.jpg)
Quan se t'acut fer un llibre i no un nou disc?
Escriure sobre la meva obra, la meva relació amb ella i tot el que he viscut i experimentat, fa temps que ho tenia al cap, anys. Però feia discos que m'ocupaven tot el temps; en el llibre es pot veure com va la gestació, com de llarga és. Mentrestant, anava prenent notes, escrivia i ho guardava. Quan vaig acabar La veu de la muntanya, vaig sentir que es tancava un cicle. L'estava gravant, a casa de l'Héctor Beberide, i mentre tocava i cantava em venia un pensament: "aquest és el darrer disc d'una vida".
Això implica que no en faràs més, de discos?
No vol dir que no en faci més, però sí que havia arribat el moment de fer una aturada, agafar aire, mirar tot el que havia fet i posar-ho per escrit: ser el cronista de mi mateix. Explicar el que he viscut, el que m'ha fet ser l'artista que soc, posar llum als discos, els àlbums que contenen tantes cançons que són tota una vida, per compartir-ho amb el món. Que es vegi que no soc un fantasma que toca i canta a partir de mitjanit. Em sento escriptor, poeta, i sempre me n'he sentit. Fer música era la meva missió, escriure les cançons que he fet, buscar la font d'on m'arriben, recollir el testimoni dels avantpassats, trobadors i cantants de la ruta.
Realment els artistes no sols sou fantasmes de nit. Tu amb què connectes de dia?
Quan em despertava, sentia com una veu que em deia el que havia de fer, quina cançó havia d'escriure, que anés al món ancestral, meravellós i misteriós de les cançons atemporals, i escrigués la meva pròpia, per formar part d'aquella colla i d'aquella tradició. I jo, obeïa. I així vaig posar-me a escriure la crònica d'un invocador de joglaria, amb un peu al cel i un altre a la terra. El nou disc, ja el faré, quan sigui el moment. El tinc acabat.
Jordi Martí i Fabra al pròleg escriu que durant el llibre sobrevola la pregunta ‘Com sona la cançó vella?’, la cançó popular primitiva, en dius tu. Als teus 71 anys, ja has respost la qüestió o vas necessitar el llibre per copsar la feina feta?
Sí, ja ho havia trobat i sentit. No és fàcil explicar-ho. Francesc Pujols diu que, als catalans, la inspiració ens ve de la terra i ens puja pels peus. I jo ho vaig sentir així. Quan vaig anar a buscar cançons tradicionals, vaig anar-hi no com un arqueòleg ni historiador, sinó com qui va a buscar l'arxiu de la seva família que ha estat guardat en un bagul d'una casa deshabitada, per a ensenyar-ho al món. Cada cançó que trobava, la cantava com si l'hagués escrita jo, si em semblava que hi faltava un vers, li posava, si em semblava que el final era un afegit que algú havia posat canviant l'original (ho sabia per intuïció), el canviava. Fer aquest llibre m'ha servit per veure-hi clar i dignificar una obra i a mi mateix.
A 'S'invoca joglaria' apareixen referents com ara Enric Casasses, Dolors Miquel, Laia Malo, Rimbaud, Baudelaire, Verdaguer, Francesc Pujols, Pete Seeger, Pau Riba, Sisa, Bonet, Pi de la Serra, Jaume Arnella, Nash Marrakesh, Lo Pardal Roquer, Ivette Nadal, Bikimel, Meritxell Gené, El Fill del Mestre, Heura Gaya o Clara Viñals (Renaldo & Clara). Et consideres molt lector de poesia i melòman?
Sí. Amb la poesia m’hi sento molt familiaritzat, és com una manera de parlar que també és la meva. No em costa gens llegir-la. I, la música ha estat el meu aliment. En directe i en discos. Com deia Jacques Brel, “cal anar a veure què hi passa, allà”. Els discos han estat un objecte màgic. Volia tindre'ls tots. I escoltar-los, és clar.
Sembla que tot arrenca a les orquestres i els grups de música moderna que anaven de poble en poble. Aquest esperit nòmada t’ha acompanyat tota la vida, però també escrius sobre l'Almacelles natal, 'una de les viles més castigades pel bandolerisme del segle XVI’, i de la terra, les boires, les gelades, la calor extrema... T'hi sents molt arrelat?
Per a mi, la música és l’escenari, els concerts, viatjar i actuar a tot arreu. Sempre m’ha agradat pujar a la furgoneta amb els músics i compartir-ho tot, els músics amb qui toco són la meva família mentre estem junts. Almacelles és on sempre he tornat, on hi tinc el sostre i on em puc recollir per treballar. Tot i que no m’he sentit mai arrelat a cap lloc. M’ha marcat, però, el seu paisatge, el clima. És un lloc fronterer, ancestralment; fins que no va arribar l’aigua, a principis del segle XX, era un secà on era difícil viure, per això la gent d’aquí és dura, esquerpa, individualista. El Pardal Roquer diu que és com Tijuana, la frontera entre dos mons on ningú pertany realment a cap dels dos. I és cert.
També hi expliques viatges iniciàtics a Madrid, el Rif, Eivissa o Vigo. Què t’atrau de la música progressiva i andalusa que aprofundeixes en aquests llocs?
La música andalusa, el flamenc, m’agrada, perquè té la marca del lloc on neix, el sento molt endins, a l'ànima. A vegades he pensat que m'hauria agradat haver nascut allí, tindre una música identificativa que brolla i flota per l’aire, que no et calgués pensar, només deixar-te portar per la tradició i fer la teva; és un camí més recte que el que tenim els catalans, que encara estem en conflicte amb la nostra herència musical, la sardana, les cançons de pandero, les cançons tradicionals... “Potser no serem prou moderns, si ho incorporem al reperori contemporani”, pensen molts. Però jo no, a mi m’agrada formar-ne part.
Hi ha un moment que escrius “tornar la vida a la vida és la funció de la cançó popular per recordar el que som”, que és en “la tradició on hi ha la font” i que “les cançons tradicionals il·luminen estances”. Quines serien les estances i quines les principals “cançons dels artesans de joglaria”?
Fins que no vaig anar a buscar el repertori tradicional no trobava sentit al que feia. Ho explico al capítol on parlo de l’epifania de Vigo. És molt senzill. El rock, el folk, el punk, que es van convertir en el llenguatge musical del món occidental, en els seus llocs d’origen és una prolongació evolutiva de la seva música popular. Des de Bob Dylan als Pogues, des dels Clash a Billy Bragg, tota la seva música ve de la mateixa font. Aquí s'ha fet una mena de fotocòpia d'aquesta música, imitant-la, imitant actituds, inconscientment, sense pensar que ells són tan potents perquè saben perquè canten, com els andalusos. En aquesta imitació, la majoria han perdut la profunditat i la sonoritat de la terra. Els qui ho van entendre son els qui han fet una obra perdurable, com Pau Riba, la Dharma, Jaume Arnella, Lo Pardal Roquer, Bikimel... per sort som uns quants caminants.
Hi ha una cosa que pot compartir molta gent: durant una època, “quan sonava ‘L’emigrant’ (cantada per Emili Vendrell) a casa tothom callava”. Com vas viure sent un nen en un ambient de postguerra?
No vaig ser mai conscient d'estar vivint-lo. A casa no hi era, tot i que el meu pare era un dels vençuts. Estava marcat, és clar, però ell vivia el present, i el present era tirar endavant sense mirar enrere. Com els cantants que cantaven per menjar, ell vivia per crear una nova vida per ell i la seva família. De la guerra en parlava molt, a mi sobretot, perquè veia que m'agradava escoltar històries, però no jutjava ningú, explicava fets i vivències, com fan les cançons tradicionals i com faig jo.
.jpg)
Xavier Baró Foto: Juan Miguel Morales
Parles de cançons que s'adaptaven al català, de Dylan (“Com una pedra del camí”) a Carole King (“Tens un amic”). Es feia per estar al dia del que es coïa fora i tu has fet alguna versió dels teus contemporanis (com Pau Riba), però ara sembla que només ho faci el Disc de la Marató... Falta comunitat musical com la que hi havia quan s’anava al ball i s’escoltava molt la ràdio o tocadiscos?
Si els músics d'aquí fessin versions dels músics d'aquí, el panorama creatiu s’enriquiria i es difondria més, i tot ajudaria a que la música d'aquí es diversifiqués agafant noves textures, altres maneres d’expressar-se, sortís de l'estret habitacle on viu escoltant-se a si mateixa. Com diu Ruben Blades, ser mà i no dits. Però, per això, caldria que els músics d'aquí s'interessessin per la música d'aquí i entenguessin que jo soc tu i tu ets jo. Així és com s'ha fet la nostra rica cançó tradicional, de veu en veu.
Els teus discos tots tenen una història i un context que el llibre recull molt bé. Dius que “Quan vivia a la ciutat dels amants” és ‘una de les millors cançons que he fet’ i que “Les flors de l’estany” et va sortir espontàniament i que ‘cada paraula que en naixia era atreta pel centre de gravetat espiritual’. Quin és el disc que t’ha costat més i de quin estàs més satisfet?
Quan vaig tindre el meu petit estudi ja no vaig patir més fent discos, i tots han estat un goig. Sempre havia volgut gravar a qualsevol hora del dia i de la nit, sense el problema dels diners ni persones alienes manipulant el so, el temps i l'espai. Tinc un bon record de Lluny del camí ral, el meu primer disc fet en llibertat. El vaig gravar gairebé tot de nit. L'última cançó, "El mag de l'envelat 2", una versió diferent de la primera, va ser un dels moments més gratificants de la meva vida. Vaig passar tota la nit, fins a la matinada, gravant sons, veus, versos, experimentant, sense guió, només pel plaer de crear un quadre sonor. També La màgica olivera és un dels quals més satisfet n'estic, i La veu de la muntanya, que és com un concert en directe, amb l'acordionista i multiinstrumentista Héctor Beberide, el músic que m'acompanya en alguns concerts des de fa anys.
Així mateix, li dediques unes línies a la teva àvia Pepeta Arnó Vidal que et cantava d'infant i a la veu de la teva mare 'aguda, clara, bonica i afinada' i que et va transmetre 'el seu amor per la narració'. Reivindiques aquesta fascinació en un món que busca la fragmentació i dispersió continuada?
I tant. La fragmentació de la qual parles és l'oblit del passat, i el passat no és cap cosa morta, sinó la vida que ens parla i ens ajuda a ser nosaltres mateixos, si vols i saps escoltar-lo. Una vegada, després d'un concert, va venir una dona a dir-me que li havia agradat perquè les meves cançons "tenen passat". Aquell dia vaig sentir-me bé, vaig saber que havia recollit el testimoni dels cantants eternals i el Mag de l'envelat m'havia obert la porta.
En un antic llibre teu, Diari del Mas de Flors (2009), escrivies: 'Només es pot viure com es viu un somni. I la creació fa olor d'ànima'. Ara escrius 'La bellesa ha estat un fi. La bellesa du al coneixement'. Crec que continua aquesta essència en tot el que fas. Com t’ho fas per no perdre-la?
Jo no utilitzo cap fórmula, només mantinc la meva pròpia consciència, miro amb els meus ulls, soc fidel a la musa i a les cançons que porten impreses totes les ànimes que riuen i ploren. L’ahir porta el secret del demà, si saps això els de la torre de control no t'enganyaran amb melodies barates que no venen d’enlloc, i la musa estarà contenta de ser amiga teva.
En el nou llibre sembla que tota la indústria musical sigui el dimoni (“la música no pertany al món de la competitivitat”), però tens un pròleg d’un periodista musical com Jordi Martí i Fabra, agraeixes la feina a persones com Josep Ramon Jové de Satchmo o Mireia Llòria, i clous el llibre fent una aclucada d’ull a un altre agent de la indústria víctima del capitalisme salvatge. L’important sempre són les persones amb qui es pot fer coses?
És clar, tots estem, en un moment o altre, lligats a un rem en una galera. Jo, quan vaig començar a fer discos sabia que m'havia de posar a la boca del llop, i ho vaig fer, és inevitable. Però això no vol dir ser dels seus. Necessitem l'ajuda i companyia d'altres persones, sols no podem fer res; tu dones i ells et donen, això és l'amor. La indústria... ens utilitzem mútuament. Jo sé que amb artistes com jo els és dificil treballar, jo soc un llop solitari i no saben ni tenen temps d'entendre’m. Però dins d'aquesta indústria també hi trobes bons companys.
Com han anat les presentacions que has fet? El presentaràs el 10 de desembre al Centre Lleidatà de Barcelona, quina relació hi tens i què proposaràs?
Amb el Centre Lleidatà de Barcelona no hi he tingut mai cap relació. Es veu que, ara, hi ha algú que vol tornar-lo a impulsar i que tingui més presència. Estaria bé que ressuscités. El dia 10, parlaré del llibre i llegiré alguna cosa. Cantar, em sembla que no ho faré, no ho sé. Potser començaré amb “Paisatge de joglaria”, i a partir d'aquí continuar amb la invocació, amb el Jordi Martí.
.jpeg)
.gif)
