Josep Manel Pugés Estradé (1959-2026), guitarrista i cofundador de la històrica banda barcelonina Skatalà, va morir divendres passat als 66 anys per una greu malaltia després d'ingressar el dia 10 d'agost en estat crític, segons han declarat antics companys a les xarxes socials de Skatalà.

La seva trajectòria va passar per diversos instruments i diverses formacions. Primer va ser bateria i guitarra en bandes pioneres de finals dels 70, com ara Clinic Humanoyds, Attak, Ruidos Molestos o Shit S.A., fins que el 1985, va cofundar Skatalà. Amb la banda, un dels grups clau per entendre el fenomen de la música jamaicana al nostre país, va tocar fins al març del 1993. 


Pugés va ser l'autor de cançons com "Bolingas", quan encara era a Shit S.A., i que també es va incloure en la primera gravació d'estudi de Skatalà, Fent d’aquí (autoeditat, 1987), amb un so encara a la cruïlla entre punk, oi! i ska. Un debut que l'any vinent complirà ja 40 anys. 

Després va estar uns vuit anys a Mohochemie i als anys 2000, però, Manel Pugés es va desmarcar del gènere d'Skatalà i va signar altres treballs discogràfics, com El pa de navegar (Zanfonía, 1999), un disc cosignat amb Enric Casasses i que representa el primer CD de la discografia casassiana —amb poemes com "En la nit artificial"— i que neix de la sintonia de músic —aquest cop experimentant la cuina electrònica als teclats— i poeta arran d'uns recitals que feien en directe amb la pintora Stella Hagemann, havent actuat a sales com l'Heliogàbal. Amb Hagemann també va fer recitals amb Àlex Miró (germà de Namina) i va estar amb altres formacions com Roure & The Bad Friends, Medula, Replicants Anònims i Ulf Yong, en solitari, segons informa el seu amic Marc Valls.


A BCStore, del segell BCore, es recull un text on el mateix Manel Pugés explica els inicis als escenaris de la Barcelona punk i llibertària —en aquella època força castellanoparlant, a causa del més recent franquisme— que acaba: "Los Shit S.A. estábamos bastante aislados. Éramos como una peña y no íbamos con todos los grupos. Además éramos más mayores y no íbamos disfrazados de punkis con las cadenas. Mientras todavía funcionaba Shit S.A. empecé a montar Skatalà. Éramos unos gamberros y unos bolingas". Manel Pugès era d'aquells músics que no es disfressava de res ni queia en cap artificialitat, sinó que fluïa i navegava com el pa de cada dia, del forn a casa.

La poeta Dolors Miquel —a qui també va acompanyar en algun recital— ha retratat l'esperit de la moguda poètica dels anys noranta al recent El pit adormit (Edicions 62, 2026), que reflecteix els anys en què també Pugés va participar durant un temps d'aquells recitals interdisciplinaris, i ja en català. Com diu el poema de Casasses, coneixent l'època de què parla, uns vuitanta esquitxats de nits de tota mena de dependències: '...mala nit artificial/ ja no et crec ni jo ton pare/ ja no em sents quan et dic para/ maquinal/ rebombori artificial/ ple de sofriments sintètics/ ple de carnavals ascètics/ infernal/ cel de nit artificial/ nit de llum què significa/ que val més qui s’embolica/ fins a dalt/ en la nit artificial/ la que amaga la rodona/ on s’inclina la nit bona/ la legal?'.

Descansi en pau, Manel Pugés.