No és la lletra, estúpids!

 Aquest Destrio té l’origen en una nit d’insomni a Twitter. La xarxa social més polèmica s’ha convertit per als periodistes en una opció per viure al marge del seu mitjà, com el Myspace ho va ser per als músics en relació amb les discogràfiques. Deixant de banda la discussió sobre qui està i qui no està enganxat als 140 caràcters, fa uns dies vaig veure un tuit que es queixava de la intranscendència de les lletres de la nova onada del pop català. La queixa lamentava el costumisme que impregna les històries actuals en contraposició a una peça de rock de ‘tota la vida’ carregada de missatge, capaç de provocar una revolució. He intentat repescar el tuit original per citar l’autor, però no n’he estat capaç.

L’insomni es va perllongar perquè em vaig abraonar sobre els meus CD per buscar respostes. Només començar em vaig trobar a les mans el Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa (DiscMedi, 2005) de Mishima. Cap de les cançons d’aquest gran disc porta el títol de l’àlbum, tot i que el nom podria fer pensar que conté una història quotidiana del tipus: “Em llevo, em dutxo, deixo el xampú destapat, m’asseco, em faig un suc, esmorzo...” fins a pagar la multa en qüestió, si és que existeix tal multa.

Potser el judici sobre la qualitat, nivell o transcendència de les lletres del tuitaire anònim el provoca el fet que són en català. Quan als setanta, vuitanta i noranta escoltàvem la música majoritàriament en anglès, la fascinació i desconeixement de la llengua ens feien valorar el missatge molt per sobre de les seves possibilitats. Moltes peces no superarien la prova del cotó de traduir-les al català, perquè si ho féssim descobriríem que aquella encisadora tonada amagava un missatge molt més simple, obvi i repetitiu del previst. I això que a Catalunya no tenim un José Luis Perales, autor i culpable de diverses generacions de hits en espanyol de gent com Julio Iglesias, Miguel Bosé, Isabel Pantoja, Raphael, ell mateix o la inoblidable Jeannette amb l’encara més inoblidable “¿Porqué te vas?”. Perales era allò que se’n deia un lletrista en una època en què el lletrista, el compositor, l’intèrpret i el vocalista no s’agrupaven en una sola persona, el cantant, tal com tendeix a passar ara.

A Catalunya un dels pocs referents per jutjar les lletres és el Premi Cerverí, que no arriba als 20 anys d’existència. Pel seu palmarès hi han passat recentment Els Amics de les Arts amb “Reykjavic” o Manel amb “Benvolgut”, en Lluís Llach amb “Tanmateix” el 2001, un any abans en Roger Mas i el seu “Cor pur” i dos abans en Gerard Quintana per “Lletania”. Sau es va endur la primera edició, el 1995, per “Al teu costat”. Repassant les cançons guanyadores es detecten diverses peces d’orfebreria, però ¿són aquestes les que recorda el gran públic? En el cas de Sau és evident que no perquè tothom té present la copa del “Boig per tu” on es veu “reflexada (sic) la teva llum”. Potser a l’internauta del Twitter ja el molestava aquesta lletra de principi dels noranta i segurament el molestava l’escàs to reivindicatiu de la peça o les rimes aparentment més senzilles i actuals com ‘Fes una foto del terrat, que des d’aquí puc veure Mart’ del “Pa amb oli i sal” dels Blaumut, ‘Les meves ex i tu teniu tant en comú’ d’Els Amics de les Arts o l’enganxosa tornada ‘Respira, espera, aixeca’t sense pressa’ de l’Andreu Rifé i el seu “Fil de llum”.

Potser cap d’aquestes és capaç de provocar una revolta, però només som davant un factor generacional, atès que la nova fornada de músics no són fills de cap revolució i no han tingut mai a les mans monedes amb la imatge de Franco, llevat de Cesk Freixas, en una permanent reivindicació. Són músics que han passat pel Conservatori, que tenen una tècnica musical superior a la dels seus predecessors, i preocupacions vitals aparentment més urbanes o costumistes. I això no treu cap mena de mèrit a les excel·lents cançons que ens ofereixen, agradi o no al tuitaire il·localitzable.