Han passat deu anys de silenci fins que el cantautor gironí Eduard Canimas (Sant Feliu de Pallerols, 1965) ha sortit de la cova amb un disc i un llibre titulats La còsmica del caos (Música Global / Llibres del Segle, 2026). L’antic líder de Zitzània, viatger còsmic i artista nòmada al volant d’una autocaravana, s’ha tornat a posar el barret de creador quan ha fet els 60 anys. En parlem amb ell i n'estrenem el videoclip "Comencem de nou".



A més del disc, la gran novetat és un llibre de cançons que estrena la col·lecció La Paraula i el Cant de l’editorial Llibres del Segle.
Coneixia l’editor Manel Costa-Pau, que va fundar Llibres del Segle a Gaüses el 1995. Ell va morir fa 10 anys, i els seus fills, Marta i Roger Costa-Pau em van proposar fer un llibre amb les meves cançons. Jo em feia el suec, perquè encara no era el moment. Però, uns dies després d’haver fet els 60, vaig notar un clic per dins i vaig sentir que estaria bé fer un recull amb les lletres. Tot va ser de manera intuïtiva, i també em va suggerir escriure un text biogràfic per ordenar, explicar-me i abraçar la meva història. La còsmica del caos ha estat una manera de buscar el sentit, el cor i l’essència del meu caos, que també podria ser el caos del món.
 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de LlibresdelSegle (@llibresdelsegle)

Les cançons del disc et van anar venint mentre escrivies?
En aquell moment només en tenia dues de fetes, “El colibrí” i “No tinc res i així ho tinc tot”, de manera que les altres van anar sortint a mesura que em vaig anar ficant en aquest viatge.

Per gravar-lo, has tornat a reclutar Xavi Lloses i David Ibáñez.
Treballar i fer concerts amb els mateixos músics és un luxe i un regal. Després de tants anys, tenim un vincle de germans. És com el que diuen al pòdcast d’en Peyu, La Renaixença, que més val ‘bojos coneguts’ que ‘savis per conèixer’.

Avui estrenem el clip de "Comencem de nou". De quin viatge tracta?
Precisament, parla de tornar a ser viatgers. Fent-la, em va venir la imatge de quan ets un nen petit i a l'escola t'intenten encabir dins d'un motlle. I pensava en la capacitat que tenen els nens i les nenes per viatjar pel cosmos i com, amb l'educació, intenten aplacar-la. Els posen en capses quadrades, quan l'ideal seria l'equilibri: que els peus toquin a terra i el cap toqui el cel. Per això, a la resposta del 'què vols ser de gran' jo diria 'vull ser ésser; vull ser'. I començar de nou cada dia, i deixar enrere els propis personatges. 


Al tema “Què se n’ha fet” parafraseges “El setè cel” de Sisa, amb qui vas enregistrar “Cops”–'Canimas i rebentes' (ARTP, 2002)– i et preguntes sobre els vells anhels. Per què?
No és nostàlgia sinó un record amorós d’infantesa, que parla de la nau supersònica que em transportava, la capacitat de somiar i deixar-se enlluernar per la vida. Estic content de no haver-la perdut, de connectar amb el nen que encara sento a dins. Sisa és un referent i un germà. Vaig descobrir la seva música i la de Pau Riba just quan tenia 11 anys i començava a tocar la guitarra, i sempre han format part del meu univers. Fins i tot de vegades em surten en els meus somnis, últimament amb històries divertides, de riure i xalar.

A “No sé com” cantes amb Gerard Quintana, i podria ser un homenatge a Pau Riba, amb qui també vas cantar al mateix disc la cançó “Merry Christmas”. Enyores el cantants galàctics?
Musicalment té un aire Pau Riba, però quan faig cançons mai les penso. Em surten de manera espontània. La lletra comença amb una imatge, deixo seguir el fil i el final té molt de l’esperit de Riba. Per això quan Xavi Lloses em va preguntar si m’havia plantejat alguna col·laboració, de seguida em va venir al cap en Gerard, per qüestions generacionals i pel carrer dels Torrats, on vaig estar vivint. Compartíem els mateixos ambients a Girona, tot i que estàvem en diferents tribus. A ell també li va fer il·lusió participar-hi, i del parell de cançons que li vaig proposar, aquesta li va ressonar millor.

La cançó parla d’un ball a la vida que fa por?
És la por de sortir del cau on he viscut els darrers anys. La primera cançó comença dient ‘què se n’ha fet dels nostres vells anhels’, amb certa enyorança de la pàtria, la infantesa i la innocència de quan tot és possible. En aquests deu anys a la cova, he anat per racons molt foscos i, finalment, he pogut arribar a encendre un foc per trobat el meu nen interior cara a cara. A “No sé com” dic que fa por sortir del cau, un lloc molt vulnerable i alhora màgic. A causa de la meva gran sensibilitat, sortir a fora, al món, de vegades em fa agafar cangueli.
 

A “Dansa còsmica” dius ‘Quan cau el decorat, trontolla tot l’entorn’. A què et refereixes?
Tant el disc com el llibre són com un viatge, de manera que les cançons, sense buscar-ho, tenen un ordre natural, perquè és el que he viscut. I aquesta cançó parla de quan cau tot; es moren els pares, els germans... cadascú tira per un costat, sorgeixen les velles ferides i la incapacitat de poder-ne parlar i curar-se. Cauen els decorats que em donaven seguretat i sentit a la meva vida. Tot es desmunta i és com ser al mig d’una huracà. Tot i això, si em poso ben bé al mig, no m’afecta, perquè al final només em tinc a mi mateix.

El llibre parla de ‘l’herència real’ com el perdó profund i la transmissió de l’energia dels ancestres per seguir endavant.
Va ser una experiència real després d’una època de moltes pèrdues i de quedar-me desemparat, tot sol, també econòmicament. Un dia vaig travessar la por i vaig sentir una connexió amb el meu pare, que ja havia traspassat. Va ser una sensació molt real, perquè va venir a dir-me que no patís, que tot estava bé. La transmissió de l’energia és la força de la vida per créixer, la capacitat de tornar a florir després dels incendis més bèsties i més dolorosos.

Aquesta sensació ja la cantaves, més alegre, a “Cops”: ‘Festegem ballant flamenc a la verbena dels desemparats’...
La vida i la mort ballen juntes. De fet, porto tota la vida cantant i donant voltes més o menys al mateix, amb una sensació d’ensopegar sempre amb les mateixes pedres, però cada cop des d’un lloc diferent i amb més perspectiva i recursos. I, al final, penso que és saludable deixar morir les parts d’un mateix que ja no et fan créixer.