Nascut a Barcelona, de la unió d’un madrileny, un murcià i un barceloní, Las Bajas Pasiones presenta avui un nou treball: Neocancaneo (Delirics, 2022). Al llarg de la seva trajectòria, s’han autodefinit com a banda d’urban marika i de punk queer, però la seva música, com ho fan ells mateixos, defuig d’etiquetes encorsetadores, balla entre l’electrònica i el reggaeton, i tracta des de reivindicacions LGTBIQ+ fins a desamors o les drogues.
 

El terme que titula el nou àlbum, ‘neocancaneo’ és un neologisme que ells mateixos han ideat: “ve de cancaneo, passejar i lligar als carrers i bars. Li vam afegir el prefix ‘neo’ com una manera d’actualitzar el concepte i fer-ho sortir de l’habitual”, expliquen entre Trusty i Edu Libra, que en resumeixen la idea com a “estar més obert a la vida, en general”.
 
Com ja és comú en la seva música -aquest és el tercer treball que publiquen, després de Rizomas salvajes (Delirics, 2018) i Bichx Rarx (Kasba Music, 2020)-, aquest disc abandera una crítica punyent contra el sistema capitalista i heternormatiu. “En realitat, parlem del que vivim com a marikas. No és una crítica ben bé conscient i buscada, sinó que és inevitable”, admeten. “En aquest projecte, traiem el que tenim dins: a vegades és amor, i d’altres, és ràbia”.
 
Tot i així, i malgrat que la seva perspectiva dissident segueix ben present, en aquest disc han volgut anar més enllà. “Continuem parlant del mateix, però a vegades sembla que ens encasellen com a banda LGTB. Pot ser alliberador posar-se etiquetes, però ara mateix no som només això, volem ser més lliures. Està bé que se sàpiga que som queer, però aquesta etiqueta també ens tanca portes”. En aquest sentit, en el reportatge que va escriure Zoe García per a Enderrock sobre l'orgull queer, la banda explicava: "hi ha gent que pensa que la nostra música no és per a tots els públics. Nosaltres hem viscut escoltant música feta per heteros, i no passa res; estaria bé que la nostra música fos per a tothom".
 

La seva faceta de reivindicació LGTBIQ+, en aquest disc, es fa especialment patent en els videoclips que han publicat, com “Te lo contaria”. “En realitat, no és premeditat. Treballem amb la gent que ens rodeja, són els nostres col·legues”, expliquen amb naturalitat, subratllant que per a ells no seria racional fer-ho d’una altra manera. El que sí que han volgut treballar conscientment, per exemple, és el fet de mostrar cossos ‘no normatius’ més enllà del gènere i la sexualitat. En posen com a exemple el clip de “Game Over”, on surt “un cos diferent, d’una persona grassa. Volíem no anar als estereotips i que sortissin altres tipus de cossos”. Tot i que igualment, l’actor principal, és també amic.
 

I és que al final, com apunten a “Rebel·lia”, el primer tema que la banda publica en català, la dissidència, com també la música, són un instrument de resistència i lluita contra el sistema. “Veiem que hi ha molta gent de la dissidència que està més organitzada i està fent coses. Per això també volem fer aquest tipus de música reivindicativa, perquè en el món LGTBI hi pugui haver també referents musicals anticapitalistes”.
 
La crítica al sistema, en aquest disc, es fa especialment evident en el tema “No + presxs”, que van compondre pel documental Art.490, un film per la llibertat. “Ens van contactar des de No Callarem, perquè buscaven grups i artistes per fer la banda sonora de la pel·lícula. La idea inicial és que ens donaven cançons de Hàsel o Valtònyc, per dir alguna cosa, i n’havíem de fer una versió o agafar-ne algun fragment. Per a nosaltres va ser difícil fer una versió d’un tema de rap, i hi havia trossos amb què no ens sentíem identificats. Així que vam fer una cançó nova, expressament pel documental, inspirada en Hàsel, i amb alguns versos seus.


 

L’AMOR ESTÀ PERTOT

Més enllà del seu vessant guerrer, Las Bajas Pasiones són molt de parlar, precisament, de passions: amors i desamors plaguen el seu repertori. I una de les coses més maques, al seu parer, és poder cantar les penes cantant, cridant i saltant. “Des del principi teníem clar que volíem ballar i que el públic ballés. Aquesta és una prioritat”, deixen clar des del grup. I és que musicalment, es mouen de l’electrònica al house, passant pel reggaeton, però sempre, amb una proposta festiva i ballable. “És veritat que hi ha temes molt foscos, però quan estàs cantant-los sobre l’escenari, li treus cert pes, i en transmutes la pena. Li treus profunditat, i alhora, és bonic perquè estàs ballant amb gent que pateix les mateixes penes.”
 
Però en el nou disc no només s’hi poden escoltar cançons d’amor cap als altres, sinó també cap a un mateix. De fet, en la cançó “Aburrido”, canten el colpidor vers: “Si me quiero tanto, ¿por qué me lastimo?”. “A vegades els demanem als altres coses que ni nosaltres fem: si deixes que et facin mal, tu mateix t’estàs fent mal. L’amor propi és superimportant”. Tot i que insisteixen a dir que les seves lletres són en realitat reflex de les seves vivències, sense gaire més premeditació, sí que es reconeixen com a “persones connectades amb els altres. Si ara parlem d’amor propi, és perquè molta gent està allí mateix; com quan qüestionàvem la falta de cures en l’amor lliure i les relacions obertes.”

 
Per crear tot plegat, aquesta vegada el trio va anar a fer una residència artística al Kovent (Berga), durant una setmana. “Cada dia fèiem cançons noves, i moltes d’elles han acabat en el disc. Això va ser molt guai i molt col·lectiu, però normalment componem cadascú des de casa seva: algú té una idea i l’envia als altres per mail, ja siguin bases o lletres”. Malgrat que han gaudit molt d’aquesta nova manera de compondre, reconeixen que no sempre és tan fàcil trobar el temps per poder tancar-se una setmana a la muntanya a fer música.
 
L’àlbum el presentaran en directe el dimecres 23 de febrer a la sala Apolo. El show l’han treballat amb Abel Coll com a director artístic, gràcies a una beca de Cases de la Música. El vestuari serà obra d'Arteporvo, i ens avancen que hi haurà diverses artistes convidades: Tribade, Lil Russia, La Clika Pika, Nept1, “i alguna sorpreseta més...”.