Clementina Arderiu va morir quan tenies prop de dos anys i no la recordes directament. Però quina imatge tenies d'ella quan eres petit?
Caïm Riba: Sempre ha pesat molt la figura de l'avi, Carles Riba, i ha estat de més gran quan he pogut reconèixer també la figura de la besàvia. A casa no era una cosa de la qual parléssim gaire. En canvi, a l'escola, a classe de literatura, sempre sortia la figura de l'avi. I algú deia ‘i tenim el besnet a la classe…’. M’hi he trobat diverses vegades. En canvi, no em va passar amb la figura de la Clementina, i també per això la volem reivindicar. Les dones sempre han quedat una mica a l'ombra.
Quan us va començar a interessar l'obra de Clementina Arderiu?
C.R: A mi, quan em vaig posar a treballar en la meva obra. De fet, sempre havia tingut molt present la “Cançó d'abril”, perquè també n'hi ha una cançó que el meu pare [Pau Riba] recitava, i m'agradava molt. Per això, en vaig agafar alguns fragments a la cançó “Volarà”, del meu primer disc.
Teresa Nogueron: Jo, a l'institut, quan ens en van fer llegir alguns poemes. A mi sempre m'ha agradat molt la poesia; vaig descobrir el Miquel Martí i Pol quan tenia 15 anys i em vaig refugiar en la poesia. Sempre ha sigut un art que m'ha acompanyat. Amb Sommeliers també havíem musicat algun poema.
El fet que sigui la teva besàvia, és una responsabilitat afegida, a l'hora d'interpretar-la?
C.R: No m'ho he pres mai així. Per mi és una cosa legítima i familiar. Evidentment, tot el que involucri la família, el meu pare, o els meus avis, aporta una mica més d'exigència i de responsabilitat, però la tinc molt integrada. No és una llosa que em caigui a sobre, perquè ho tinc viscut des de fa molts anys.
Com va sorgir aquest projecte?
C.R: L’ha empès la Teresa.
T.N: Aprofitant que aquest any era el 50è aniversari de la seva mort, li vaig dir al Caïm de fer un homenatge a la seva besàvia… i al final el vaig convèncer.
C.R: Hem decidit fer un EP perquè fer un disc llarg requereix un temps i hauríem perdut el moment. Així l'EP ha caigut dins de l'any Clementina.
T.N: Per musicar un poema l’has de llegir bé, l’has d'entendre i has de comprendre bé quina musicalitat li volia donar a la persona que l'hi ha escrit. La lletra ja et ve donada i ve amb un rirme determinat que és el que et porta a la música. Per això vam pensar que més valia fer sis poemes ben fets, que no voler abastar molt i que tot quedés més desfigurat.
Com ho heu treballat?
T.N: Amb el l'antologia Jo era en el cant: obra poètica 1913 - 1972 (Edicions 62, 2012).
C.R: La Teresa anava llegint i n'anàvem parlant… Algun va sortir molt fàcil; algun altre, “El nom”, per exemple, va ser més difícil d'estructurar. És el que més ens ha costat perquè és molt llarg. També n'hi ha algun que hem deixat pel camí, com un poema dedicat al pare, quan va fer la comunió… A poc a poc, ens vam anar centrant en els aquells que ens van entusiasmar més.
En aquest procés és quan vau decidir fer 4 cançons i 2 poemes recitats?
C.R: Sí. Hi ha una col·lecció de recitats que es va editar fa molts anys, amb poetes dient els seus versos. Teníem aquests recitats de la Clementina i vam pensar que també tindria gràcia escoltar-la a ella, donar-li veu... Aquells recitats tenien una musiqueta pel darrere, però molt banal. Nosaltres hem volgut treballar-ho des d'un punt de vista més artístic.
I com ho heu fet?
C.R: L'hem netejat amb intel·ligència artificial i hem compost una música especialment per al poema. Hem respectat la cadència que tenia la Clementina en recitar i ha quedat molt bé. Té un ritme molt peculiar i una entonació molt bona i un entusiasme molt divertit.

.jpg)

.jpg)

_(1).jpg)
Foto_familia.jpg)









