El bisbalenc Jaume Pla ‘Mazoni’ va escollir dissabte passat l’Auditori de Girona per l’inici de la gira de presentació del seu nou disc, Banderes per daltònics (Bankrobber, 2025). Un treball que significa un retorn després d’una pausa autoimposada per iniciar un període reflexiu. El temps ha servit perquè el bandautor publiqui un dels seus treballs més rodons, on les influències habituals marca de la casa aporten confort i complementen un cançoner que resisteix prou bé el pas del temps.

Rodejat per una banda realment ben greixada —Aleix Bou (bateria), Emili Bosch (guitarra i sintetitzadors) i Natán Arbó (baix)—, Pla va voler reivindicar el nou material començant el concert amb "La cuina està tancada" i “Fe dins la tristesa”, aquest darrer un tema farcit de reminiscències beatle. Una de les cançons, “Quant temps fa que no plores", va confessar que data del 2014, quan el músic va estar “tancat” com a artista resident a l’Arts Santa Mònica de Barcelona. Ja amb menys rigidesa, Mazoni va optar per valors segurs com “Natura morta” i una “Caputxeta” psicodèlica, que va deixar espai per al lluïment de la guitarra de Bosch. L’anticançó d'amor “A.I.L.O.D.I.U.”, el seu particular “Silly Love Songs”, va ser el preludi d’un tram acústic amb “Cançó trista” i “Pedres”, un tema que resumeix en una frase l’esperit d’aquest Mazoni renascut: ‘ens resistim a ser un sediment’.
  Pla va voler evidenciar per què és un dels millors escriptors de cançons en català de les darreres dues dècades. De la seva ploma han sortit melodies increïbles com “Sol” o “Purgatori”, de factura tardorenca i resultat de moltes hores d'ofici. Amb l’emoció retrobada gràcies a un públic entregat, el bisbalenc va acabar el concert amb “M’han sortit dues ales” —presentada amb el crit de “Palestina lliure i Ucraïna lliure!”– , “La promesa”, l’himne generacional “Esperança” i la juganera “No tinc temps”.

Els bisos, amb “Ei, que surt el sol!” i la dylaniana “La granja de la Paula” van posar punt i final a un concert que va encomanar eufòria des de la primera nota. I amb l’esperança fixada en què Mazoni no torni a abandonar els escenaris, que és el seu hàbitat natural. De moment, el marcador assenyala una maneta.