ODA A L'AUTENTICITAT

La nit del 13 de març Sexenni presentava nou EP i nova gira a la sala Paral·lel 62 de Barcelona. Ple de gom a gom, molt de pogo, càntics, balls diversos i salts en totes direccions. Aparicions estel·lars d’algunes de les col·labos (Yung Rajola, Svetlana, The Tyets) i sensació de nit rodona. Tot en ordre. A mi, el que em va tocar el cor per damunt de tot va ser sentir tota una sala cantant a ple pulmó en la variant occidental del català. Com si fóssim a La Boite de Lleida, a Lo Quiosc de Talarn o al Poliesportiu Municipal de Juneda. Aquells finals de frase amb unes ‘es’ ben marcades a ‘ara tinc un grup de pop que els agrada als meus pareees’, aquell remarcar els finals consonants de ‘pica que te pica la taràntula, i el verí baixaNT i el veí ballaNT’, aquelles ‘tortuguEs’ que neden per la borda o el novíssim ‘ai josepmariA, ai josepmariA’ de la cançó amb Svetlana. Un goig, de veritat.
 
Ho vam comentar amb la gent que érem al concert, entre beures, riures i balls impossibles. La riquesa d’una llengua encapsulada en una sala un divendres a la nit. Vaig agrair mentalment a les tres veus de Sexenni –Andrés Sánchez, Xavi Pons i Albert Melcion– la seva finíssima pronúncia, que funcionava com a exemple per als que érem al públic amb l’espatlla suada. També vaig pensar en la capitost a Can Renaldo & Clara, Clara Viñals, que m’explicava ara fa uns mesos la seva ferma aposta per cantar les lletres amb el seu accent. Com ha de ser. Normal, tu podries pensar. Però no em sembla tan obvi perquè tot sovint a la vida, i a l’escena, la cosa va d’impostar. Un posat, una imatge, un vestuari o un accent. El que passa és que la genuïnitat no té preu i aquesta diversitat d’accents eixampla el català i el fa gran.


A una de les noves cançons de Dan Peralbo i El Comboi, que acaba d’estrenar el segon llarga durada, el cantant deixa anar ‘tinc un bitllet per tu, jo sé A GOn durààà’ mostrant als quatre vents els seus orígens torellonencs. És tan absolutament autèntica, aquesta mena d’inflexió que fa, que s’hi connecta del tot. És tal com raja i fa que moli. Passa el mateix amb El Petit de Cal Eril i seu celebrat clàssic ‘amb toootEs lEs cosEs, que Ens fan sEntir lliurEEEs’ o amb Maria Jaume quan cantem a cor què vols ‘vuuuull alçar SA meva copa a l’aaire’. I ara em plantejava... Podria ser aquesta una de les claus que fan que les mogudes que busquen una projecció exterior acabin rutllant? L’autenticitat? La genuïnitat? Tal com passa en programes de ràdio com Que no surti d’aquí o La Sotana, també es tradueix en els grups i artistes quan canten en la seva llengua i ho fan tal com la van aprendre quan eren canalla.



Una autenticitat que també sobresurt de l’equació si ens ho mirem des del prisma estilístic. Quan La Banda del Pati va fer saltar pels aires l’escena que etiquetàvem de pop urbà –a ningú no li agradava aquest nom, però se l’anomenava així–, va fer una transició exprés cap al pop. Fora caretes i ‘ara tinc un grup de pop’, que cantaven Sexenni i The Tyets. Endavant. Tot va molt ràpid. El mainstream català aparcava els beats i les tendències per recuperar els instruments, que tornaven a omplir els escenaris de les gires, perquè ara van amb bateria, guitarra i baix... I, en paral·lel, una nova onada arriba per reclamar el seu focus. Amb l’autenticitat per bandera. D’una edat similar, de la mateixa generació –per entendre’ns– però d’una tradició musical molt diferent. Les guitarres al centre, com les cures, i el rock’n’roll sonant de nou a les ràdios del país. La resposta no vola pas en el vent... perquè la clau de volta és en la genuïnitat.