CARTELLS, SENYALS I LLUMS VIGIA

El desembre passat, el segell català BCore Disc va bufar les espelmes del 35è aniversari i, de manera conjunta, de la referència número 400 amb un llibre, Cutter, bola y fotocopias: Memoria gráfica de BCore 1989-2007. Un magnètic, apassionant, trajecte visual a través d’una àmplia selecció de cartells que documentaven concerts d’artistes locals i internacionals a sales, bars i ateneus, majoritàriament de Barcelona. La llista, generosa en sorpreses i batecs emocionants (Karate, June of 44, At the Drive In, Fugazi, Aina, Madee, The Unfinished Sympathy o Standstill, per exemple...), lluïa, a més, com un romàntic i sentit homenatge als cartells impresos en paper i a la seva heroica tasca promocional. Trepidants unitats d’informació que, d’alguna manera, concentren en un espai limitat aquella invitació, i promesa encesa, perfilada en un o diversos noms.
 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de bcoredisc (@bcoredisc)

Però parlem ara, lliures de nostàlgia, de l’efecte vibrant, percutiu, de gratificant hipnosi, que se segueix produint avui dia quan ens trobem de sobte amb algun formidable cartell de cara. Sobretot la primera vegada que el descobrim. És una mena de llampec que fa trontollar totes les alarmes reals i inventades i ens recorda que el que s’anuncia forma part del nostre petit món.
 
Interrogats sobre la qüestió, alguns amics van decidir obrir el seu àlbum de records particular. El primer col·lega que va aixecar la mà ens va traslladar molts anys enrere, just quan passejant pel barri de Gràcia va descobrir una imatge que revelava, amb una fotografia disparada amb un immaculat blanc i negre, la visita –el retorn– d’un enigmàtic El Bicho. És a dir, del desaparegut músic de Pamplona Josetxo Ezponda, espigada figura a reivindicar que amb Los Bichos va deixar com a llegat, entre altres gravacions, dos discos de culte sincer: Color Hits (Oihuka, 1989) i el doble Bitter Pink (Oihuka, 1991). La instantània de l’emblemàtic frontman va perseguir i fascinar durant unes setmanes el nostre interlocutor, fins al punt de voler investigar sobre ell i acabar comprant-se els seus discos gairebé a cegues. I tot per aquell senyal que va veure desplegant-se, i fent-se un lloc segurament entre altres plecs, a les parets de la seva ciutat.



Seguint el fil, un altre company va demanar el torn de paraula per recordar la brillantor resplendent que desprenia un cartell vermell, reclam imponent del tauler de suro d’una copisteria que hi havia davant el seu institut. Aquí, l’excusa promocional era el Badlands, l’enyorat i mai oblidat bar musical del carrer Praga. Refugi de noctàmbuls, melòmans i més melòmans, tenia una didàctica missió que es reflectia en uns monogràfics setmanals magnífics sobre algun grup o cantant en concret. Tots anunciats en uns flamants i col·leccionables flyers de colors que albergaven la possibilitat de cercar el que potser seria un dels músics de la teva vida.
 
Senyals, sempre senyals; llums vigia, com les que documenta la citada Memoria gráfica de BCore. Cartes obertes que abans dormien només als murs i a les columnes i ara, sobretot, llisquen a tot drap per xarxes i plataformes. Protagonistes muts d’aquella creença que assegura que si toques un cartell amb les mans sempre ets més a prop de la cançó.