Resident entre Barcelona i Berlín, Álvaro Soler, signa el seu quart àlbum, El camino, que destria els records que més l’han commogut els últims anys, entre els quals la mort de l’avi matern o el naixement de la seva filla. El cantant barceloní presenta el primer treball publicat amb un segell propi, Lavadero Records, sense el suport d’Universal però amb la llicència d’Epic Records Germany de Sony Music. 



Després d’'Eterno agosto', 'Mar de colores' i 'Magia' (Universal, 2016, 2019 i 2021), el teu quart disc és una evolució personal?
Sí, perquè hi ha cançons amb conceptes dels quals abans no m’havia atrevit a parlar. És un disc molt més personal que els altres. He tingut el valor de compartir emocions al voltant de la mort del meu avi matern, l’any passat, o el naixement de la meva filla. La vida és un cicle de vida i mort. Els darrers anys hi ha hagut coses que m’han colpit i he volgut que formessin part del treball. A la “Intro” se sent la veu de l’avi, a qui volia honorar, i al final, el batec del cor de la meva filla en una de les ecografies. Ha estat la manera de fer un àlbum de fotos del moment en què tota la família ha experimentat situacions de grans dimensions emocionals.
 
“Distancia” és com una declaració d’intencions. La teva visió positiva no s’apaga després d’una època de foscor?
Exacte, i per això la distància és perfecta. La vaig escriure després d’una fase d’experimentació de dos anys i just després de trobar el que buscava. Volia que obrís l’àlbum, perquè és una cançó molt especial. És positiva però en la distància, amb el punt just d’esperança, mirant a l’horitzó i més enllà. No és només per ballar a la platja... i és una bona mostra de l’evolució que demostren les cançons. La veritat és que “Distancia” és un dels meus temes preferits.
 

Al disc també apareix el concepte del viatge, i no només al títol. Té a veure amb el fet que vas néixer a Barcelona, però des de fa anys has viscut a Berlín?
La recerca del títol va ser molt llarga. El primer era ‘Jardín de los recuerdos’, l’última cançó del disc, però sonava com si fos el meu últim disc, i no [Riu], en vull fer molts més. En aquest cas he volgut fer una analogia de la meva vida amb un camí. Més enllà de les metàfores de sempre i de les pedres al camí, em passava pel cap que no anava pel camí correcte i que havia de buscar una via més ràpida. Però al final, un cop travessat el tram dels dubtes, miro enrere i veig clar que aquest és el meu camí. Hi ha cançons que poden recorden històries, vibes i grooves antics i d’abans, però quan arriba el moment de “Mejor que yo”, tot es trenca i sorgeix un altre món.
 
“Regalo” segueix sent una cançó a la vida radiant, sigui a París mirant una pel·li o prenent un 'tinto de verano'. És un 'carpe diem'?
 La cançó ve d’una frase de la tortuga OOgway, de la pel·lícula Kung Fu Panda (DreamWorks, 2008), que diu: “L’ahir és història, el demà és un misteri, però el present és un regal”. Em va agradar tant que vaig voler cantar la frase ‘El presente es un regalo’, perquè a més present tant en anglès com en català també vol dir ‘regal’ i em va agradar el joc de paraules. És un recordatori per viure el moment, sense preocupar-se pel futur ni comparar el present amb el passat.
 

Aquest any també has cantat en català la rumbera “Estrella”, al darrer disc d’Alfred García, 'T’estimo és te quiero' (Música Global, 2025). Quina relació us uneix?
Amb l’Alfred ens coneixem del món d’OT i també vam cantar en català amb Ramon Mirabet al senzill “El boig de la ciutat”, pels 30 anys de Sopa de Cabra. És un artistàs de Barcelona, i a mi m’agrada fer pinya amb altres músics catalans, com Carlos Sadness o Dani Macaco, perquè sinó al final tot passa a Madrid. A més, amb l’Alfred també ens uneix l’Estartit i des petits vam mamar la Costa Brava, perquè jo cada any estiuejava a Sant Feliu de Guíxols. I amb Macaco ja vam fer el tema “A tu manera”, amb Pedro Capó i Ky-Mani Marley. A Sadness el vull trucar per gravar alguna cosa, i també segueixo artistes a qui no conec personalment, com Judit Neddermann.