La jove cantant i compositora egarenca Aurora Coca 'Au Rora' presenta el segon EP, Veure’t marxar (Vida Records, 2026). Després de debutar en anglès amb Naïve (autoeditat, 2023), presenta un disc sense pretensions en què assumeix reptes com el de compondre i cantar en català, o el d’experimentar amb una àmplia amalgama de sons i textures. Des del R&B, passant pel dance o el jazz fins a arribar al neo-soul. Una proposta eclèctica que, reconeix, va néixer de manera espontània a l’estudi. 



Aquest nou EP el publiques tres anys després del primer. Has volgut prendre’t el temps necessari per confeccionar-lo, contràriament al frenesí que prima en la indústria musical?
En certa manera sí, he provat d’anar traient senzills a poc a poc i així identificar la reacció del públic gradualment. De fet, “Espero no arribar tard” la vaig publicar el maig de l’any passat i està inclosa en aquest EP. Aquesta manera de fer m’ha permès dedicar a cada cançó el seu espai pel que fa a la part visual com la portada o el videoclip.
 
Una de les diferències més notòries és la decisió de cantar en català per primera vegada. D’on surt aquest l’impuls?
Va ser una proposta del meu productor, en Vernat, amb qui fa temps que treballo. En primer lloc, vam començar traduint lletres de l’anglès al català i, a poc a poc, m’hi he anat sentint més còmode. No obstant això, em continua costant escoltar-me en català, perquè els meus referents musicals han estat anglosaxons des de la infantesa. Ara bé, trobo que la decisió ha estat encertada perquè cantar en català suposa sortir de la meva zona de confort. A més a més, el feedback que he rebut ha estat molt positiu.

Tot i el clar protagonisme de melodies a l’estil R&B i neo-soul, la veritat és que la teva música és difícil de classificar perquè també s’hi identifiquen traços de dance, jazz i, fins i tot, house. Com neix aquest eclecticisme musical?
De forma experimental. En cap moment ha estat una decisió premeditada. De fet, jo començo component en acústic, amb guitarra o piano, i després miro què puc incloure pel que fa a textures i capes. Cada dia a l’estudi ha estat una sorpresa i una oportunitat per provar nous sons que, en acabat, he inclòs en el disc. Ara bé, el meu estil per excel·lència és el R&B.


“Veure’t marxar”, el senzill que dona nom al disc, té una forta presència de 'beats' en el pont. Quina influència ha tingut la teva formació com a bateria en la composició del disc?
Trobo que l’ha tingut de manera inconscient. A banda de formació en bateria, també en tinc en percussió i el fet d’estar immersa en aquesta família d’instruments durant bastants anys ha provocat que tingui un sentit del ritme prou interioritzat. És a dir, quan creo les melodies sempre busco matisos rítmics que siguin originals.  Aquest beat de “Veure’t marxar” gairebé es pot dir que és com un dubstep.

En l’àmbit narratiu, les cançons esdevenen un estira-i-arronsa dins una relació entre dues persones que no acaben de trobar-se. És una temàtica amorosa sovint tractada en la música. Què hi aportes tu amb el teu punt de vista?
Jo escric les lletres com si fossin una espècie de mantra per mi. Com que les he de cantar sovint, les intento construir a partir de missatges que em facin recordar qui soc, moments concrets de la meva vida i per a quines coses no vull tornar a passar. Alhora, aquests missatges m’agradaria que els oients també els assumissin com a consells.
 
Pel que fa a simbologia, la nit i la foscor són grans protagonistes a cançons com “Veure’t marxar”, “De Cara” o “Ironia”. Quin rol hi juguen en la teva creativitat?
Jugo una mica amb la dualitat de la nit i el dia. Per mi la foscor representa tot allò de la teva vida que voldries destapar o canviar, la nit és el moment més d’introspecció personal quan componc. El dia o la llum, a nivell de concepte, els utilitzo com a metàfores relacionades amb posar-se objectius no del tot realistes. D’això parlo a “Contrallum”, d’aquelles persones que entren a la indústria musical esperant fer-se conegudes sense cap propòsit artístic.


Amb l’extens recorregut que portes en el camp musical, hauràs vist casos amb aspiracions prou contràries a les teves…
Si, evidentment cadascú té el seu camí, però m’agrada reivindicar sovint la feina del músic. Trobo que últimament neixen molts projectes, però moren de pressa perquè es busca una immediatesa gairebé impossible en aquesta professió. Quan et formes com a músic, treballes de moltes coses diferents: des de corista, a compondre per altres o tocar per a altres, que no sempre et venen de gust, però que acaben tenint un paper molt rellevant en la teva experiència i, a la llarga, t’omplen de molt més coneixement.

Pel que fa a la teva trajectòria musical, has participat en múltiples formacions  d’estils variats (This is Riot, Black is Back –versions d’Amy Winehouse–, Aurora Coca Trio, Boreal o Kokopelli). De totes aquestes estades, quins aprenentatges extreus?
Em sento molt còmode actuant avui dia, la veritat és que no tinc pànic escènic gràcies a haver tocat tantes vegades en públic i això, com esmentava abans, ha estat essencial per la meva formació com a músic. Per altra banda, han estat molts anys d’haver de preparar temes de gèneres molt diferents amb molt poca antelació, i això fa que cada cop tingui més eines per resoldre diferents situacions.
 
En entrevistes anteriors, has esmentat la teva preferència de tocar amb banda i oferir un so instrumental en directe. Quins creus que en són els beneficis?
Sempre defenso els instruments en directe, no estic en contra d’arreglar i matisar un concert amb la incorporació de pistes, òbviament, però et diria que el meu lema és que “si se’n va la llum, el concert ha de poder continuar”. En el projecte Au Rora, la banda és molt important i des de l’inici he intentat rodejar-me de gent molt bona, però a sentir jo la pressió de ser cada cop millor.