Ara, l’editorial Sembra Llibres publica La Gossa Sorda. Saó i polseguera, escrit per Josep Vicent Frechina, una de les persones que més saben de la música en valencià. Hem parlat amb ell del com i el perquè del llibre.
Com és que l'has fet, aquest llibre, ara?
Ha sigut un encàrrec de l’editorial. M’ho van proposar quan La Gossa Sorda va anunciar que tornava. És un llibre que, més o menys, va en la línia del que vaig fer sobre Zoo, però l’he plantejat de manera una mica diferent. Alterne els capítols de descripció dels discos i d'anàlisi de les cançons amb capítols més genèrics, com per exemple, l'ús de la dolçaina a la música en valencià, o música i moviments socials. Són petits assajos al voltant de temes concrets relacionats amb el grup.
La diferència és l’origen: el de Zoo va ser iniciativa teva i aquest és un encàrrec?
Sí, però a l’hora de fer-lo, la idea és, més o menys, la mateixa. Em demanaren que plantejara el llibre com volguera. Volien un llibre sobre La Gossa Sorda que explicara sobretot l'acompanyament que han fet les cançons del grup a totes les lluites que hi ha hagut al País Valencià al llarg d'aquests darrers anys i que, en alguns casos, s’han convertit en la banda sonora de la mateixa lluita. A partir d’aquí m’han donat carta blanca i jo he fet més o menys el que he volgut.
Hi ha alguna cosa que hagis descobert o que t’hagi sorprès?
M'han sorprès coses. El grup funciona d'una manera bastant assembleària i, a pesar d'haver crescut tant, encara són una colla d’amics de Pego. Tot aquest èxit els ha agarrat amb el peu canviat, no s’ho esperaven gens. Haver d'afrontar els reptes que estan afrontant ara, i les crítiques que ja estan rebent per com ho han gestionat, els ha agafat molt desprevinguts i els ha fet molt de mal emocional. Alguns dels membres ho han dut molt malament. Externament, ho han dut amb una certa calma i elegància, però per dins els ha dolgut bastant.
O sigui que descartem que hi hagi continuïtat?
No han dit mai que no. Quan van parar, no van descartar mai de tornar en algun moment, sempre va quedar pendent. Ells sempre han sigut amics, han anat quedant per fer alguna paella… Quan Josep Nadal va fer el seu disc en solitari, el de Pep de la Tona, pràcticament tota La Gossa Sorda va col·laborar en el disc i alguns de manera molt intensiva. Per tant, la possibilitat de tornar estava sempre oberta.
I aprofitant que feia deu anys que havien plegat…
Exacte. Van voler aprofitar la xifra redona per dir ‘ara sí’. El que passa és que la forma en què anaven a tornar ha anat canviant. En principi la idea era fer un concert, però la preparació d'aquest concert, amb tota l'infraestructura escènica i tots els requeriments, va fer que calgués fer-ne més d'un i més de tres. I ha sigut molt complicat per la forma en què treballa el grup, que és amb moltes reunions i moltes discussions. Tot avança molt lentament i les decisions es prenen amb molta lentitud. No és la forma en què treballa un grup que es dedica professionalment a això. Per això, jo crec que ací s'ha produït una mica un desajust entre la forma de funcionar del grup i la seva projecció.
Ha estat un retorn molt exitós. Més èxit fins i tot que quan estaven en actiu…
Per a la primera tongada de concerts es van vendre 50.000 entrades. Això, pràcticament suma el que haurien venut en tota la seua trajectòria anterior. El canvi d'escala ha sigut molt bèstia en el retorn.
Fins aquesta gira, el reconeixement públic de La Gossa Sorda al Principat no era comparable al d’Obrint Pas o Zoo. Això ha canviat?
La Gossa Sorda sempre ha actuat molt a Catalunya. Al començament eren habituals d’aquell circuit de festivals més o menys polititzats, o directament polítics, com Rebrot, Acampada Jove, Senglar Rock… És cert que potser no van aconseguir fer el pas als circuits de festes majors. Jo crec que sempre s'ha tingut per un grup de combat, un grup polític que fins ara no ha arribat a aquest punt de transcendir tant com Zoo en el seu moment. Això ha estat així fins ara, però amb esta darrera gira sí que han transcendit.
.jpg)
