Després d'haver gravat un EP en directe i d’haver acompanyat artistes com Sílvia Pérez Cruz o Kris Tena, la cantautora de Begues presenta el primer treball d’estudi, Con una mano delante y otra detrás (autoeditat, 2026), enregistrat pràcticament en directe gràcies a una beca de Cases de la Música.



 
T’hem pogut escoltar acompanyant Sílvia Pérez Cruz o Kris Tena, o a l’EP en directe Vint de juny (2023), però aquest és el teu primer treball d’estudi. Què t’hi ha dut?
En realitat ha estat gràcies a un ajut de Cases de la Música. Ha sigut una experiència molt xula, i molt diferent també, perquè jo estic acostumada als directes, on els errors formen part del moment i se’ls emporta el vent. En canvi, per gravar en un estudi vaig haver de fer una feina d’autoacceptació –que als directes també s’ha de fer en realitat–.
 
Si no hagués estat per aquesta beca de Cases de la Música, no hauries entrat a gravar?
Jo crec que sí, però no sé quan, perquè em feia cert respecte. Em va anar superbé que em donessin la beca perquè va ser l’excusa perfecta per entrar a gravar per primera vegada, amb una mica menys de pressió. També em feia por que a l'estudi es perdés l’essència de les coses naturals. Soc perfeccionista, però m’agraden els errors. La naturalitat, per mi, també passa per aquí i les coses superfectes i supereditades no m’arriben tant.
 
 
Fa prop de dos mesos que ha sortit el disc. Com n’ha estat la rebuda?
Molt bé, ha sigut molt bonica. El que m’ha agradat més han estat els comentaris d’amics músics o de gent a qui admiro moltíssim que m’han dit que havien escoltat l’EP moltes vegades... Em sembla preciós i em posa molt contenta, més que els números perquè, al final, són números i tant com havien pujat amb la sortida de l’àlbum, ara han baixat. Però saber que hi ha algú que ho està escoltant, que li agrada i que t’ho diu... És molt xulo. També en part perquè em feia molta por, i m’alegra ara poder veure que ho he aconseguit i que té un sentit i està bé que hagi passat així.
 
L’àlbum arrenca amb “Amor constante más allá de la muerte”, una musicació de Francisco de Quevedo que ha fet el teu pare, Alejandro Estruch. Quina n’és la història?
Jo estava atabalada perquè era la primera vegada que feia originals i no sabia què gravar, i de vegades, si no tinc clar que una cosa la faré bé, prefereixo no fer-la. Li havia fotut la turra a mon pare sobre això, i ell no és músic, però em va dir que tenia un sonet travessat i que de tant travessat l’hi havia trobat una melodia. I me’n va enviar un àudio. Em vaig aprendre la melodia i hi vaig afegir alguns acords més i una introducció i ho vaig ensenyar al Vicente i al Tramel. Ells van acabar de fer-ne els arranjaments i va quedar preciós, entre bolero i pop.
 


I de quina manera connectes amb el poema?
Segurament l’havia llegit o sentit abans, però mai no hi havia posat consciència per entendre què deien els versos. En aquest procés, vaig investigar molt sobre el significat del poema i, de fet, vaig demanar a la que havia estat professora meva de castellà que me’n fes una anàlisi. Volia entendre molt bé què volia dir el poema perquè, a l’hora de cantar-lo i musicar-lo, s’entengués. L’essència del poema, que encaixava amb les altres cançons, és la relació entre la vida i la mort, i la idea que si estimes, quan mors, perdura aquest amor. Aconsegueix transcendir.

 
També inclous una versió de “Capullito de alelí”. Com t’acostes al tema? És a través de Caetano Veloso?
La veritat és que no ho sé. És una cançó de Rafael Hernández, però és d’aquests temes que pràcticament es consideren populars. He escoltat la versió de Caetano Veloso, però crec que va ser quan ja coneixia la cançó, i no recordo quan la vaig sentir per primera vegada. La vaig incloure al disc perquè veníem de fer versions i la gent ens coneixia per això, per la manera de cantar, de fer els arranjaments, i de passar les cançons pel nostre propi filtre. I no volia perdre això.

Després arriba la teva primera peça completament pròpia, “Lluny de tu”, que parla de l’alliberament de marxar d’una relació o situació on ja fa mal ser-hi.
Sí, és exactament això. Va néixer amb la idea d’acceptar que les coses tenen un principi i un final, i que, de vegades, que s’acabin és el millor que pot passar perquè el que hi ha hagut abans i el que hi hagi després sigui positiu. És una mica fosc, perquè en aquesta relació també va haver-hi desconfiança, i una cosa d’arrelament difícil de sortir-ne... Ara, quan la canto, la penso també en relacions d’amistat o entorns, més que en un sentit romàntic.

 
A “Décimas de la Yeye” s’hi senten moltes percussions i un cor amb Kris Tena, Aina Tramullas, Juan Pastor. Com va ser la gravació?
Va ser superdivertida. Primer vam gravar contrabaix, percussió i guitarra, tot alhora, amb claqueta –l’única cançó del disc on l’hem utilitzat–, perquè hi volíem posar més capes de percussió després. I mentrestant, tot i que no ho gravàvem, jo també estava cantant-hi, perquè ells em sentissin i hi hagués més sensació de directe. Després vam gravar els cors, i en vam fer diverses preses en diferents posicions, per simular que era un cor més gran. Per últim, vaig gravar jo la veu, sentint-los tots.
 
El tema l’heu coescrit amb Tramel Levalle. Per què vau decidir fer precisament unes dècimes?
El Tramel és xilè i d'ascendència argentina, i allà es fan moltes dècimes. Ell sovint quan viatja en tren escriu, i va fer unes dècimes com si fos jo qui les escrivís. Per això es diuen “Décimas de la yeye”, perquè em diuen així. Va escriure-les pensant en què jo sempre explico que hi ha moltes cançons que fem que les recordo de quan la meva mare me les cantava de petita, perquè ella ha estat la veu més referencial que he tingut a la vida. Aleshores m’ho va ensenyar per si servia i un dia vam quedar i en vam fer les melodies.
 
La cançó, de fet, té molt de reconeixement a l’herència musical familiar, però també d’entendre la música com una mena de missió vital, ‘a cantar es que venimos’. Ho vius així?
Sí, realment ho veig així des de fa molt de temps, tot i que també em va costar molt acceptar-ho. Recordo a batxillerat tenir molts dubtes: si estudiar biologia, literatura.... Però en realitat tenia la sensació que el que em tocava era cantar, fer música, però no em sentia amb el permís per fer-ho. Fer concerts em va molt bé perquè són moments en què reconnecto amb aquesta certesa que quan canto em passen coses superimportants per a mi. I si també ho són per als altres, encara ho fa més important per a mi. El meu recital de final de carrera es deia ‘Solo sé cantar’, perquè el meu instrument és la veu, li he dedicat molt temps, esforç, cura i sacrificis. I això no vol dir que algú que no ho hagi fet no pugui cantar, és clar, però jo ho he fet, i també té un valor. I tinc la sensació que només sé cantar, però que guai alhora haver-li pogut dedicar aquest temps i tenir el privilegi de poder-ho fer.
 
Vas estudiar cant jazz, finalment?
Sí, al Conservatori del Liceu. Estudiant-hi empre hi ha moments en què et fa la sensació que no té res a veure amb el que voldràs fer, però sobretot és un bon lloc per fer xarxa amb els teus companys de professió, escoltar molt als professors, que en el fons també són companys de professió, i amarar-te molt de l’experiència de tots ells, més enllà d’aprendre’n la teoria.
 

A “Décimas de la yeye” hi cantes el vers que dona nom a l’EP, ‘Con una mano delante y otra detrás’. Per què aquest títol?
Vam estar pensant com el podríem titular perquè tot hi quedés recollit i finalment vam optar per aquesta frase, i ha sigut guai veure com cadascú hi dona un significat diferent. Per mi vol dir que m’hi presento sense res més, nua, i era una manera de fer referència també a com va sortir aquest EP i al fet que sigui molt transparent i sincer. Escolto l’EP i m’hi veig. Hi ha gent que ho relaciona amb la meva manera de fer en general, perquè soc superdesorgantizada però me’n vaig sortint. I una amiga em va dir que per ella era una referència a com canto en directe: amb una mà davant, al micròfon, i l’altra a l’esquena. I alhora, per mi tenia sentit que fos una frase popular, perquè hi ha molta cosa popular a les cançons, i neixen pensades en què la gent les escolti i les pugui interpretar com vulgui.
 
Abans parlaves de la naturalitat que es percep al disc. Com ho heu treballat?
Pràcticament ho vam gravar tot en directe. No hi ha una producció real al darrere, només la mescla que en va fer Adrià Serrano, que té molta oïda. La gravació la vam fer amb Joan Nitu López, a qui vaig conèixer poc abans perquè havíem anat a gravar als seus estudis de Santa Rita Records per al disc de Lluís Pérez Villegas, Téntol (autoeditat, 2026). Jo just buscava lloc per gravar el disc, i quan vaig veure aquell lloc vaig pensar que era l’ideal, perquè és petit i allunyat de la ciutat i supercòmode. I el Nitu és un tros de pa, té molt bones idees i treballa superbé. Aquell mateix dia li vaig demanar si tenia dates per a la tardor, perquè em va fer la sensació que ens escoltaria i ens ajudaria perquè, en no haver-hi postproducció, les decisions importants eren al moment de gravar-ho: amb quins micròfons, sales, si ho fèiem tots en directe, etc.
 
L’última cançó la fas amb Kris Tena. Com sorgeix?
Em va dir que tenia un trosset d’una cançó i que potser em podria servir per a l’EP, i me la va regalar. La Kris sempre ha sigut supergenerosa amb mi, perquè em porta a tots els concerts i m’ha donat moltes oportunitats de fer mil coses xulíssimes, i m'ha deixat cantar les seves cançons i fer-hi el que vulgui. I em va dir que tenia aquesta cançó i em va semblar preciós. Aleshores vaig escriure’n la segona estrofa i amb el Vicent i el Tramel en vam fer un arranjament i l’estructura.


 
Quin rol, o quin pes, tenen Tramel Levalle i Vicente López al projecte?
De la mateixa manera que valoro molt el fet que soc cantant, també valoro molt que el Vicente és guitarrista, per exemple, i sap molt més del seu instrument i d’harmonia que jo. Li puc donar tot el que imagino i no puc fer. M’agrada molt comptar amb ells per fer aquesta feina d’arranjar i tenir idees. Jo penso massa, i a vegades em costa baixar les coses, i ells són molt pràctics en aquest sentit. Ens compenetrem molt bé. A més, com que tot el material que havia presentat per a l’ajut de Cases de la Música l’havia fet amb ells, per a mi el més natural va ser compartir aquest procés amb ells també. Ara els directes, però, intentem anar a quartet. S’hi suma el Biel Roca, amb qui jo havia fet concerts des d’abans d’entrar a la carrera, i a qui vaig convidar a gravar pianos en algunes cançons de l’EP. És una combinació una mica difícil la de piano i guitarra, però ells s’entenen molt bé i funciona. Per la sonoritat dels temes, em quadrava molt més un quartet amb piano que no un amb contrabaix, per exemple. Li dona una textura molt ben trobada, aporta molt a aquestes cançons.