En el marc de la nova edició de L'Anuari de la Música, entrevistem el regidor de Cultura i Indústries Creatives de l'Ajuntament de Barcelona, Xavier Marcé. Amb ell parlem de qüestions com què causa la pèrdua de lideratge de la ciutat, respecte a Madrid, en la venda d'entrades de concerts, l'equilibri entre festivals i sales, o com garantir els drets culturals de la ciutadania. 

Quins són els reptes musicals del nou mandat municipal a Barcelona?
El primer repte de la ciutat és normalitzar la presència de música en viu. Per una banda, Barcelona genera tot tipus d’estils de manera permanent; per l’altra, està ben instal·lada en el mapa global i, per tant, forma part dels circuits de festivals i d’activitats establerts. A partir d’aquí es genera un desequilibri entre la capacitat d’oferir música i la demanda existent. El que més em preocupa és la manca d’espais de música de proximitat, és a dir, que hi ha un dèficit de sales. En aquest àmbit, tenim un repte complicat perquè el marc normatiu municipal no ho fa fàcil. I també tenim el debat veïnal sobre el que ells anomenen les externalitats negatives dels espais musicals, que no són només temes de sonorització, relativament solucionables, sinó que es generen a partir de l’associació entre espai musical i bar musical, amb una percepció dels locals com a problema que està molt estesa.

Barcelona acull molts grans festivals, com s’han d’ordenar els aforaments?
Un altre gran problema és com ordenar el fet de tenir grans festivals dins de la ciutat mateixa, concentrats sobretot en el Fòrum. No és habitual que les ciutats tinguin festivals de 50.000 persones dins del perímetre urbà. A Madrid o a Londres, aquests esdeveniments són a quaranta quilòmetres. Aquí, el problema és que la ciutat és molt petita i cal solucionar-ho. 

Quines mesures prendrà l’Ajuntament de Barcelona per solucionar-ho?
Per la primera casuística, estem treballant en un marc d’excepcionalitat i singularitat cultural que permeti regular una major presència de la música en viu als espais musicals. Són mesures que treballarà l’Alcaldia de Nit i que faran molta incidència en aquests àmbits. I, pel que fa als grans festivals, ho volem regular a través d’un concurs que fixarà quins esdeveniments es podran fer els propers anys al Fòrum. En els criteris s’inclouen elements que mai no han estat damunt la taula, com quina és la implicació de la ciutat en l’organització dels festivals. Preferim un festival promogut per una empresa que tingui presència estable a la ciutat durant tot l’any, que no un bolet, valorarem també el nivell de compromís amb les músiques fetes a la ciutat o procedents d’arreu del país… Es tracta d’elements que defensen que la utilització dels espais públics ha d’obeir a uns criteris de política pública. 

"Treballem en un marc de singularitat cultural que permeti regular una major presència de música en viu als espais musicals de la ciutat"

Segons l’'Anuario de la Música en Vivo' (APM, 2025) a Madrid la venda d’entrades ha crescut un 96% durant el 2014, mentre que a Barcelona ha disminuït un 14%. Quina creu que en pot ser la causa?
No soc massa amant de les comparacions Barcelona-Madrid. Primer, perquè fa dos anys estàvem millor que Madrid en la venda d’entrades i aquest any no, però l’any que ve no en tenim ni idea, perquè ja veurem com acaba el tema l’Estadio Santiago Bernabéu… En tot cas, les dues ciutats estem molt ben posicionades en les gires internacionals. Que un artista actuï a un lloc o un altre depèn molt més d’estratègies del management. A banda d’això, des de l’Ajuntament hem fet una anàlisi de les infraestructures pròpies de la ciutat. Hi ha un pla, que ja s’està executant, de renovació profunda del Palau Sant Jordi i un altre per a la reconfiguració absoluta del Sant Jordi Club. També el Palau d’Esports del carrer Lleida, a banda dels usos esportius, tindrà una preparació tècnica per acollir espectacles musicals en condicions. En aquests moments hi ha un conjunt d’espais que, siguin o esportius o no, són equipaments estables d’acolliment d’activitats musicals. Per tant, entre avui i el 2029, hi haurà inversions importants que permetran millorar les infraestructures i, alhora, crec que hem de començar a tenir tots plegats una visió més metropolitana de l’activitat cultural.

S’ha acomplert un any de Paral·lel 62 com a Casa de la Música. Com es valora?
Hem intentat centrar l’eix del Paral·lel amb una sèrie d’activitats diversificades, on la música té una presència molt important. Per exemple, la reobertura d’El Molino va ser plantejada amb aquesta intenció. A més, el Paral·lel 62 no fa teatre i ha mantingut una activitat musical permanent i diversa. Crec que funciona adequadament, no tenim cap queixa del servei que presta al sector. Tan sols hi ha algunes qüestions de debat internes, però que tenen a veure més aviat amb qüestions molt tècniques. 
 
Més enllà de Paral·lel 62, bona part del sector reclama més sales públiques d’aforament mitjà.
És cert que hi ha una part dels promotors musicals que estan a la recerca de nous espais, com ara Cruïlla i The Project, per exemple. El problema de la falta de locals –que hi és, no ho nego, i és una de les coses que més ens preocupen–, es planteja sobre una ciutat que té uns indicadors altíssims de venda d’entrades. Ho vull remarcar perquè a vegades sembla que la conclusió de la demanda de locals és perquè no es venen prou entrades. És un debat sobre una ciutat que vol créixer. 

Una de les línies fortes de la política cultural de l’anterior consistori van ser els drets culturals. Més enllà d’una declaració d’intencions, com es garantir des del govern municipal?
Els drets culturals són un tema de cultura política, perquè tots estem alineats amb 
els drets culturals i és impossible negar-ho. El problema és que alguns considerem que els drets culturals són implícits. No hi ha política cultural sense drets culturals i, per tant, emfatitzar-ho es pot convertir en una retòrica política amb poca efectivitat. Tot plegat està associat al dret a la formació, a la participació i a l’accés a la cultura. Em refereixo al fet que la capacitat de produir o participar en una activitat cultural sigui reconeguda, vista i exhibida. Però a la mínima que s’hi associen qüestions relacionades amb salaris justos, drets laborals o fiscals, la cosa ja es complica. 

"Ens preocupa la manca de sales de música, tot i que la ciutat té uns indicadors altíssims de venda d'entrades"

Com es garanteixen els drets culturals?
El servei públic pot assegurar els drets culturals, però no aixoplugar el conjunt de necessitats de les exigències del sector creatiu. Les institucions no poden abastar tota l’activitat musical de la ciutat i, per tant, cal que funcioni el ‘mercat’. O tenim en paral·lel un mercat cultural dens, suficient i regulat, amb bons acords laborals entre empresaris i treballadors o creadors, o la situació es fa impossible. L’administració pública és essencialment selectiva, perquè quan programem el festival Grec, per exemple, hem de triar. No podem fer un Grec per a tothom, però cal que el conjunt del sector teatral o musical tingui espais per poder actuar. La combinació de públic i privat és imprescindible per acabar amb la precarietat del sector. 

De quina manera es pot combinar públic i privat amb bons resultats, perquè la cultura no depengui només del mercat? 
La idea de servei públic és fàcil d’entendre, però es complica quan s’estén al sector. Una part està disposada a la regulació, però no es pot ordenar per llei que un músic hagi de cobrar, suposem 300 euros per concert, perquè al final el preu depèn de quanta gent compri entrades. I a tot plegat cal introduir encara un tercer element, basat en el fet que el sector cultural i creatiu és profundament vocacional. Un músic té una capacitat enorme per autoafirmar la seva condició amb independència de l’existència d’un mercat real. És una virtut extraordinària, vinculada a la fortalesa del creador, però també té el problema derivat sobre com es laboralitza o desprecaritza un artista que no ha estat capaç o no ha pogut tenir estabilitat laboral o feina estable. Podem formar i titular cada any 500 actors als instituts de teatre, però, al final, que puguin viure del teatre o no dependrà dels espectadors que vagin a les sales o de la quantitat d’espais disponibles. Per tant, en aquest doble joc, si no som capaços d’administrar amb criteris diferenciats no ho resoldrem mai.