Del trapetón al housete. The Tyets continua explorant nous sons, però mantenint la seva essència en el nou disc Cafè pels més cafeteros (Luup Records, 2025), que descobreixen després de 2 anys recollint els èxits del celebradíssim Èpic solete (Luup Records, 2023) i el hit "Coti x coti". El desgranen fil per randa en una conversa de dinar, cafè, copa i puro amb Andreu Juanola.



Heu passat de l’'Èpic solete' a “A fora plou”. Sou més pessimistes? És a dir, us heu fet grans?
Xavier Coca (Jotes): Ens hem fet grans, cent per cent. 
Oriol De Ramon (Derra): El nou disc no és del tot pessimista. Parla d’estar amb la família i de marxar amb els amics a la muntanya. És la mateixa essència d’Èpic solete però evolucionada. Potser sí que ens hem posat més melancòlics…

Vam poder escoltar el primer single, “A fora plou”, a la gala dels Premis Enderrock 2025. Per què vau triar aquesta cançó?
D: Ens va costar triar el primer single, i el segon abans del disc ha estat “Si ho deixéssim tot”, que ja és un tema molt pensat per sonar a les ràdios. Vam voler sorprendre amb la primera cançó, perquè la gent veiés que no érem els mateixos Tyets als quals estaven avesats. Escoltant la cançó “A fora plou” la gent pot pensar que ara fem un pop més indie i, òbviament, no és així. A la gala tothom va quedar descol·locat, però aquests girs agraden al nostre públic. Molta penya ens diu que els va agradant a mesura que l’escolten. Pensem que és molt addictiva. 


Gràcies a The Tyets una de les cançons més escoltades a l’Estat espanyol és en català (“Coti x Coti”), però ens diuen que la llengua cada vegada està més en perill d’extinció. Què n’opineu d’això i de qui creieu que és culpa?
J: La meva escola de Mataró era catalanista i la gent castellanoparlant s’adaptava fàcilment al català. Companys que a casa seva parlaven en castellà, després amb nosaltres i també a classe ho feien en català. I encara a dia d’avui se’m dirigeixen en català. En canvi, quan ara parlo amb els mestres de la mateixa escola, tot ha canviat d’una manera radical. Els nens i nenes que parlen català a casa són els que canvien l’idioma pel castellà quan van a l’escola. Hi ha un retrocés clar i això fa molta por. 
D: Falten referents a la televisió. Nosaltres vam créixer mirant Shin-Chan i Bola de drac, però ara no hi ha cap nen o nena que miri una sèrie en català. Esperem que no ens afecti el que ha passat al País Valencià, on s’ha arribat a consultar als pares la llengua en què ha de ser l’educació. Des de bon principi, nosaltres vam decidir no cantar en castellà, tot i que en algunes situacions no ens sentíem gens còmodes.
J: Si hem de fer una col·laboració no serà un problema, però no gravarem mai un disc íntegrament en castellà.


 

DE MATARÓ A MIAMI

Com s’ha manufacturat el 'Cafè pels més cafeteros'?
D: Vam començar fa dos anys. De fet, l’endemà de publicar el darrer disc ja vam dir-nos que havíem de posar-nos amb el següent. Hem escrit moltíssims temes, i molts han quedat a la recambra.
J: Entre temes descartats, embrions de cançons i bases potser en devem haver fet uns quaranta.
D: Les onze cançons del disc són les que més ens molen. Vam decidir-ho després d’anar a Miami a gravar amb dos productors. I, al final, vam fer match a l’instant quan vam conèixer Kastelo. Vam gravar tres temes amb ell (“Si ho deixéssim tot”, “Cafè pels més cafeteros” i “El cul del món”) i vam veure que havíem trobat un so semblant al nostre però evolucionat i més cuidat.

Per què vau decidir anar a gravar a Miami? Què hi ha allà que no pugueu fer aquí?
J: Volíem treballar amb Kastelo, un productor català de 25 anys becat per la Universitat de Berkeley. Quan va acabar la carrera de producció va anar a Miami apadrinat per l’estudi de Tainy, el productor de Bad Bunny. Coneixíem una noia que havia treballat a Miami i ens va dir que si hi anàvem havíem de connectar amb ell. L’avantatge és que ja ens coneixia, sabia quina era la nostra essència i ens va poder aportar coses noves que nosaltres no coneixíem. Com a productor és molt bo, un gran professional i un fora de sèrie. Allà vam gravar dos temes, un l’hem inclòs al disc i l’altre ha quedat fora, i quan ell va venir a Catalunya l’estiu passat vam acabar d’enregistrar i vam fer la producció dels temes restants.


Com espereu que el públic rebi el nou disc?
J: El primer que cal fer és no comparar-lo amb l’anterior, perquè nosaltres hem volgut fugir-ne. El nou disc segueix tenint la nostra essència però hem anat a explorar altres sons. No volíem replicar el que ja havia funcionat, sinó fer altres coses que ens motivessin. Hem canviat el reggeaton pel housete.
D: Les cançons del nou disc entren molt fàcilment. Hem triat les que tenen una tornada més enganxosa i tampoc hem anat molt lluny del que fèiem. A la gent li sonarà Tyets.

Què heu volgut fer igual que al disc anterior i amb quines coses us n’heu volgut distanciar?
D: Aquesta vegada hem intentat dir coses a les lletres, perquè fins ara érem els reis de fer cançons que no diuen res. Hem volgut que cada cançó tingués un sentit. 

Expliqueu amb pèls i senyals la col·laboració amb el rei de la música electrollatina Juan Magán al tema “Un petonet”.
J: Ens feia molta il·lusió. Feia quatre anys que ho teníem al cap. I per a aquest disc ja vam compondre un tema de sonoritat electrolatin, perquè hi col·laborés. Quan el vam tenir fet en Derra li va enviar un missatge i ell es va mostrar superpredisposat a participar-hi. Tot i això, no hem coincidit cap vegada a l’estudi, s’ha fet tot a distància.
D: Juan Magán viu a cavall de Badalona, Madrid, la República Dominicana i Eivissa. Va anar a un estudi, va gravar la seva part i ens la va enviar. Després ens vam trobar un dia a la cabina del DJ de la discoteca Cocoa de Mataró.


“El cul del món” està dedicada a la muntanya: ‘I ara estem al cul del món, res millor que Camprodon (...) I ara estem al cul del món, molt millor que a Benidorm’. És una manera de reivindicar el paper de l’excursionisme?
J: The Tyets hem fet molta música de platja, però en realitat som gent de muntanya. Aquesta lletra va sortir un dia quan tornàvem d’haver fet el cim de la Pica d’Estats, el mes d’agost. Vam estar-hi de puta mare, van ser dos dies genials. Vam acampar en un dels estanys i teníem ganes de fer un homenatge a la gent de muntanya i als excursionistes com nosaltres.

També heu dedicat una cançó al “Maresme”. Notàveu que devíeu una cançó a casa vostra?
J: Aquesta cançó va sortir d’escoltar Bad Bunny reivindicant l’amor a la seva terra, Puerto Rico. Un dia vaig escriure vuit barres i al cap d’unes setmanes ho vaig ensenyar al Derra. Ho va escoltar, va flipar i em va dir que ho havíem de desenvolupar en format de cançó. Tot això va coincidir amb uns dies en què els nostres amics es van posar molt filosòfics parlant de la sort que teníem d’haver nascut en una comarca com el Maresme.
D: Nosaltres som i vivim al Maresme, i s’hi està molt bé. Hi ha hagut alguna temptació d’anar a Barcelona però molt lleu...


La gira començarà el 26 i 27 d’abril al festival Strenes de Girona. Us ha costat deixar cançons de l’anterior disc a fora? Com heu triat la setlist de la gira?
D: Ja tenim la setlist pensada i molt assajada.
J: No hem tingut gaire problema per deixar fora cançons que tocàvem a l’última gira. Per posar un exemple, “Bomba de fum”, “Se queda”, “Hamaking” i “Recursos humans” ja no les tocarem.

Què passaria si a un concert no toquéssiu “Coti x Coti”?
J: Algun cop ho hem pensat...
D: Crec que si no la toquéssim no sortiríem vius del concert.
 
Hi haurà una banda amb instruments a l’escenari? Rels B al Palau Sant Jordi va sortir a l’escenari amb un total de zero instruments. Què en penseu d’això?
D: The Tyets vam ser de les primeres bandes de la música urbana de l’escena catalana a portar instruments als directes. Fa cinc anys tothom anava només amb un DJ i tirava les bases, però nosaltres vam decidir tocar amb una banda.
J: El que fan els artistes que actuen sense instruments em sembla una mica cutre, però ho puc entendre. Prefereixen portar ballarins i ballarines per al xou escènic i tirar la música gravada.
D: El que no puc entendre és aquesta rescissió, perquè fins ara Rels B anava amb una banda. Crec que la seva aposta és sobretot una qüestió més estètica.

Què és el que més heu escoltat aquests últims dos anys que us ha pogut influenciar a l’hora de fer el disc?
J: Jo t’ho diré convençudíssim, el britànic Fred Again. És un artista que m’ha fet descobrir la música electrònica i que, escoltant-lo, em va convèncer d’intentar fer un pas més en aquest sentit. En canvi, en Derra ha reescoltat molta més música del passat.
D: Jo tenia una llista del 2016 que es deia ‘Indie per a principiants’ i m’he tornat a enamorar de Bob Dylan, Arctic Monkeys, The Beatles i Joan Manuel Serrat. Molta influència dels nostres directes, però ve de Justice i Gorillaz. Hi haurà més efectes de llum i el xou serà més gran.