Tant Els Pets com Quim Mandado es troben actualment girant per celebrar els respectius 40 anys de trajectòria, un doble aniversari que els fa acumular 80 anys als escenaris. El festival Nits d'Estiu de Calella va tenir l'encert de dedicar-los l'únic concert de gran format del seu programa, conscients que en el seu dia van compartir multitud de concerts inoblidables. El parc Dalmau va acollir el retrobament, on més de dues mil persones van vibrar al ritme d'unes cançons que ja formen part de la història del país. Com era d'esperar amb músics de tan dilatada trajectòria el públic va ser majoritàriament familiar, incloent-hi alguns heavies de la vella escola que no es volien perdre l'esdeveniment.
 
Amb la darrera llum de dia, Mandado va pujar a l'escenari amb gran entusiasme del públic. El qui fou líder dels plorats Sangtraït va obrir amb la clàssica “Inqui-missió”, pertanyent al segon àlbum dels de la Jonquera, Terra de vents (Picap, 1990). De seguida va quedar clar que per a ell no passen els anys: l'energia i veu de sempre van capitanejar el nostàlgic repàs per algunes de les cançons més importants de la carrera de Mandado. La formació regular del nou projecte del cantant, integrada pels seus dos fills, Ferran (Guitarra) i Guillem (bateria), i pel guitarrista solista Joan Cardoner, es va veure incrementada en aquesta ocasió pel cor format per la cantant i guitarrista Marta Frigola –també encarregada de l'harmònica–, la soprano Clara Valero i la cantautora Miriam Aguado, a més del músic Sergi Camps al teclat.
 
No van faltar els temes més recordats de Sangtraït, “Buscant una dona”, “La maledicció”, “La reina del gel”, “Somnis entre boires”, “Freddie Memorium”, “El guerrer” o “Les creus vermelles”, però també van sonar cançons de Los Guardians del Pont com “Presoner dels errors” i “Lliures com l'alè del vent”. Fins i tot, el públic va xalar amb la bonica “Èxode”, del desapercebut i mai prou reivindicat disc en solitari de Quim Mandado Eclosió (Ariadna Records, 2003). Els bisos tampoc van decebre i els temes que tothom esperava, “Els senyors de les pedres” i “El vol de l'home ocell”, van sonar a tot drap, amb l'habitual aturada de Mandado per interactuar a cappella amb el públic.
 
Ja ben entrada la nit, quan la calor va deixar pas a una temperatura més dolça i suportable, va arribar l'esperat moment de Els Pets. L'espectacle d'aniversari dels de Constantí va ser un emotiu viatge íntegre per dos dels seus grans discos: Agost (DiscMedi, 2004) i Bon dia (DiscMedi, 1997). L'única llicència que es van permetre va ser la de canviar l'ordre dels temes, amb l'objectiu de jugar amb el públic i aconseguir moments emotius.

La posada en escena va ser sòbria i elegant, amb cortines vermelles i una sèrie de focus escènics col·locats en semicercle. El descans entre els dos discos va ser brevíssim. Amb l'obra cabdal que és Agost van anar més per feina –amb cançons tan ben acollides pel públic com “Pau”–, però un pletòric Gavaldà va saber farcir la segona part del concert –que es va obrir amb “Massa jove per fer-me gran”–, amb els seus habituals comentaris i proclames, fent especial incidència en la denúncia contundent del racisme. El cantant també va enardir els assistents quan va definir l'aclamat Joan Reig com “una república independent en si mateixa”.
 
No cal ni dir que tot el Maresme va patir un petit terratrèmol quan Els Pets van atacar el seu “Bon dia”, tot un himne del rock català. L'ambient de complicitat i nostàlgia va ser constant i Gavaldà es va acomiadar dient: “Part de la culpa de fer 40 anys plegats és nostra, però la majoria és vostra per seguir-nos. Quan estiguem a la residència pensarem en vosaltres i direm: que bonic que vam tenir tants amics”.