La història en majúscules en realitat és un mosaic de petites històries que amb la seva manera de fer han anat condicionant diferents moments. Una d’aquestes petites històries va tenir lloc al Kafè Volter, un petit local prop de Santa Maria del Mar, a Barcelona, a meitats dels 80. Un bar punk d’existència efímera que va marcar els qui el van freqüentar. Un d’ells és Joni D., escriptor, músic, responsable del segell Kasba Music i autor d’una novel·la en què recrea l’ambient del Kafè Volter destacant especialment la importància de les dones en la presa de consciència d’una generació. Ella també hi era (Pol·len Edicions) és un llibre amb banda sonora.



Què hi ha de realitat i què hi ha de ficció a 'Ella també hi era'?
De realitat hi ha tota l'activitat pública. És a dir: concerts, manifestacions, els espais… fins i tot enfrontaments amb els nazis. Tot això és real. També hi ha dos personatges reals, que són la Paloma i l'Alicia, que són les dues noies que van fer el Kafè Volter. A la realitat, el Kafè Volter eren dues noies i un noi, que era el Punky. En el llibre, el noi del Kafè Volter és el Pastis, no el Punky; en té coses, però també té coses d'altres companys que jo vaig conèixer en aquella època. També hi ha un moment en què apareix la Georgina, que va morir fa un any aproximadament i he volgut retre-li aquest petit homenatge. Com l'epicentre de la novel·la està centrat en la figura femenina, vaig decidir que, si parlava del Kafè Volter, volia reconèixer la tasca personal de l'Alicia i de la Paloma. I a banda hi ha algun cameo, com el de l’Azagra o l’Escroto dels Tijuana In Blue, a qui van detenir aquí a Barcelona.

El Joni D. surt en algun moment?
Com a tal, no. Es parla d’un que fa l'NDFS, el Niños Drogados por Frank Sinatra, que soc jo, evidentment, perquè era el fanzine que jo feia. Hi ha gent que m’ha dit que el Pil té coses meves, perquè és mensaka, com jo era mensaka, i és una persona bastant activa. Si m'hagués de reconèixer en algú de la novel·la, segurament seria en ell, tot i que tampoc soc jo estrictament. Els personatges ficticis no estan fets d'una sola persona, sinó d'una comunitat.

El Pil genera molta simpatia i empatia, potser perquè és el més perdedor de tots…
Sí… En això sí que és una mica jo…


De vegades, la memòria i la nostàlgia endolceixen situacions que en el moment eren més dures. Això et pot haver passat en escriure aquesta novel·la?
Diria que no perquè s'hi parla de coses dures de les quals avui en dia en teoria no se’n pot parlar. Es parla d'armar-se quan apareixen els nazis, es parla dels companys de la Rocío que amenacen el seu pare, que és picoleto, i li diuen que si li fa alguna cosa a la seva filla l’aniran a buscar… Penso que no està endolcit, no. D’altra banda, jo no sento nostàlgia. Sí que tinc, òbviament, memòria, però el temps passa i jo penso que passa per bé. Hem d'avançar.

Als anys 80, el feminisme tal com l'entenem avui encara era molt incipient i al llibre la immensa majoria de gent hi està molt conscienciada…
Jo crec que les qui estaven més conscienciades eren les dones. I realment estaven molt conscienciades, com a mínim, aquestes dones punkis. Quan s'obre el Kafè Volter, jo tenia 17 anys i aquestes dones en tenien 24 o 25. Els més jovenets els dèiem 'mamapunks' perquè, d'una banda ens cuidaven, i de l’altra, ens ensenyaven. Tenien una determinació brutal i no es deixaven trepitjar. El que és obvi és que no tot van ser flors i violes. I d'aquí surt la història de la novel·la. Al meu voltant no conec cap cas de violació, però estic segur que en aquelles nits boges entre alcohol, drogues i masclisme patriarcal, van tenir lloc moltes coses que avui reconeixeríem com a violacions. Qui t'agradaria que llegís aquesta novel·la?
Jo crec que no és una novel·la per als punkis. Aquest cap de setmana vaig a La Roca del Vallès a presentar la novel·la, i els Periferia són de La Roca, i em van dir que volien venir. Els vaig dir que convidessin també als seus pares, que són de la meva generació, però no són punkis. Noto que a les presentacions està venint gent que també és una mica aliena a aquest món, i m'està escrivint gent de generacions posteriors o que no ha estat en el rotllo punki, i em diuen que els ha interessat el llibre. Una professora em va escriure dient que s’hauria de fer llegir als xavals perquè, com a novel·la iniciàtica juvenil, dona pautes molt guapes. No és una novel·la només per als punkis, encara que els qui van ser al Kafè Volter, se la llegeixen, i flipen perquè se'n recorden.

Els que en aquell moment s'ho van mirar amb un cert recel potser ara descobriran un altre punt de vista
Totalment, perquè des de fora hi havia l’estereotip del punki destroyer, i en realitat, el 1984, ja havia començat a canviar molt la cosa. Precisament, aquest canvi de ser autodestructius i nihilistes a ser llibertaris i propositius neix al Kafè Volter. A la novel·la es nota molt. No era un bar, era una associació cultural. S’hi servia alcohol, però es feien un munt d'activitats, i al final va ser l'epicentre d'una moguda molt important i que va generar moltes coses.