Després de la seva trajectòria com a veu del grup Cronopios, el vallesà Pol Orobitg va engegar el 2024 el seu projecte personal, més intimista i proper a la cançó d'autor, amb Tot o zero (Tres Turons Labels). Ara, i mentre treballa en el següent disc llarg, el músic descobreix l'EP Minimal, on revisita alguns dels temes del debut en clau acústica i amb diverses col·laboracions. Una d'elles, és la del guitarrista i cantautor valencià Borja Penalba a "Orfeu", que avui estrenem en primícia mentre en parlem amb l'autor. 


Com neix aquesta col·laboració amb Borja Penalba?
Des de la meva profunda admiració. És un músic excepcional, amb una sensibilitat i una veu molt particulars. Jo fa molt temps que el seguia. De fet, a casa ens agrada molt. Es va donar la coincidència que, en diferents espais on milito, el vam portar a tocar en alguns actes. Un dia, fins i tot, el vaig acollir a casa, perquè soc el millor cuiner del Casal Popular del meu poble, Cerdanyola, i volíem que mengés bé abans del concert. Li vaig ensenyar la cançó i li va agradar!
 
De què tracta la cançó que avui estrenem, “Orfeu”?
Orfeu és un heroi de la mitologia grega que, com tots els herois, té una història molt tràgica, però que trobo especialment bonica: Orfeu és un músic i poeta excel·lent, capaç de persuadir a persones i bèsties amb la seva lira. Als concerts explico el mite amb molta pompa, però resumidament Orfeu decideix baixar als inferns per recuperar la seva esposa, Eurídice, morta als seus braços el dia del seu casament. Aconsegueix arribar a tenir una audiència amb els reis de l'inframon per demanar-los que deixin que Eurídice torni amb ell al regne dels vius. Els déus, commocionats pels seus versos, hi accedeixen, però li imposen una condició: fins que no siguin fora dels inferns, Orfeu no es podrà girar per mirar-la durant el llarg camí de tornada. La història no acaba bé, però la cançó recrea només aquest moment de l'audiència reial.
 
De quina manera aquest nou tema dialoga amb "Orfeu i la davallada als inferns" del disc de debut?
N'és una versió. Vam treballar molt l'univers sonor de Tot o zero amb el Julio Bernardo, el productor, i aquesta cançó potser és la més "experimental". Vam mirar de recrear-hi l'infern des de diferents punts de vista: l'inici té un punt tenebrós, on els greus predominen molt, apareix un patró de funk carioca, etc. En canvi, aquesta versió sona totalment a Borja Penalba. La història és allà, però és una altra cançó. Com que el mèrit no és meu, ho puc dir: és una meravella.


Per què vas fixar-te en el mite d’Orfeu per fer-ne una cançó?
Reinterpretar els clàssics et permet no partir des de zero. Pots dialogar amb l'oient i amb l'altra gent que l'ha interpretat, jugant a l'expectativa, amb el que ja se sap, el que canvies, les segones lectures... És xulo escriure des d'aquí també. Però encara que algú escoltés la cançó sense saber que estem parlant del mite d'Orfeu, hi ha una èpica i un amor universal al darrere que penso que ja fa que s'entengui el que realment importa.
 
Què ens pots explicar del nou EP que surt aquest divendres?
El meu disc debut va ser un treball molt intens on vaig deixar-hi moltes idees i energies. He tret un parell de senzills pel camí, però necessitava un temps llarg per omplir-me de noves idees i experiències per poder tornar a fer un treball gran que pogués ser interessant i que no estigués explicant el mateix. Ara mateix estic treballant amb el que serà el segon CD, molt capficat i molt il·lusionat. Però entre tot això, i ho havia parlat amb alguns amics a vegades, pensava: "vols dir que cal tanta cosa, tantes capes, tanta producció... tant de tot per fer una bona cançó?" Així que em va venir de gust provar gravar unes cançons només amb allò essencial, amb el just i necessari per tenir una cançó. D'aquí neix el concepte Minimal. I fer-ho en col·laboració d'artistes que conec i admiro era una manera d'acolorir una obra que, amb només jo sol, potser hagués quedat més avorrida.