Astrio, el trio instrumental format pel teclista Arecio Smith, el bateria Santi Serratosa (Gossos) i el guitarrista Santi Careta, retorna després de set anys d'inactivitat. La formació presenta un disc i espectacle titulat Latin Lovers (Vida Records, 2025), un imaginari llatí en què l'espiritualitat i la litúrgia convergeixen amb elements de l'Antiga Roma i un punt d'ironia surrealista. Aquest nou imaginari manté l'absoluta llibertat creativa del trio, que aquest cop ajunta funk, rock, psicodèlia i rítmiques poc freqüents. En parlem amb el guitarrista Santi Careta.



Per què ha tornat Astrio?
En realitat, no hem deixat mai de tocar tots tres junts. Durant aquests anys que no hem publicat nova música ni hem fet concerts, estàvem col·laborant en el grup Avore, sobre músiques de les Terres de l'Ebre i dansa contemporània i tradicional. Això ens ha mantingut molt junts i des de fa uns 5 anys, vam començar a tornar a quedar regularment per tornar a improvisar i assajar noves cançons, però sense gens de pressa. Gravàvem totes les sessions i a partir d'allà va sortir molt material que ens va engrescar a fer aquest nou disc.
 
'Latin Lovers' és un disc espiritual?
Sí, el treball té una dimensió espiritual i ens va semblar interessant fer un viatge a dos mil anys enrere. Nosaltres assagem a casa meva, una rectoria que hi ha al costat d'una església a la vora d'Avinyó. Això ens ha impregnat d'una mística i un vocabulari que ens ha connectat amb la religiositat i el llatí i d'aquí ha sortit tota la inspiració. Hi hem arribat sense adonar-nos-en. Després d'estar anys gravant idees, de cop un dia vam tenir una epifania i vam sentir que la mística i la connexió amb responsoris i frases lapidàries ho embolcallava tot, i vam començar a recitar alguns textos. Ràpidament vam veure que era el camí.
 
Fins a quin punt aquesta espiritualitat és seriosa? O té un punt d'irònica?
L'espiritualitat és una cosa que jo tinc molt a l'ordre del dia. I en el disc va agafar cos mig seriosament mig de broma i vam veure que hi havia una temàtica a estirar a través del llatí. Per exemple, a "Goodbye Song" parlem de la mort de forma més seriosa amb mantres com 'mort certa, hora incerta'. Al llarg del disc, també homenatgem a persones que ens han deixat recentment, però també deixem espai per moments no tan transcendents com els deliris matemàtics de "Simul numerare", on comptem els números en llatí i fem ballar la gent en directe.
 

En el treball, no només incloeu frases religioses sinó també d'altres de tradició romana, com la del tema "Alea iacta est" ['la sort està donada'], sovint atribuïda a Juli Cèsar. Era una manera de reafirmar-vos en la música i el disc que heu fet?
És una manera d'enfrontar-nos a tots els canvis que ha viscut la indústria musical des del darrer disc, Made in China (Chesapik, 2016). Des de la relació amb les discogràfiques i el management, fins a la relació amb el públic i la manera en què et mostres. Ara tens tota una sèrie de tasques i obligacions a fer que s'allunyen molt de la música. I d'alguna manera, "Alea iacta est" és una manera de dir-nos que hem pres la decisió de fer-ho i que ja no hi ha marxa enrere, malgrat les poques ganes que tenim de fer segons quines coses, com alimentar el món virtual i certes plataformes que et converteixen en esclaus d'elles.
 
Quins canvis heu notat respecte a quan vau entrar en repòs?
Quan vam marxar el 2016 teníem Instagram, però funcionava molt poc perquè encara ens movíem sobretot per Facebook. I quan vam tornar a entrar a Instagram, vam veure que tot estava molt caducat i calia actualitzar-ho tot. Remuntar aquestes situacions és un clar símptoma de la tirania d'aquests formats i de com t'obliguen a passar per ells si vols tenir una certa visibilitat. Els agrada molt jugar, estripar i posar les idees al davant de tot, perquè l'oient ho senti a la primera. 
 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de astrio (@astriomusic)

 
El disc té un so més distorsionat i saturat que els anteriors. Ha estat una decisió meditada?
El disc també té una influència notable del funk. 
Sí, hi ha força funk però no només. Astrio és un grup que sempre hem anat saltant per estils molt diferents. Per això, hi pots trobar psicodèlia, rock, electrònica. Ja no som conscients de quin percentatge de què hi ha cada disc... Tots els estils apareixen i entren en la nostra música de manera molt natural. La comunicació ha estat clau perquè la nostra relació evolucionés.
 
Què diferencia el procés creatiu a Astrio respecte al procés que fas amb el teu projecte personal?
Astrio és un grup molt particular. Som tres personatges molt diferents i precisament aquesta diferència unida ens fa forts i ens potencia moltíssim. Cadascú de nosaltres ens fem de mirall respectivament també i això genera moments de lluita i alhora de molta satisfacció. És maco que amb els anys els egos vagin desapareixent i hi hagi molta més acceptació. La música és qui ens uneix i és el canal que està per sobre de nosaltres i ens va guiant el camí. Això ha estat un procés molt maco, perquè hi ha hagut discos en què vaig estar a punt de deixar-ho.
 
Us ha ajudat que el procés de creació no estigués pensat inicialment per ser cap disc?
Sí, ens va treure molta pressió. A més, des del principi érem molt conscients de les nostres disputes, i el tema sortia a cada assaig, pràcticament. I això ens permetia escoltar-nos més, parlar i fer un procés terapèutic que ha estat clau per acabar fent el disc.
 
L'àlbum es presentarà el 28 de novembre a l'Atlàntida de Vic i el 4 de desembre a El Molino, a Barcelona. Com serà l'espectacle en directe?
El marc del concert és com una mena de cerimònia o missa on nosaltres anem vestits de monjos. És un espectacle que ha dirigit el Carles Pedragosa, músic i actor de teatre a la companyia de Jordi Oriol Indigest. La seva direcció ha creat com un gran paraigua on tothom entra en aquesta mena de ritual amb referències eclesiàstiques però també d'humor. Juguem molt amb involucrar el públic amb classes de llatí en directe, fer-los partícips d'algunes coreografies... És un perfil d'espectacle que ens venia molt de gust i que ja havíem explorat. A l'espectacle de Don't Leave The Planet (Chesapik, 2012) anàvem d'astronautes, i a la gira del disc de Made in China (Chesapik, 2016) anàvem amb kimonos i fèiem classes de Taekwondo.