Recentment, ha estat l'autor de la portada del nou i conegut senzill de Figa Flawas, "A la freska", i també ha publicat el llibre Grans fracassos: Aventures gràfiques a la jamaicana 1989-2024 (Manifest Llibres, 2025), un recull de la seva dilatada trajectòria en aquesta escena, que inclou el disseny de les portades de discos d'artistes com Dr. Calypso, Skatalà, Prince Buster i The Toasters, entre altres.
Per què necessitaves recopilar totes les teves aventures en un únic llibre?
Bé, de fet no són "totes". Tan sols les vinculades a la música jamaicana. En realitat no tenia cap necessitat, era una etapa de la meva creativitat gràfica que volia ensenyar. Sense cap pretensió més. El text contextualitza la gràfica que apareix al llibre.
El llibre es titula 'Grans fracassos'. Per què?
Perquè estic tip de sentir el concepte 'Grans èxits'. En certa manera sempre m'ha agradat nedar a contracorrent. I perquè, per altre costat, els meus èxits són una col·lecció de fracassos de la qual estic orgullós. No soc ric, no soc famós, no tinc milers de seguidors, faig el que em rota i puc viure tranquil.
Has fet de dissenyador gràfic, discjòquei, promotor, il·lustrador i, fins i tot, has intentat ser músic, tal com diu Carles Viñas en la sinopsi de la contracoberta del llibre. Has fet de tot per interès, per supervivència o totes dues coses?
Per supervivència, he fet de dissenyador gràfic. De la resta podria haver viscut precàriament. L'ofici de dissenyador gràfic és l'únic rendible de tots els que has mencionat en què no cal ser extraordinàriament talentós. Jo diria que ho he fet tot per curiositat, il·lusió i poca vergonya.
Abans de fer les portades de Dr. Calypso i Skatalà, vas arribar a fer concerts i algun assaig amb tots dos grups. Però ho vas deixar. Vas pensar que tocar un instrument i cantar no era el teu punt fort?
M'ho van fer saber. La meva veu és un fàstic i tocar un instrument no era tan senzill com jo vaig pressuposar. De la necessitat de reconeixement i la inseguretat emocional que tenen els músics mai n'he tingut enveja. Per tant, va anar com va anar i ja està.
Tot i que vas entrar en el món de la música a través de l’ska i els sons jamaicans, més tard endinsar en la rumba. Què et va captivar d’aquest estil?
El ska, el reggae, el rocksteady, el mento, el dub, etc. són la música tradicional i popular d'una illa majoritàriament poblada per negres que viu sota el poder d'una minoria blanca. Aquestes músiques són el mitjà d'expressió, comunicació i diversió de la comunitat maltractada pel poder, que alhora aconsegueix trobar el seu lloc al món i difondre la seva cultura internacionalment. Si canvies totes aquestes músiques per rumba i negres per gitanos, la frase manté el mateix sentit. Per tant, el punt de partida dels dos estils és el mateix. Per això, crec que és tan normal que m'agradin.
Què opines de la proposta perquè la rumba sigui declarada patrimoni immaterial per la UNESCO?
Considero que la meva opinió no té cap valor i opino que ningú s'està plantejant la pregunta que vindrà després d'aquesta: de què li servirà a la rumba ser patrimoni immaterial de la UNESCO? I encara més: a qui li servirà? A mi segur que no. Per tant, no és el meu problema ni tinc cap dret a opinar, que diria un demòcrata tolerant.
Per acabar, si haguessis de donar un consell a una persona jove a qui l'entusiasma la música i vol començar a tocar i fer activitats relacionades tal com tu vas fer, què li diries?
Que vagi en sentit contrari al que li recomana la gent i els algoritmes. Que amb respecte i coneixement, entusiasme i perseverança s'arriba a qualsevol lloc. Que no faci res, i sobretot ,que els meus consells se'ls passi pel forro. Els joves sempre fan el contrari del que els diuen, i per això molen.
.jpg)
.jpg)
.gif)
