Un cop s’ha adormit el seu fill de pocs mesos, l’actriu i cantant badalonina Elena Tarrats ens atén per parlar-nos d’un dels projectes més especials i inclassificables de les estrenes previstes al Festival Perelada. Hort/Garden és una ‘òpera mínima’ que convida a no deixar de conrear la capacitat de sorprendre’s, a aparcar el dia a dia frenètic i a deixar-se endur pel ritme més tranquil i adequat a la naturalesa. D’una experiència intensa i viscuda—l’observació del fèrtil hort del seu avi el mateix dia en què l’enterraven— en va sorgir una idea que ha germinat amb l’ajut de col·legues de la música i del teatre. Parlem amb ella d'aquest nou espectacle que estrena demà al festival. 
 



Una proposta ‘interdisciplinària’ ja no sona estrany. Però la descripció d’'Hort/Garden' com una ‘obra indisciplinada’, què vol dir?
És un qualificatiu que no he escrit jo, però ja em sembla bé, perquè no és una obra que accepti gaires definicions. És difícil posar etiquetes, ja ho faran els professionals i els crítics. Es podria dir que Hort/Garden és una òpera-monòleg, que beu d’un subgènere conegut com a òpera mínima en què la veu juga un paper central i no són obres gaire llargues. Podríem debatre què és una òpera avui dia, però en aquest cas no hi ha grans arranjaments simfònics, ni cant líric, que és el que s’espera d’una òpera convencional, sinó que la veu es tracta amb un punt d’experimentació i de risc. Suposo que al final és música contemporània, més o menys fàcil d’entendre, amb una veu protagonista que conviu amb moltes capes i textures instrumentals. Jo soc actriu de text, de teatre, de manera que l’espai sonor forma part del punt de partida de tot el muntatge. 
 
A la presentació del programa també es diu que l’espai del Mirador del Castell, on s’estrenarà l’obra, es transformarà en un hivernacle escènic.
La veritat és que a poc a poc tot va prenent forma. De moment estem enllestint la música a sis mans, amb Damien Bazin, Mario G. Cortizo i jo mateixa. És una banda sonora que fa pensar en un documental del compositor francès Luc Ferrari, que ens agrada molt a tots tres, amb sons reals i naturals que van cap a terrenys més imaginatius i experimentals, i també pot remetre a pel·lícules, espais radiofònics o una obra conceptual. Quan es pugui escoltar en directe, amb el sistema de sonorització especial que ha dissenyat Davis Hart, les imatges de la directora d’escena i artista visual Sílvia Costa —que amb aquest espectacle debutarà a Peralada— i les llums d’Andrea Sanson, serà una experiència absolutament rodona i molt potent. La part escènica també determinarà la part musical.

 

L’HORT DE L’AVI

La temàtica de l’obra té a veure amb una vivència teva vinculada amb el teu avi. Com va anar?
Sí, em va inspirar l’hort del meu avi, que tenia al barri del Canyet de Badalona. Quan va morir, el dia del seu enterrament, anant cap al tanatori hi vaig passar. Vaig tenir una impressió molt forta, perquè allà hi havia els fruits del seu treball. Un espai que ell havia cuidat ens acollia i ens donava menjar. A l’hort, ‘la vida s’obre camí imparable’, com diu una frase de l’obra que ha escrit la dramaturga Helena Tornero. 
 
És a dir que en el jardí continua la vida?
Sí, l’obra es pot focalitzar en el camí entre la vida i la mort. El personatge protagonista és una dona que es diu Abril, que hereta l’hort que treballava el seu avi Guillem en un moment de canvi i d’experiència traumàtica. Enmig d’aquesta situació, la mort d’algú molt especial li cedeix un lloc on es replanteja la vida. 
 
Com ha estat el camí des de la primera idea fins a la concepció de l’obra?
La idea la tenia des de fa temps, però el moment en què vaig començar a pensar que podia donar lloc a una obra va ser fa dos anys i mig. La veritat és que el punt de partida va ser un encert, perquè hi vaig rumiar molt i vaig donar-hi moltes voltes. Primer vaig pensar que podia ser un monòleg, però després vaig veure que, si jo soc actriu i canto, també hi podia cantar. Llavors va sortir l’oportunitat de fer una residència a Suralita, l’espai de creació al voltant de la música i les arts sonores que Joana Gomila i Laia Vallès impulsen i coordinen a Manacor. Allà, tota sola, vaig preguntar-me moltes coses i vaig començar a definir els eixos bàsics de l’espectacle. 
 
I com vas formar l’equip?
Em vaig posar d’acord amb els altres dos compositors per fer la música i treballar junts. I quan ja estàvem en aquesta fase i havíem de buscar un productor que entengués un projecte tan inclassificable, vam arribar a la conclusió que l’única persona que se’n podia fer càrrec era el gestor cultural Dietrich Grosse, responsable del festival Òpera de Butxaca i Nova Creació. El seu origen alemany fa que estigui molt més avesat a plantejar hibridacions experimentals i també predisposat a descobrir obres de nova creació sense que hagin d’estar adscrites a cap gènere. Seria el gènere anomenat Musik Theatre, que no és ni òpera ni musical. I quan vam saber que el fil temàtic del Festival Perelada d’aquest estiu era el jardí i l’hort, ja ens van acabar d’encaixar totes les peces per poder-ho tirar endavant.
 
Al costat de la vida i la mort, també reivindiques viure amb un ritme més natural.
Absolutament! És necessari escapar-nos del ritme frenètic que ens imposa la societat, de tota aquesta immediatesa accentuada encara més per les xarxes socials. I que consti que m’agrada molt la ciutat i la vida social, però sense la natura no soc res. És un tema crucial que m’interessa molt i que es desenvolupa a l’obra. 
 
El símbol de la calma que busques és el concepte de l’hort i el jardí?
Sí, però un hort i un jardí també tenen altres connotacions. Per exemple, ens poden ajudar a no perdre la capacitat de meravellar-nos. I això també és molt important, perquè cal conservar la capacitat d’astorament, com els infants. Hi ha un llibre que en parla molt bé, The Sense of Wonder, de la biòloga marina, pionera de l’ecologisme i escriptora nord-americana Rachel Carson –traduïda al castellà com El sentido del asombro (Ediciones Encuentro, 2012)–, que explica com n’és d’important mantenir una actitud curiosa cap a l’entorn i la vida. El meu avi era una persona així, es va preocupar de posar la llavor perquè jo no perdés la curiositat i tingués la capacitat de flipar, per exemple, amb un pèsol que germina. El jardí, amb totes les coses que hi passen i es transformen cada dia, és un espai ideal per fomentar la curiositat.

El conreu solitari d’un tros de terra per allunyar-se dels maldecaps i els vicis humans és un recurs literari, ja des dels autors grecollatins. Creus que la teva obra segueix aquesta línia?
Sí. De fet, al text hi ha cites de Sòcrates, de Plini o de Sant Antoni, que va ser dels primers a parlar de la necessitat de cuidar la natura. A l’obra hi ha molt tòpic de fuga mundi. La protagonista fa la seva particular fugida del món, igual que el meu avi. En els seus darrers dies, la neta el visita i li ensenya curiositats hortícoles per internet...
 

 

UNA NARRATIVA MUSICADA

I com es plasma tota aquesta història en la música?
Hem intentat que sigui una música plena de detalls i per damunt de tot suggeridora. Quan passeges per un hort, un bosc o un riu es van descobrint coses de manera gradual. I no només en funció del que s’observa, sinó també des del punt de vista de l’observador, de com se sent aquell dia i de molts altres factors. La música de l’obra respon a aquesta idea, sense assenyalar de manera evident, sinó provocant la inspiració en l’oient. La banda sonora és com un fons per al text que ha escrit Helena Tornero i les imatges que ha confeccionat Sílvia Costa per explicar una història de dol i de mort, però també de vida. Per crear aquest fons frondós, hem fet servir sis instruments amb la flauta de Laura Faoro, el clarinet de Michele Fontana, l’arpa de Maria Gilda Gianolio, la percussió de Francesco Pedrazzini, el violí de Yoko Morimyio i el violoncel d’Adán Alejandro Gómez. Podríem haver triat una formació més reduïda, però així hem pogut anar teixint capes i crear una sensació d’abundància sonora, que provoca la sensació de passejar per la natura i, a poc a poc, anar observant i descobrint detalls que d’entrada no havíem notat.
 
Heu treballat sempre conjuntament, o us heu repartit les tasques?
Més aviat ens complementem, perquè cap de nosaltres sap fer el que fa l’altre. Per exemple, en Damien s’ha ocupat de dissenyar l’espai sonor i fer les primeres composicions amb capes de textures i ambients, un aspecte que domina perfectament. Jo he entomat la part vocal i orgànica, i he treballat el meu instrument, que és el cos, que és el que conec més. I després en Mario ha fet l’arquitectura instrumental i la concepció sonora, i ho ha acabat de concretar. Això sí, tots tres hem fet llargues reunions. 

Ja havíeu treballat junts abans?
Sí, amb en Damien havíem coincidit en muntatges de Julio Manrique i d’Oriol Broggi. I amb en Mario compartim el gust pels projectes eclèctics i pels mons artístics intermedis, a més de la world music, el jazz...
 
Mario G. Cortizo és gallec, i tu tens molta relació amb Galícia, oi?
Sí, i curiosament fa més de deu anys ell va debutar amb una feina compartida, Cantos de poeta, juntament amb el pianista Federico Mosquera. Arran d’aquell projecte vaig aprendre a parlar gallec i la veritat és que vaig molt a Galícia. I gràcies a això he acabat col·laborant amb artistes com ara Carlos Núñez o Benxamín Otero. 
 
Abans d’'Hort/Garden', ja havies tingut molt present la teva relació amb la natura amb accions sonores en espais naturals, com el projecte Alexandrae amb Marc Vilajoana o amb el recital ‘Contra les mentides del món rural’ al darrer festival Poesia i+.
Sí, aquest últim era un espectacle de petit format, un projecte de Martí Sancliment on fèiem lectures d’Estripar la terra: Contra les mentides del món rural, de Pol Dunyó, un dels darrers pagesos ecològics que viuen al Maresme. Llegíem i cantàvem Bru Ferri, Neus Borrell i jo mateixa. I encara en fem algun bolo...
 
Com combines les feines d’encàrrec amb els projectes més personals o arriscats?
Va segons l’època. Per a un actriu com jo, els encàrrecs són el més habitual, però també cal la motivació. Per més que sigui un encàrrec és important que l’obra et faci ressonar alguna cosa, et provoqui energia i parli una mica de tu. En canvi, aixecar un projecte propi és una altra cosa. Jo he tingut especial curiositat per combinar tots dos mons... He de dir que soc una mica punki i alguna vegada he optat per dir que no a algun projecte, encara que això m’hagi suposat viure amb menys ingressos durant un temps. I ara que soc mare, a veure què passarà... En aquest sentit, m’agrada recordar el que un cop em va dir l’actor Abel Folk: ‘Si dius que sí a un projecte, assegura’t que el puguis defensar en una entrevista’. I tenia raó, perquè no pot ser que treballis en un projecte i després et trobis que has de defensar coses en què no creus... Això sí que ho he complert molt, ha estat una regla sagrada.