SOBIRANIA MUSICAL

Recorde que abans d’enregistrar les guitarres del meu últim disc, Causa (Propaganda pel Fet!, 2022), a l’estudi de gravació ens vam recrear en el típic debat sobre quina Fender o Gibson era la més adequada segons l’època de fabricació, el tipus de fusta o el lloc dels Estats Units on va ser produïda. Pocs dies després, va arribar l’amic Abel Soler amb un repertori de violes de roda, guitarrons i llaüts de diferents mides i procedències. El contrast entre els nostres coneixements d’uns i altres instruments era evident. I la reflexió va vindre sola: Per què ho sabem tot de la música dels ianquis i sabem tan poc de la dels països que ens envolten? I encara més, què en sabem de les nostres arrels sonores?
 
L’anècdota és un poc tramposa perquè aquestes preguntes ja feia anys que m’assaltaven, sobretot després de llargues converses amb amics com David Segarra. A partir dels documentals No s’apaguen les estreles i Balansiya, vam poder aprofundir en el tema amb un dels nostres mestres, Vicent Torrent, que ja havia reflexionat sobre aquestes qüestions en llibres fonamentals com La música popular (Edicions Alfons El Magnànim, 1990, reeditat i ampliat el 2019). En aquesta obra reveladora, el fundador d’Al Tall ja ens alertava fa trenta anys de la desfeta cultural que suposa desconèixer, quan no renegar, del llenguatge musical propi així com del marc al qual pertany, la Mediterrània; una babel sonora marcada per la fusió entre el nord europeu i el sud àrab que ha cristal·litzat en una zona central convertida en cruïlla de cultures on s’ha configurat el que avui anomenem so mediterrani. Aquesta delimitació en tres zones també ens serveix per comprovar la salut de la música tradicional. Mentre al sud àrab conserva una rica vigència social, al nord europeu està greument amenaçada per la uniformització cultural que imposa el capitalisme global. I a la franja central, d’est a oest dels territoris i illes mediterrànies, els sons tradicionals sobreviuen encara en una mena de trinxera de mar blava.


 
El nostre territori és un clar exemple d’aquest procés de fusió i resistència. La profunda herència andalusina i morisca, tan defenestrada i desconeguda com extraordinària i viva, s’ha mesclat amb les músiques que arribaren del nord en una història que ens parla de despossessió i violència però també de resiliència cultural. Un tresor sonor mestís i divers, que ha estat custodiat per la gent de la terra, la més humil i menyspreada, que generació rere generació s’ha obstinat en seguir cantant-lo i fent-lo evolucionar com una manera oberta d’expressar-se. Aquesta és la clau. La música popular ens identifica, ens remou, ens arrela i ens ofereix tres eines ben valuoses avui dia: autoestima, relat propi i originalitat.
 
Molta gent ha picat pedra a casa nostra per superar l’autoodi i la folklorització per ajudar-nos a entendre que la tradició no és passat, sinó el que passa. Que està viva a la biblioteca dels nostres sentits i que l’hem de recuperar i renovar. Per sort, cada vegada hi ha més artistes actuals que usen, amb gran qualitat i sensibilitat, la font popular per trobar materials únics i fusionar-los amb tendències contemporànies. Per sort, també, la música tradicional continua viva als nostres carrers. Aquesta és la nostra xicoteta gran victòria. El que Vicent Torrent anomena sobirania musical. Malgrat segles de prohibicions, menyspreus i censures, seguim vius en les cançons. Siguem-ne conscients. I que mai ens facen callar.