L’onzena referència d’Enderrock Llibres és la biografia d’un personatge entranyable com pocs, Artur Blasco, Premi Enderrock d’Honor 2026. Escrita per Ferran Riera, Artur Blasco. Tornar al poble el que és del poble recorre una vida plena d’episodis sorprenents i una feina sostinguda al llarg de dècades que ha estat decisiva per a la música popular dels Pirineus.

Quan explica una història, amb un parlar precís i pausat i una llum intensa brillant-li als petits ulls de murri, Artur Blasco té alguna cosa dels aedes, els antics poetes que a l’antiga Grècia cantaven les gestes dels herois, donant forma a versos polits per la tradició oral i pel pas de les generacions. D’aquells creadors en van sortir cants extraordinaris com la Ilíada i l’Odissea, mentre que dels Pirineus i la seva gent n’han sorgit històries igual de llegendàries com les de les Cobles del Peirot, que Blasco explica amb una dignitat i un entusiasme que esborronen. Ho sap molt bé qualsevol que s’hagi assegut davant seu per escoltar-lo, ja sigui en un concert o en una taula al voltant d’unes cerveses.

El periodista Ferran Riera, que ho ha fet unes quantes vegades, és també una de les persones que més de prop han seguit l’escena del folk i la música popular catalana de les darreres dècades. Ha escrit diversos llibres sobre el tema, i també és l’autor de Jaume Arnella: Artesà de cançons (Edicions Sidillà, 2023), la biografia d’un personatge d’aquells que, com Artur Blasco, poden dir que han ajudat a sostenir, mantenir i redreçar la maltractada música catalana amb la clarividència del seu cap i amb la força dels seus braços. Però tot i que comparteixen una mateixa estima tossuda per la música del poble i una mateixa missió –allò que deia Alan Lomax de “tornar al poble el que és del poble”–, en altres aspectes metòdics Arnella i Blasco són molt diferents. Tot el que en el primer és faràndula arrauxada i intuïcions genials, en el segon és detallisme meticulós i documentació exhaustiva.
 
Per això, mentre al voltant de Jaume Arnella es desprèn una influència poderosa però difusa, basada en el boca-orella, amb discos descatalogats i revolts sobtats, el cas d’Artur Blasco és diferent, perquè ha anat deixant una obra sòlidament cimentada i treballada pacientment al llarg dels anys, com un mur de pedra seca. Un camí que va de la Trobada amb els Acordionistes del Pirineu a la col·lecció de llibres A peu pels camins del cançoner, del Museu de l’Acordió a les investigacions al voltant de l’antic violí de pastors conegut amb el nom de rebequet, dels discos d’El Pont d’Arcalís als concerts compartits amb músics més joves que són amics, com l’acordionista Cati Plana, el percussionista Arnau Obiols o el guitarrista Yannick Lopes.

El llibre de Riera recorre els mil vessants d’aquesta obra imponent, però també les anècdotes de gairebé un segle intensament viscut. I, segurament, les unes no s’expliquen sense les altres. Blasco confessa que va ser viatjant pel món que va veure que tothom és fill d’un país i d’una tradició concreta. I també va ser revelador que copsés la potència evocadora de l’acordió diatònic a bord d’un vaixell bacallaner. Molt després, voltant pels masos de muntanya com a tècnic d’agricultura, va intuir que aquells acordions abandonats que acumulaven pols a les golfes amagaven una història important, la d’una gent que, enmig de condicions de vida duríssimes, van fer créixer una cultura, una manera de fer la festa i un repertori propi de cançons. I que ell, com Lomax o com els impulsors de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, podia tornar-los la història.