Seleccionat per al concurs d’artistes emergents Sona9 2025, el trio manresà Riner estrena el seu primer EP, Itinerari (Cases de la Música, 2025): sis històries vitals i autoconclusives, costumistes però emocionals, entreteixides a cop de rock però interpretades amb la dolçor del pop. En parlem amb ells.


 
Riner és el vostre nom com a grup, però també del poble que us va veure néixer. Com va ser?
Maria Campabadal: Nosaltres ja ens coneixíem d'un projecte previ [Oniria] i teníem moltes ganes de seguir creant i fent música. Així que vam decidir llogar una casa al poble de Riner, a Solsona, durant tres dies, per fer-hi una tancada artística. Allà van sortir la majoria de cançons d'aquest primer EP, o almenys en van néixer les idees. I també hi va néixer el grup.
 
Una de les coses que us defineix com a grup és la vostra combinació entre un so més rocker i la dolçor del pop. Com sorgeix aquesta proposta estilística?
M.C: En part, perquè és la confluència dels gustos dels tres, i en part perquè, com a banda, tenim referents com Smoking Souls, Arde Bogotá, La Paloma…
Guillem Vidal: Crec que la gràcia és que jo, per exemple, aporto un punt més underground i rocker, perquè vinc d’estils més heavy; la Maria afegeix la dolçor de la seva veu i les lletres, i el Néstor, el seu propi estil.
Néstor Bravo: Més enllà d’Al·lèrgiques al Pol·len, per exemple, crec que hi ha cert buit d’aquest estil en català, i encara n’hi ha menys amb una veu femenina. Hi hem vist un espai que podíem fer una mica nostre.
 

Les cançons les treballeu entre els tres?
M.C: Normalment, jo presento una idea de lletra, i amb el Néstor en fem una mica la base. Tot i que, en algunes cançons, és el Néstor qui em presenta una idea amb la guitarra, i d’aquí intento treure’n una melodia. Aleshores, la gravem com podem i li presentem al Guillem, que la radicalitza amb la bateria.
G.V: Una de les coses, però, que crec que més caracteritza la nostra composició és el fet de prioritzar la veu. També perquè normalment és la Maria qui aporta les idees des de l’inici, i acostumen a ser molt bones, així que hi anem construint al voltant. Potser és això el que li dona el toc més pop als temes.
 
Però alhora, no és que deixeu a un costat els instruments, que també hi tenen molt de pes.
M.C: Crec que això també és mèrit de la producció i mescla de Chiri López, que ha fet una feina superxula d’equilibrar tots els instruments i que sonin superbé.
G.V: El Chiri ha fet una feina increïble i ens ha ajudat i guiat molt. És un productor molt jove, que està treballant a l’estudi de Litel.cat, i que s’està fent un forat a base de produir tota la gent de Manresa. Poder treballar en un estudi amb equipament professional, i amb algú amb qui tens tan bon rotllo i té tant talent... Crec que no hi ha ningú com ell en tota la comarca.
 
També heu parat atenció a les lletres, en general, bastant narratives i costumistes.
M.C: El nom de l’EP, Itinerari, també surt una mica d’aquesta mateixa idea: reflectir la quotidianitat i allò que una persona pot experimentar en algun moment de la vida. Les cançons parlen de sentiments, emocions o actes vitals en què qualsevol persona es pot sentir identificat. En part perquè no són lletres molt específiques, però també perquè, com dic sempre, la música és el vehicle de les emocions.
G.V: Crec una cosa que mola molt de les lletres de la Maria és que tenen un punt molt cinematogràfic, amb escenes molt específiques però alhora molt extrapolables.
 

En canvi, “Brotar de nou” és més al·legòrica. Per què?
M.C: Sí, és una lletra del Néstor, potser també per això és més diferent.
N.V: Va ser una de les primeres que vam escriure, i encara estàvem veient com volíem comunicar-nos, quina retòrica volíem utilitzar. Com que a mi m’agrada el llenguatge més poètic, i és el que consumeixo, em va sortir així. Li vaig presentar la idea a la Maria, i ella en va fer la tornada. Després va ser quan vam veure que, com a Riner, no ens volíem comunicar de forma tan metafòrica, sinó anar més a allò quotidià, a l’experiència. També en part perquè quan la Maria viu una lletra, en transmet molt l’emoció, i vam pensar que el millor era que les lletres connectessin primer amb ella, perquè és qui s’encarrega de comunicar-les i fer-les arribar al públic.
 
Teniu algun referent específic quant a lletres?
N.B: Els Amics de les Arts. Sempre n’hem fet versions i ens n’hem fixat molt en les lletres.
M.C: També el Santi Balmes (Love of Lesbian), que em sembla un poeta. Per mi és molt referent quant a com transmetre la lletra i fer la cançó, encara que el meu estil d’escriptura sigui diferent.
 

El vostre recorregut com a Riner, en realitat va començar ja amb el concurs del Sona9 d’enguany, en què vau ser un dels 30 seleccionats. Com valoreu el pas pel certamen?
N.B: Superbé! Fa un any i mig que preparem el projecte, perquè volíem que els fonaments fossin superestables i ben treballats, però des de l’ombra. Quan ens vam presentar al concurs pràcticament ni existíem com a grup, així que no esperàvem estar entre els seleccionats, perquè pensàvem que potser el jurat valoraria els números a xarxes o plataformes. Per tant, ja vam arribar a una fase més del que esperàvem, i ens va fer molta il·lusió. Clar que vam haver de preparar el directe a correcuita, perquè la nostra previsió era tenir-lo llest per l’octubre, no pel juny! Però tot i així ens en vam sortir.
M.C: N’estem molt contents. Evidentment, sempre hi ha coses a millorar. Per exemple, ara pel directe volem dur-hi un baixista perquè quedi tot més rodó i perquè, de fet, al disc hi ha un baix que ha gravat el Néstor. Però evidentment, ell no es pot desdoblar a l’escenari i tocar-hi baix i guitarra.
N.B: Fer el directe al Sona9 també ens va servir per valorar quins punts ens cal millorar, perquè hi havia un públic més crític i format que l’habitual.
M.C: També ens va permetre conèixer altres músics, com Celobert. Coneixem molt l’escena local del Bages, però costa conèixer grups més enllà, sobretot per un projecte que està començant.
 
I com serà el concert de presentació del disc?
N.B: Serà el divendres 24 d’octubre al Sielu de Manresa. En tenim moltes ganes, perquè és la presentació, i sobretot perquè juguem a casa. I estem muntant una petita gira durant l’hivern, amb la idea de tocar també a Barcelona.  
 
Ara que heu publicat el primer disc, què espereu del futur? On us veieu d’aquí a dos o tres anys?
N.B: Veiem Riner com un projecte a llarg termini, i ja estem començant a treballar en noves cançons. Som conscients que les coses arriben per treball i esforç. Hi ha un punt de sort, però sabem que l’única forma d’aconseguir passar-nos-ho molt bé amb aquest projecte és treballar moltes hores i currant-nos cada detall.
M.C: Tant de bo, d’aquí a dos o tres anys, haver-nos pogut fer un lloc a l’escena de la música catalana, i promoure la música amb presència femenina, en llengua catalana, i rock.