La veu deliciosa i amb personalitat d’Esther –nom artístic de la cantant vinarossenca Esther Querol– ha augmentat el volum dels decibels al seu segon àlbum, Tot comença (Primavera d’Hivern, 2025). Sense renegar de les balades, es lleva la cinta dels cabells i la vella cotilla amb una versió pop-rock i energètica que trenca amb l’univers melòdic que havia mostrat al primer llarga durada, Les cartes que mai vaig cremar (Primavera d’Hivern, 2022). Una aposta de futur per a una de les artistes pop més prometedores de l’escena valenciana.



Al maig vas presentar el segon disc, però amb el títol d’una nova etapa, 'Tot comença', en què les cançons sorprenen per l’aire més rocker. Per què aquest gir musical?
El canvi de sonoritat del projecte és molt evident. De fet, feia temps que tenia moltes ganes de transitar per noves sendes musicals cap al pop-rock. D’ençà que vaig començar a fer cançons, he anat respectant molt els tempos i les possibilitats que tenia en tots els sentits. I ara vaig creure que havia de fer un gir.

De quina manera es nota el canvi en les teves lletres?
Volia apostar per una nova sonoritat i treure la ràbia que tenia acumulada per plasmar-la en les meues cançons. El pop-rock ha estat molt present al llarg de la meua vida. M’he criat i he crescut escoltant aquest gènere, i ara he tingut la possibilitat d’ampliar la banda, perquè m’abellia traslladar-ho a l’àlbum i als directes.

Al repertori ja tenies cançons d’ànima rockera com “Espelma” i “Respira”. Has pujat uns quants decibels per vestir la teua música amb jaqueta de cuir i vaquers amb cadenes?
Fer música vol dir experimentar, provar i tractar de transmetre a través de les cançons aquelles coses que em passen per dins. I el pop-rock és un gènere que m’ajuda moltíssim a expressar-ho, perquè té moltíssims referents i he begut de les influències melòdiques de molts artistes. Penso que és un estil que em surt d’una manera totalment natural. Tot i això, la veritat és que al disc hi ha molta diversitat de sonoritats, però totes les cançons estan enquadrades en l’espectre del pop i el rock.


Parles de referents per confeccionar un treball de transformació de la teua senda musical. Quins artistes t’han motivat per emprendre aquest nou rumb?
M’he fixat molt en el pop-rock de la dècada dels 2000, que escoltava de xicoteta. Em refereixo a artistes com Simple Plan, Avril Lavigne, Paramore i tota l’onada del pop-rock nord-americà de l’època. Fins i tot diria que he rebut la influència de les bandes sonores d’introducció de les sèries de Disney, que em semblaven molt animades i em feien alçar del sofà per ballar sense aturar-me. És evident que cada cançó atresora uns referents particulars, però aquests són els més destacats i els que més m’han marcat a l’hora de confeccionar el disc.

Fa la sensació que el nou disc és com l’entrada a un 'carpe diem' personal, on busques alliberar-te a l’escenari. Tens més ganes de ballar i passar-t’ho bé als concerts?
La veritat és que sí. Tinc moltes ganes de soltar un poc la guitarra i deixar-me endur per la música. Fa molts anys que em moc pels escenaris. Al llarg de la meua vida, he fet dansa i he fet representacions teatrals, i ara mateix crec que les cançons em donen una major oportunitat i més possibilitats per a expressar-me corporalment i no fer-ho només a través de l’instrument de la veu. Les noves sonoritats em permetran moure’m més, però no plantejant els directes com si fossin una coreografia. Segons la meva idea es tracta més aviat de xafar fort a l’escenari, de poder-ne gaudir tranquil·lament, sense haver de pensar i de conquerir el públic de tots els escenaris on tocarem.
 

HIMNES EMPODERATS I ROCKERS

“Tot comença” atresora un punt de calma que defuig la ràbia i la contundència de la resta de cançons. Què significa?
És la cançó que encapçala el disc i que fa d’amfitriona i obre les portes al meu nou univers melòdic. Ara bé, també fa un paper de transició. No és un trencament de soca-rel, sinó que incorpora l’oient a les noves sonoritats del projecte musical, a poc a poc, amb certa calma i suavitat. És un tema molt influenciat per cançons que m’agraden molt d’artistes que m’han marcat especialment: “Complicated”, d’Avril Lavigne, i “Welcome to Me Live”, de Simple Plan. La lletra té la vibració de donar la benvinguda al meu món per contar el que m’ha passat. És més chill que la resta, perquè introdueix el vindrà després i, per tant, tenia la necessitat que fora més relaxada.


L’estil més relaxat connecta amb “Des d’aquí dalt”, tot i que no renuncia a l’energia rockera amb un ritme de tendència castrense gràcies a la percussió i a una bateria que adquireix un protagonisme sostingut de principi a final. Què la fa especial?
És una cançó molt important per a mi. No debades, parla del temperament i del caràcter que ha de tenir una artista quan comença el seu projecte musical. A partir d’aquesta temàtica i per tal de transmetre el missatge, vaig trobar que era adient que la cançó exhibira una energia sostinguda o, fins i tot, calmada, amb la instrumentació més relaxada, sense grans pretensions ni grans pujades rítmiques. O dit d’una altra manera, la meva idea era mantenir la tensió durant tota l’estona que dura el tema.


La veu, la guitarra i el tempo agafen velocitat a cançons d’autoafirmació i ànim desimbolt com “Torno a mi”. És un exemple de la teva ambició més rockera?
Sí, aquesta és una cançó d’estil canyer per a pegar cabotades, un d’aquests temes fets per a gaudir-ne de festa i dedicar-te’ls a tu mateixa com a himne de reivindicació i alliberament. En aquest cas, està inspirat, tal com deia abans, en sintonies de sèries de televisió com Hannah Montana o Camp Rock, que em feien ballar sense que hi haguera un final.


“Vas entrar per la porta” té un esperit similar, però té una actitud de major emprenyament. Per què?
Aquesta cançó, de forma absolutament evident i clara, mostra la meva ràbia i caràcter amb una actitud de persona cabrejada. És una manera d’afirmar qui soc i que he decidit d’una vegada per totes deixar de ser políticament correcta. I, en conseqüència, puc enviar a qui pertoqui a pastar fang sense remordiments ni contemplacions, perquè m’ha rebentat i em sento molt però que molt emprenyada. I, evidentment, aquest sentiment i el meu estat d’ànim molest pel que m’havia passat era més fàcil de transmetre a través de les coordenades d’un pop-rock més obscur en comparació amb la resta de les cançons del disc.

De tota manera, l’Esther que fins ara coneixíem també és present al disc. La balada “Fet a mida”, per exemple, és un retorn als antics passatges melòdics de la teua discografia, amb un estil més assossegat. Quin paper té aquest tema?
Certament, “Fet a mida” compleix perfectament amb l’estàndard de la balada pop que tots hem escoltat alguna vegada. I, en aquest cas, si soc honesta, crec que aquesta cançó tampoc no hauria pogut sonar de cap altra manera.


Per què?
Perquè és una composició musical molt sentimental i té un caràcter extremadament personal. I, sincerament, crec que he aconseguit l’equilibri perfecte a través de l’energia que mostra i transmet la cançó, però igualment ampliada amb les pinzellades melancòliques que es mereix, una aportació que penso que era necessària per aconseguir que fos una cançó rodona.

Amb aquestes cançons que contenen l’essència dels discos anteriors i mostren el segell de l’Esther que ja coneixíem, pretens fer una picadeta d’ull al teu estil més característic?
Sí, perquè els dos treballs que he publicat fins ara segueixen sent jo mateixa i em continuen agradant estilísticament. Són cançons que podria continuar fent actualment. Ara bé, com que la música em dona l’oportunitat i la possibilitat d’experimentar i de provar coses diferents del que havia fet fins ara, he decidit emprendre nous camins alternatius com es demostra amb aquest disc.

Aquest nou enfocament, però, no vol dir que hagis renunciat a registres que ja havies treballat anteriorment?
Clar. No vol dir que les balades ni les cançons més tranquil·les ja no formin part de la meua realitat musical ni del meu univers sonor. De fet, a tots els meus àlbums hi haurà alguna cançó més tranquil·la perquè m’agraden molt. És una picadeta d’ull a les cançons que han vingut, i també a les que vindran. Tot comença és un disc més punyent, però qui sap com serà el següent.

Si ens fixem en les lletres, al tema “Al menjador” ofereixes una aproximació a la teua quotidianitat. La conjugació melòdica i vocal ens permet entrar casa teua i asseure’ns al teu sofà. No et sents despullada quan interpretes peces tan íntimes?
Justament, era el que volia transmetre. Em venia de gust convidar els oients que escoltin el disc a entrar al menjador d’una casa on habita una família amb una xiqueta que ha tocat la guitarra tota la seua vida i que el diumenge al matí la treu per a cantar. El meu propòsit era narrar una història personal des de la quotidianitat més absoluta, i dotant-la de les majors dosis de proximitat possible. “Al menjador” és la cançó més delicada de tot el repertori del disc, la peça musical més dura de totes, i per això l’havia de compondre i també interpretar amb molta prudència.

En ser tan delicada, ha estat la cançó en què més has emprat el mètode de prova i error, abans de gravar-la? O, simplement, t’ha sortit de manera natural i directa?
Realment el procés per a compondre “Al menjador” va ser diferent de tota la resta de cançons. Tenia un missatge molt concret per transmetre, però al principi no tenia massa clar com articular el meu discurs a través de la música. La cançó em va sortir un dia que m’havia deixat la guitarra al local i, a més, no tenia el teclat a casa. Ara bé, vaig agafar una base ràndom d’internet per tenir uns fonaments sobre els quals escriure i, posteriorment, vaig tornar a harmonitzar la cançó i vaig arranjar la melodia. La cançó em va sortir de manera prou espontània, va ser fruit de la meua necessitat d’escriure.


L’equilibri entre els déjà-vus a les anteriors referències de la teua discografia i aquesta etapa amb noves sonoritats es plasma de manera ideal en “La millor de les mentides”.
Quan vaig publicar aquest primer single d’avançament del disc va sobtar la gent, perquè era trencador, tant pel que fa al missatge de la lletra com per la sonoritat de la melodia. Tot i això, tal com dius, representa el punt intermedi entre les cançons del disc i permet aproximar l’oient al meu univers sencer que arriba després. El tema mostra les ganes que tenia d’expressar-me d’una altra manera, la necessitat de canviar i començar una nova etapa.