet els tres junts, i parla de tot el que hem experimentat en els darrers mesos, però escrit de tal manera que tothom s’hi pugui sentir representat. A nivell musical també, amb el disc vam veure que ens agradava, amb què estàvem còmodes, i aquí ho hem implementat i ho hem fet créixer. No sé si dir que és un punt més madur, però sí que notem certa evolució entre les cançons de Llum i les d’Ombres.
 
Com has dit, “El camí” és el primer tema que feu a sis mans. Voleu continuar component tots junts?
M.F: Originalment, en Martí va ser el que va començar portant les cançons que ell tenia. Un dia Laia va dir-nos que a veure quan fèiem una cançó entre els tres, perquè ja participàvem tots a l'hora de fer les maquetes i també a l'hora de produir els temes, només ens faltava seure per compondre. I així ho vam fer. Va ser una cosa buscada, però no forçada, i creiem que ens ha donat un molt bon resultat, així que ens hi volem tornar a posar a veure què surt.


L’altre senzill del disc, “Que vinguin els dies”, és un tema més aviat intimista que prioritza la veu per davant de la base durant les estrofes, per donar més pes a tots els instruments que s’uneixen a la tornada.
L.C: El significat literal de la cançó l’hem intentat acompanyar de la música. Aquesta cançó parla d'una relació amb una altra persona -no té per què ser de parella- i com el que comencem fent sols acaba evolucionant a una cosa comunitària; tot el que es viu sol també es pot viure de la mà d’una altra persona, sigui quina sigui la relació que us uneix. I tot això ho representem amb la lletra, sí, però també amb la música que l’acompanya.
 
Amb la vostra música busqueu això de fer cançons que parlen d’experiències pròpies, però de manera que la gent se les pugui fer seves?
L.C: Des de petita que, quan escolto música, moltes coses me les acabo portant al meu terreny. Jo crec que hi ha molta gent que ho fa això i és maco. De fet, no fa gaire ens vam trobar amb una persona que ens va dir que la nostra música li havia ressonat molt i que l’estava ajudant molt. I al final, jo crec que és per això que estem fent música.
M.F: Sí, jo crec que si una cosa té l'art, també és aquesta capacitat de generar empatia. Una història que pot ser molt personal, al final pot ser una vivència que han tingut moltes altres persones i jo crec que aquesta capacitat d'empatitzar amb una cosa, amb una cançó, amb una pintura, és una cosa que és molt bonica de l'art.
 
És bonic veure que hi ha gent que sent tan de prop les vostres cançons?
L.C: Personalment, i això ho dic més jo com a Laia, quan era petita hi havia moltes cançons que no entenia, però que les sentia tant que em transportaven a un altre lloc. Per a mi és maco veure que hi ha gent que sent això mateix però amb la nostra música. En un mateix dia, dues noies diferents ens van escriure per a dir-nos que no podien parar de plorar amb “Que vinguin els dies”. Potser no acabes d’entendre el perquè, però hi connectes i et transporta a un altre lloc, i trobo que això és molt bonic.


El disc també conté la nova “Al teu costat”, una cançó que, tal com indica el títol, parla d’estar a prop d’algú. Això també ho transmet la base del tema, amb totes les veus com un cor i les palmes sonant.
M.F: Amb Celobert hem buscat sempre crear un so col·lectiu, que encara que hi hagi una veu solista —com és la de la Laia—, en moltes cançons sortim cantant tots. Així se sent que hi ha un grup, que hi ha un col·lectiu de persones fent música que va més enllà d'una individualitat.
L.C: No som només Miquel Freixas, Martí Vila i Laia Camps, sinó que el projecte va molt més enllà i engloba a moltes altres persones: les nostres famílies, els amics i totes aquelles persones que s’han sumat al llarg del camí. Som un gran col·lectiu, i això ho volem reivindicar molt, però ho fem palpable a través d’aquesta cançó.
 
Tots tres sou músics i toqueu diversos instruments, voleu que això es vegi reflectit en la vostra música també?
M.F: Estem al servei de la música i intentem que tot el que hem après es pugui veure en el nostre projecte. Per exemple diem, “aquí quedaria bé un solo de guitarra” o “aquí podem afegir aquests acords perquè quedi millor”, tot i que a vegades ens passem de complexos i hem de mirar què vol i què no vol la cançó. Però volem deixar la nostra empremta musical en el que fem.
L.C: A més, també un instrument molt característic que apareix a totes les nostres cançons, que és el violí. El Martí que fa violí en l’especialitat de jazz a l'ESMUC, i per nosaltres s’ha convertit en un tret identitari de Celobert. A més, tota aquesta part musical la podem defensar perfectament en directe, una cosa que tenim també en compte quan fem les cançons. És molt fàcil fer un tema que soni bé a Spotify, però pot ser que després l’hagis de fer en directe i no sàpigues per on agafar-lo. Reivindiquem que no cal ser músic professional ni haver estudiat música, però que si tenim la sort de tenir els recursos per poder plasmar la nostra música amb instruments, doncs ho hem d’aprofitar.