Diuen que les segones parts mai són bones, però la segona jornada de l'(a)phònica va contradir del tot aquesta sentència, amb dues bèsties de la paraula: la poeta Blanca Llum Vidal al costat del duet Los Sara Fontán i Roger Mas i la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona.

Blanca Llum Vidal no era la primera vegada que col·laborava amb la violinista Sara Fontán (des de fa un temps acompanyada pel percussionista i bateria Edi Pou). Ja havien fet un altre recital, Aquest amor que no és u (Ultramarinos, 2018), però una dècada després de les primeres col·laboracions n'arriba un de dedicat al poemari de Vidal Tan bonica i tirana (Proa, 2024), guanyador del 66è Premi Carles Riba de poesia.

El recorregut musicopoètic s'inicia amb "Viatge", on l'autora imagina algú que parteix a l'exili. I pensa en comiats, esperes, arestes, bèsties, narcisos... Després es pensarà placenta, es pensarà per l'altre, el criticarà per ser "llengua nerviosa de mascle despòtic", i no és fins a l'"Escriure" que l'autora s'adonarà que ella mateixa és i té la bèstia dins seu: 'Una bèstia cansada d'esclafar la veïna i de ser tan bonica, tan abundant, tan dubtosa i tirana'.
 

Si el país fos el que hauria de ser, i cregués de nou en els seus poetes, Blanca Llum Vidal i aquesta proposta amb Los Sara Fontán hauria de ser rebuda com es rep al Palau de la Música a Patti Smith quan hi actua i crea les seves atmosferes catàrtiques per ella i per nosaltres. Així podria ser també amb la llengua catalana, capaç d'oferir mil i un registres, tot i que hi ha qui la vulgui relegar a un segon pla.

Les paraules de Vidal combinades amb el violí i els sintetitzadors volen visibilitzar que sempre grinyola alguna cosa en una relació. La conclusió a la qual arriba és que amb aquella parella el que feia és "follar-nos la pena". I Vidal aconsegueix 'construir una barraca' del seu 'cor enrunat', que és seva i pot ser nostra, encara que tituli el poema "Absurd".
 

En la mateixa tessitura d'art individual col·lectivitzat per amor a la música i la poesia es troba la proposta de Roger Mas amb la Cobla. El disc Roger Mas i la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona Vol. 2 (Satélite K, 2025) és una boníssima segona part, també prestigiada, recentment reconeguda amb el guardó a la millor producció discogràfica en els VI Premis Alícia 2025, atorgats per l’Acadèmia Catalana de la Música. I divendres a la nit el públic de Banyoles va gaudir de la dotzena de noves cançons, totes elles adaptades i arranjades pel Mestre Xavier Guitó, així com algunes del primer volum. 

Roger Mas va agrair al director de l'(a)phònica Francesc Viladiu apostar per la tornada d'una producció que no ha de ser fàcil. El primer volum va bastir uns fonaments tan forts i ben travats que ara la cosa ja va amb la màquina de vapor. El recital va arrencar amb "Massardana", amb la Cobla simulant les grans orquestres dels anys quaranta i cinquanta, tot afinant els instruments en dansa i fent estel·lar l'entrada del crooner Roger Mas. A la manera de Sinatra, desplegava el seu talent ara cantant "La canzone dell'amore perduto", ara revisitant la pròpia "I la pluja es va assecar". Sempre amb la pretensió de no perdre l'horitzó de vista cap al paradís sonor, i això ho fa la formació de quinze músics a l'escenari.
 

El solsoní va regalar amb la Cobla peces com "L'home i l'elefant"; "Si tu m'ho dius"; "La llorona"; "La bien pagá"; "Tres branques" (entre les quals "La flor del taronger" i "Flors de baladre"); "Francesc Pujols"; la balcànica "Moja mala nema mane"; "Lo comte Arnau"; "Aqueres montanhes/Si canta", i "Quan tothom viurà d'amor", un cant antimilitarista ideal pels temps que corren, en aquell futurible on 'els soldats seran trobadors, però potser no ho podrem veure'. 

El moment esplendorós de la nit en què es va desfermar la bèstia musical, va ser, però, amb "L'aigle noir" ("L'àliga negra" que també havia cantat Maria del Mar Bonet adaptant la francesa Barbara). Es va fer màgia negra prop de l'estany de Banyoles en cantar allò entremig del somni i del malson, d''Un bon dia o potser una nit, prop d'un llac jo m'havia adormit quan, de cop, el cel s'omple de llum i un ocell negre surt sense venir d'enlloc'. La potència musical de la Cobla amb Roger Mas eleva a l'enèsima potència la -malgrat tot- bella cançó de Monique Serf (1930-1997), que a les seves memòries va explicar que era un tema amb què s'alliberava després de patir l'abús sexual per part del seu pare.

Mas també va interpretar la interessant musicació del poema de Maria Mercè Marçal, "Si el mar tingués baranes"; la pròpia "Sota una capa fina de cendra", o "El dolor de la bellesa". I anaven tan embalats que el solsoní va triar Banyoles per estrenar una nova musicació: "Passeig del Carme variació núm.5" de Pere Tàpias amb música del mestre Francesc Burrull (1934-2021), que resa 'Mai no es cansa el meu país, no ha perdut l'esperança, l'esperança de ser ell, per això molts cors bateguen'. I per tancar la nit, "La Santa Espina" i "Canta Maria", per donar alegria malgrat tots els exilis i planys, a base de cançons i poemes.
 

Tothom que passa uns dies al festival de la veu se n'enamora. No és un públic multitudinari ni tampoc molt eixelebrat, sinó que va a la descoberta de projectes musicals. Una programació exquisida per descobrir noves propostes i també perquè els artistes es descobreixin en altres formats (divendres també es va poder gaudir a l'escenari de La Muralla Manteca Groove Corp -amb el sempre sol·licitat Arnau Grabulosa-) i Adala, o bé segones, terceres o quartes parts.
     
Pels que desperten a última hora, l'(a)phònica de Banyoles 2025 encara acollirà avui dissabte Mar Pujol, Magalí Sare & Manel Fortià, Les Testarudes i Dan Peralbo i El Comboi, mentre que diumenge serà el torn del projecte bascocatalà de Judit Neddermann, els occitans Duò Lavoà Lapò, David Carabén (Mishima) en solitari, Queralt Lahoz en acústic, i el duet Tarta Relena.