Des del bell mig del Lluçanès, a Santa Eulàlia de Puig-oriol, Joan Boixadé (Sant Boi de Lluçanès, 1970) regenta una fusteria amb la qual segueix la tradició familiar. Gràcies a la seva passió per la construcció, va cercar un artefacte de fusta al qual pogués dedicar el seu temps, que ha estat el violí. Al llarg de quinze anys ha construït una col·lecció d’una vintena de violins, amb una qualitat notable que no té res a envejar a la dels lutiers professionals.

Quin va ser el teu primer contacte amb la música?
L’interès em va venir de gran. De petit, mai havia estudiat ni après a tocar cap instrument. Aquesta passió em va venir arran del meu ofici com a fuster i d’haver treballat amb la fusta des de fa molts anys. Em va venir la idea d’intentar crear alguna cosa que fos realment bonica, que tingués utilitat i que fos difícil de fer. Un dia, amb les meves filles vam construir un violí de cartró, com si fos un joc. I a partir d’allà vaig pensar de fer-ne un de fusta, no tant per tocar-lo en un principi, sinó per la seva forma. 

Quin va ser el resultat d’aquell primer violí?
Aquell instrument no estava pensat per ser tocat, ja que ni tan sols el vaig fer amb les fustes adequades amb què es treballen els violins. El vaig construir amb el que tenia a la fusteria. Però va ser un gran punt de partida per seguir estirant el fil, començar a buscar informació i conèixer com era l’instrument a partir de desmuntar-lo. Llavors, vaig comprar les fustes específiques per a violí i vaig construir un segon instrument pels volts del 2008 o el 2009, perquè el pogués tenir la meva filla, que tot just volia començar a aprendre a tocar-lo. 
 
Has dit que vas començar en la construcció d’instruments a través del teu ofici de fuster. D’on et ve?
De tota la vida. El meu pare era fuster i jo he viscut sempre de la fusteria. De fet, els baixos de casa meva eren antigament la fusteria del meu pare i des de petit ja vaig començar a voltar i remenar per allà. M’agrada molt construir peces i el material que domino millor és la fusta. 

Quins objectes treballes habitualment a la fusteria?
Com a fuster, treballo per a altres fusters i construeixo sovint portes i també he treballat en peces modernistes. Treballo molt a Barcelona i fins i tot he fet restauracions d’obres de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner i també altres objectes com ara finestrals modernistes. Abans de començar a fer instruments, ja dominava les eines i el material. El que em faltava era conèixer les tècniques específiques per poder construir un violí. A la fusteria, cada feina és diferent i sempre has d’estar pendent de com s’ha de fer el següent pas. Quan treballo amb el violí, en canvi, els passos a seguir són sempre força iguals, només hi ha petites diferències.

Quina és la principal dificultat en la construcció d’un violí segons el teu criteri?
Que mai no acabo d’estar plenament satisfet de com ha quedat. Aquest és el gran motor que em fa voler fer-ne un altre. Actualment encara em trobo en aquest camí. He construït més d’una vintena d’instruments i estic intentant trobar una línia de continuïtat de so seguint un únic model amb algunes petites variacions, que és l’Stradivarius ‘El Messies’. Es tracta de l’únic que pràcticament mai no va ser tocat i això fa que no hagi patit deformacions i estigui en perfectes condicions per ser copiat. Al principi, però, havia seguit altres models de Guarnerius i Stradivarius.

Més enllà de l’assaig i l’error, com has après les tècniques per fer un violí?
Tot i que m’he basat molt en l’assaig i en l’error, he comprat algunes revistes i llibres, i fins i tot vaig arribar a viatjar a Cremona, tot i que tampoc vaig anar a aprendre amb cap lutier en particular d’aquella ciutat. 

Ho has après tot pel teu compte?
Del tot, no. Amb qui he tingut un contacte més habitual és amb la lutier danesa establerta al Maresme Harriet Kjaer. Tot i que mai no m’ha impartit classes, sempre m’ha deixat apunts i tota la informació que m’ha calgut. 

Per què no has volgut tenir mai un mentor o un professor?
Entre altres motius, mai no he volgut tenir un mestre perquè m’agrada molt anar descobrint jo mateix com es fan les coses. En definitiva, vull haver d’enginyar-me-les per trobar solucions als problemes que em vagin sorgint mentre vaig fent cada instrument. De fet, m’he adonat que els Stradivari tenien una manera de treballar que seguia aquesta mateixa filosofia que comento. Per exemple, tinc un aparell que m’he fet jo mateix per buscar els gruixos de cada fusta. 
 
D’altra banda, també has treballat en violoncels i violes. Quins reptes t’han dut aquests instruments?
Per una banda, hi ha més feina i més hores perquè tot és més gros. Però, per altra banda, la feina pot arribar a ser menys exigent. Amb el violí, com que és tan petit, cada petita modificació comporta un canvi abrupte en el so. I com que el so del violí està estandarditzat cal ser molt curós amb els detalls. En canvi, amb el cello tinc la sensació de disposar d’una mica més de marge perquè les petites variacions queden més difuminades.

Més enllà de la part estrictament empírica, això també és degut al fetitxisme que el món del violí té amb els grans violins de les famílies Guarneri o Stradivari, per exemple?
Sí, i tant. Hi ha molta literatura i també part de mite amb tot plegat. Al final, aquests instruments tan preuats es redueixen a ser violins molt ben fets, però que també han tocat instrumentistes molt i molt bons al llarg de la història. Perquè els violins es tornin bons, cal que els toquin bons violinistes.

T’han fet encàrrecs concrets?
Jo no construeixo violins per vendre’ls, en general, però he tingut tres encàrrecs. El primer va ser del meu professor de violí, Joan Sardans. Més tard, uns coneguts em van encarregar una viola, i el violinista d’Ebri Knight, Toni Corrales, també em va encarregar un altre violí. La veritat és que encara em faltaria fer algun encàrrec per a algun instrumentista clàssic. Però com que de vegades són inaccessibles i jo tampoc m’he dedicat a perseguir-los, la situació no s’ha produït. 

No ser professional i viure en un poble petit com Santa Eulàlia de Puig-oriol té a veure amb aquesta filosofia?
Sí, però tampoc no he buscat tenir encàrrecs. Per poder ensenyar el meu producte, primer n’hauria de fer un de molt bo. I ara estic centrat en això. Els últims violins que he fet crec que es poden tocar bé i permeten anar a qualsevol lloc. 

Per tant, la gran majoria dels teus violins els guardes al taller?
Sí, tot i que de vegades també els deixo durant un temps a músics perquè els provin si m’ho demanen. Em costa desprendre’m dels instruments, la veritat. En el meu cas és més una col·lecció d’instruments que no pas un negoci. El negoci el tinc en un altre àmbit. No aspiro a ser un professional de la construcció d’instruments. Aquest és el meu espai de relaxament, on puc construir sense cap pressió. És un plaer treballar i construir.

Has fet alguna restauració d’instruments?
He fet petites coses, però no és el que més m’agrada. Per exemple, vaig arreglar un cello antic d’una noia que coneixia que m’ho va demanar, perquè no tenia els diners per comprar-se’n un de nou. Li vaig arreglar, però sempre amb la supervisió de la Harriet. No m’atreviria a tocar i reparar tot sol segons quin instrument antic, perquè no ho he fet mai.

Un altre encàrrec que et van fer l’any 2023 va ser la reparació de l’espineta de Joaquim Maideu, històric director de l’Escola de Música de Vic.
És cert. Un conegut de Vic que havia estat company de feina de Maideu tenia la intenció de tornar a fer sonar una espineta, que durant molts anys havia tingut oblidada i enterrada. Tenia la tapa esquerdada, no tenia cordes i li calia una restauració. Evidentment, fins llavors no havia vist mai un instrument com aquell i vaig haver de buscar una mica d’informació per saber per on començar.
 
Quin és l’aspecte fonamental que ha de tenir un violí?
Ha de tenir potència i resposta. Si el violí respon ràpidament i té potencial, podrà anar fent créixer el so si està en bones mans. Quant al so i al timbre concretament, encara estic investigant quina és la línia de so que vull aconseguir exactament.

Amb quines fustes treballes?
Construeixo els violins amb les mateixes fustes que es feien servir fa 300 anys, l’auró per al fons i la pícea o l’avet roig per a la tapa. Són dues fustes que vaig a buscar als Alps, a Suïssa i França. Allà les serren de manera específica per fer instruments, i un cop cada dos anys vaig a triar les fustes que em permeten fer uns quatre o cinc instruments. Tot i això, no la gasto immediatament sinó que la guardo, perquè com més temps deixes la fusta sense fer-la servir més qualitats té.

Per tant, no et cal anar a buscar cap fusta transatlàntica?
No, aquestes dues es troben principalment a Europa. L’auró ve de la zona de Bòsnia i dels Balcans, mentre que la pícea sol trobar-se en boscos comunals de Suïssa. L’única fusta que costa de trobar a Europa és el banús, amb el qual es fan els mànecs. Per a peces petites com les dels violins no acostuma a haver-hi gaires problemes, però per a fer cellos i, sobretot, contrabaixos, es necessiten peces grans que costen més de trobar, perquè poden estar subjectes a més controls duaners.

El banús també el compres als Alps?
No, normalment el compro a Alemanya, tot i que en realitat la fusta ve de l’Àfrica subsahariana o de l’Àsia. No tinc gaires complicacions, perquè acostumo a fer una mitjana d’un instrument i mig a l’any. És a dir, la meva producció no és prou gran per tenir problemes per trobar les fustes més adequades.