Qui va ser Akerontia?
Vam ser pioners en el món del rock simfònic i progressiu a Catalunya. Vam tocar des del 1972 fins al 80. No estàvem gaire ben vistos, perquè era el moment del rock laietà i de música més guitarrera i nosaltres anàvem amb teclats, escenografia, pantalles… Ens emmirallàvem els grups anglesos i els grups alemanys.
Com vau començar?
Ens coneixíem perquè tots havíem tingut una formació clàssica. Jo havia passat pel conservatori i el guitarrista i el saxofonista també. Era el mateix que passava, en general, amb tot el rock simfònic europeu: Genesis, Yes, King Crimson, Emerson Lake & Palmer… Venir del món clàssic ens donava un concepte diferent a l'hora de compondre i d’arranjar. És una altra dimensió. No érem només fruit de la inspiració, del bon rotllo i de quatre copes, els temes estaven molt treballats. Assajàvem cada dia de la setmana de 8 a 10 del vespre. Tot l'any.
Vau fer una cinquantena de concerts… En recordes algun d’especial?
Sí, 52 concerts, com Akerontia. Després vam fer altres grups que ja no eren tan simfònics. Sí, en recordo un a la sala Magic. Bé, em sembla que hi vam actuar dues vegades. Va ser un concert important. També vam actuar a la sala Boira, a Zeleste, Metro… i a algunes poblacions de les comarques barcelonines: Sabadell, Vilanova, Mataró, Sant Andreu de la Barca, Terrassa…
Ara heu pujat “Alud” a YouTube i la idea és seguir pujant-hi temes. Més enllà de la qualitat musical, sorprèn la qualitat de l’enregistrament. És de l'època o l’heu tornat a gravar?
És una gravació de l'època. L’Ajuntament de Barcelona ens va premiar i vam poder fer una gravació a l'estudi de Jordi Picó. És una bona gravació, però l’hem remasteritzat i l'hem acabat de polir una miqueta amb la tecnologia actual. Ara en pujarem un altre, “La història d'una espelma”, que em fa molta il·lusió perquè s’hi veuran fotos de reportatges que ens van fer al Parc de la Ciutadella. En el primer tema vam posar només la il·lustració de la papallona, perquè Akerontia és el nom d’una papallona.
Quantes peces teniu grades en bones condicions?
No t'ho puc dir exactament. Em sembla que en tinc 13, si no m'equivoco.
Què va passar, que no va sortir el disc?
Que era una època era molt dura. T'hi deixaves la pell i la butxaca. I érem molt pocs grups que optàvem per aquesta línia del rock simfònic. El públic al·lucinava, sempre. La percepció que teníem és que el públic no havia sentit coses perquè aquí no hi havia grups com nosaltres. Posteriorment, va sortir Suk Electrònic i alguna altra coseta… Però el rock simfònic i el simfònic progressiu que va venir posteriorment, a Alemanya anava a tota castanya, i a França i Anglaterra, també. A Catalunya va costar. Ens veien com uns tios raros…
Com funcionàveu? Qui era el compositor?
Quan trèiem una peça, sempre hi havia algú que portava la iniciativa, que s'havia preparat el tipus de tema que volia fer, i després els altres hi posàvem cullerada. Jo deia que cada peça era una novel·la. I quan la començàvem a treballar, no sabíem com s’acabaria. La gent s’hi enganxava perquè passaven coses a la novel·la: hi havia pujades, baixades, moments planers, moments de caiguda amb picat… Això és el rock simfònic, no? És apassionant. I les actuacions eren molt intenses. Hi havia un mim que actuava amb nosaltres, en algunes peces. I, a més, treballàvem amb les olors, les imatges, l’escenografia…
Akerontia. Foto de grup amb mim inclòs Foto: Arxiu de l'artista
Quants éreu i qui éreu?
Érem 5 en aquesta etapa: el Francesc Beltran tocava la guitarra, el Jordi Navarro la bateria, Miguel Gallardo al saxofon i jo, Frederic Callís, als teclats. El baix el van tocar Siscu Sànchez durant una època i quan li va sortir una feina, vam agafar a Pere Pous.
.gif)
