Darrerament, Wildside torna a estar viu en la seva faceta discogràfica. S’ha reeditat Un segon (DiscMedi, 1995), amb gravacions inèdites i, fa unes setmanes, també va sortir The Vila Sessions (DiscMedi, 2025). L'aniversari dels trenta anys de la publicació del seu disc més exitós, Un segon, ha encès la guspira que ja inflamat la seva discografia i que farà que aviat tinguem notícia d’una altra reedició. N’hem parlat amb la veu i ànima del grup de l’Esquirol, Marc Bassols.

Com ha sorgit la idea de fer aquesta mirada a Wildside?
Tot això va començar quan vaig demanar a l’Àlex Eslava, de DiscMedi, que em passés les credencials d'Spotify, perquè jo hi volia posar miniclips. Ara molts artistes il·lustren les cançons amb miniclips, gràfics… El perfil de Wildside estava superpelat i ni tan sols verificat. Quan vaig tenir les credencials vaig penjar més de 30 clips, un per a cada cançó. Arran d'això, conversant amb l’Àlex, vam comentar que els grups catalans no estem fotent edicions deluxe de res, que hi ha un munt de discos dels quals es podrien fer versions ampliades com fan els guiris. I em va dir que mirés si teníem material suficient i podríem fer reedicions ampliades dels tres discos, aprofitant que Un segon fa 30 anys.



I vas començar a furgar calaixos…
Al principi no les tenia totes, però vaig començar a buscar i vaig intentar conformar tres versions allargades que ens convencessin dels discos. Em va sortir el concert del Velòdrom d'Horta, que el teníem gravat sense cap mena de pretensió de ser editat i que ni tan sols el teníem per pistes. I vaig començar a rascar, i a escoltar-me les maquetes. I del primer disc hi havia temes bastant decents que no s'havien publicat.

Ho aneu presentant a poc a poc.
Sí.  De moment hem tret Un segon amb una versió expandida que, bàsicament, inclou cinc temes del disc gravats en directe al Velòdrom d'Horta i que sonen prou bé i tres maquetes de cançons. A mi m’agrada molt tenir les versions de maquetes i comparar-les amb les versions finals per veure’n l'evolució. També vam presentar The Vila Sessions, que són les maquetes prèvies al nostre tercer disc Trisèria (DiscMedi, 1997). Sempre ens havia agradat moltíssim com sonaven perquè eren superfresques. Es diuen així perquè ens les va gravar Jordi Vila, que era bateria dels Lliris. De fet, ja en vam posar un parell al recopilatori Mort als Wildside (DiscMedi, 2011). I a finals d'agost sortirà la reedició del primer disc, Trenca el silenci (DiscMedi, 1993), amb l’afegitó de dos temes del Velòdrom d'Horta i algunes cançons de la maqueta. N’hi ha tres que no es van publicar mai. A mi m'han sorprès i, ara mateix, faria canvis al primer disc. Trauria alguna de les cançons que es van publicar i hi posaria aquestes tres cançons inèdites que no.



Ha costat trobar tot aquest material?
Una mica. Pensa que nosaltres venim dels anys 90, quan tot era com molt precari. No teníem ordinadors per fer maquetes, jo no tenia ni un quatre pistes. Llogar un estudi era molt car i havies de gravar a correcuita. Era molt diferent que ara. Ara amb aquest material hem fet net; sí que tenim alguna cosa més guardada, però crec que no és publicable perquè sona molt malament.


Fareu alguna presentació en directe?
No, no en farem cap. Una cosa és buscar gravacions antigues i l’altre preparar un directe. Hi hauríem d’invertir moltes hores perquè el que no pots fer, i menys a la nostra edat, és el ridícul. Jo m'ajunto per tocar amb els col·legues quan fem una barbacoa, i ens ho passem superbé. Però no podem fer una presentació. També per respecte a la gent que ara es dedica a tocar i que hi fot molt esforç i moltes hores.

Ara que has mirat enrere, què et sembla Wildside?
Em sembla un projecte iniciàtic. Em va donar molta perspectiva, no només des del punt de vista musical, sinó des del punt de vista de l'aprenentatge. Wildside va ser la nostra startup. Vaig aprendre a gestionar un grup de gent, amb les seves coses bones i les seves coses dolentes. És un procés iniciàtic perquè comences a compondre, comences a tocar i comences a aprendre com funciona tot això… Penso que ho vam deixar quan començàvem a aprendre realment de debò de què anava aquest negoci. Però ja no vam tenir l’oportunitat de seguir. A mi em van enganxar en una etapa que tenia 25 anys i havia d'omplir la nevera i em semblava que el grup no m’ho assegurava a curt termini.