Entrevistes

Tribade: «Ser lesbiana posa en qüestió la reproducció del sistema capitalista»

Parlem amb l'MC Bittah de la formació barcelonina sobre el nou àlbum 'Dyke'

| 25/02/2022 a les 12:30h
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, Tribade, clara peya, dj big mark, Las Ninyas del Corro, Balkan Paradise Orchestra, anier, Santa Salut, Elane, Sofia Gabanna, ultra, entrevistes
Tribade
Tribade | Juan Caballero
La banda de rap transfeminista presenta el segon treball d’estudi, Dyke (Propaganda pel Fet!, 2022), just després de la marxa la seva excantant Sombra Alor. El duet barceloní aprofundeix en diferents perspectives de gènere i classe social, i també aprofita per explorar nous registres sonors acompanyat del DJ Big Mark. Parlem amb Mc Bittah, component de Tribade.


 
'Dyke' és el primer disc sense la rapera barcelonina Sombra Alor. Com ha anat? 
Ho hem viscut d’una manera molt bonica, perquè hem tingut molt de temps per al procés creatiu. Aquest estiu vam fer una estada creativa que ens va permetre estar totalment centrades en el disc. No sabem encara quina serà l’acollida del públic, però ens hi hem esforçat al màxim i n’estem molt contentes.
 
En el pla sonor, tot i mantenir el tarannà de l’anterior 'Las desheredadas' (Propaganda pel Fet!, 2019), es nota un salt qualitatiu. 
Sí, hem seguit la mateixa línia de fer un disc molt variat estilísticament, però aquest té un punt més madur i no està mesclat a la babalà. Ens hem desfet de la palla i ens ha quedat un disc petit, amb missatge polític, però que sona guapo i és ballable. A més, el fet d’haver tingut més productors per al disc ha fet que es perdi la unitat sonora però marca una evolució.
 

Tal com canteu a "Buenas", el que no ha canviat és el vostre discurs. Això diu molt a favor vostre, però poc de la societat? 
Si s’acabés el capitalisme i el patriarcat, Tribade deixaria de tenir sentit. M’encantaria dedicar-me a reflexionar sobre altres conceptes que no fossin sempre els mateixos drets bàsics que necessitem com a dones lesbianes de classe treballadora. Hi ha certa sensació constant de bucle, de fer-nos repetitives, però és perquè socialment encara no hem aconseguit el que volíem. No ha canviat res. 

Aquesta sensació de repetició la teniu vosaltres o és el temor que se us percebi així? 
Una mica de tot. Quan ens plantegem escriure noves cançons, sempre acaben sent sobre el mateix tema... Tenim la sensació d’estar repetint-nos, però alhora busquem constantment una nova manera de fer arribar el missatge. Per això intentem estar en contacte amb les noves inquietuds que van sorgint en els moviments socials. 
 

Tribade Foto: Martina Lynk
 

A "La vergüenza" recordeu els moments previs a sortir de l’armari. Què expressa?
No sabíem si anomenar-lo "La culpa" o "La vergüenza", perquè són les dues emocions que teníem més presents en aquell moment. El fet d’abordar aquest tema ha acabat sent molt terapèutic per a nosaltres, és una manera de tornar a connectar amb com de malament ho vam passar. Ara estem bé, però la nostra intenció és que si alguna xavala de 14 o 15 anys està passant per aquesta culpa o vergonya, sentint que fa alguna cosa mal feta, o que l’amor que sent no és pur, pugui escoltar la cançó i entendre que no hi ha res de dolent en ella, sinó que és un problema del món i el sistema. Al final, el missatge, encara que quedi una mica hippy, és que sentir amor no pot ser mai dolent.

Tu fas tallers de rap amb adolescents: et fa la sensació que les noves generacions estan creixent amb una miqueta menys d'aquesta homofòbia interna o por?
Sí, crec que alguna cosa sí que ha canviat. Hi ha de tot, òbviament, i queda molta feina per fer, però m'ha passat moltes vegades que, sense volta ni solta ni parlar de res molt específic, de sobte una noia ha aixecat la mà per dir-me que és bisexual... I no li havia preguntat [RIU], però genial, perquè ho diuen amb moltíssim orgull. Als batxillerats artístics, sobretot, es noten molt les dissidències i m'ha passat de trobar-me en una classe de 20, i que només 6 fossin heteros. Jo crec que és una cosa que s'està normalitzant cada vegada més, però per l'altra banda també tenim l'avenç dels discursos de l'odi. Durant la nostra època, ser antifa i ser feminista era ser rebel. Avui dia, quan el feminisme i l'esquerra institucional està ocupant quotes de poder, el que és ser rebel és dir "Viva España", i criticar les dones i els maricons.. Hi ha aquesta polaritat, però en termes generals, crec que soc una mica optimista. Tot i que pugui haver aquest discurs de l'odi, també va avançant una miqueta aquesta part més respectuosa. Ja hem vist el nivell d'agressions que està havent cap al col·lectiu LGTBIQ+ últimament, però en els nens d'avui dia jo crec que la cosa està una miqueta millor que a la meva època.
 
 

Tribade Foto: Martina Lynk

 
En aquesta cançó també dieu que ser bollera és formar part d’una resistència.
Volíem donar una visió política a la lletra, perquè encara que ens encanti Mecano, no volíem fer només una cançó dient que ens agraden molt les dones. [RIU] A més, ser lesbiana posa en qüestió la reproducció del sistema capitalista, la norma de l’heteropatriarcat i el desig heterosexual com una imposició.

El tema "Nana de hierro", amb la col·laboració de Clara Peya, és el més diferent i emocional del disc. Com sorgeix?
Clara Peya és una gran artista amb qui ja ens coneixem de fa temps. Hem coincidit en alguns espais i tenim col·legues en comú del feminisme autònom de Barcelona. Musicalment ens sembla molt atrevida, per bé que la seva disciplina és molt diferent de la nostra. Li vam proposar de col·laborar al tema i li va semblar súper bé, perquè ella també ens seguia. Vam treballar buscant el que teníem en comú, i era obvi que el feminisme ens uneix a totes però volíem anar més enllà. Al final va sorgir un tema que parla de les mares i el seu dol, ja sigui pels infants robats a l’època del franquisme, per les dones que van perdre els seus fills als anys vuitanta a causa de l’heroïna, o per la repressió política actual. 


A "Kartikkeia" (amb Balkan Paradise Orchestra, Anier, Santa Salut, Elane, Sofía Gabanna i Ultra) i a "We Don’t Care"(amb Las Ninyas del Corro) heu convidat raperes emergents. Com veieu el panorama actual? 
A Barcelona hi ha molt teixit associatiu, festes de barri i okupes, i per tant el panorama underground es va regenerant constantment. Aquesta conjuntura permet que en l’àmbit del rap fet per dones hi hagi una escena molt sana i maca. Estem molt contentes perquè des de fa uns anys que s’està generant una escena molt potent, però ara mateix encara és molt més palpable, i nosaltres ho volíem plasmar d’alguna manera en la gravació del disc.

Per què vau decidir que "Dyke" fos el primer senzill, i que donés nom a l’àlbum? 
"Dyke" sintetitza l’essència de Tribade. D’una banda, és un tema 'mamarratxo', de catxondeo i ballable. I de l’altra també és polític, perquè dyke vol dir lesbiana en anglès, i ve de les Dyke March, les primeres marxes de lesbianes que es van fer als anys setanta. Aquest disc sorgeix del que som, i no volíem posar-hi un títol reflexionat ni ficat amb calçador.


"Créixer" és l'únic tema en català del disc. Us ha sortit així de manera natural, o us hi heu forçat?
Ha sigut una cosa mot natural. Jo fa temps -dic jo, perquè del grup, soc la que tinc un perfil més arrelat a Catalunya, perquè soc txarnega, però catalana-, que soc molt defensora de la immersió lingüística, i faig tallers de rap en català per a joves per treballar el tema de la llengua. I hi havia un punt d'hipocresia de dir que s'havia de fer música en català, però no fer-jo jo... Va fluir així i de manera gens forçada també perquè jo ara mateix, en el meu dia a dia, parlo més català que fa 3 anys. Però també és una aposta política; i tant de bo algun dia fem un tema sencer en català.
 
I com us heu sentit amb aquesta primera incursió?
Quan el castellà és la teva llengua materna i constantment parles en castellà a tot arreu, i un dia et poses a escriure en català, surten moltes coses, perquè ho tens més fresc, molt menys trillat i no estàs repetint tota l'estona els mateixos conceptes. A més, el català és un idioma que sona guapo, és maco. El tema el vam estrenar al concert que vam fer a l’Apolo el juny del 2021, i tot i que el nostre públic no és especialment militant catalanista, la penya es va tornar bojíssima amb què cantéssim en català. També ha estat molt guai que la Diana (Masiva Lulla), que és de Ciudad Real, s’atrevís a cantar en català.



En aquesta cançó, canteu amb cert desencís cap al futur i la societat, una cosa que sembla bastant endèmica ara mateix.
Sí. A vegades, els rapers, i la gent que fa música urbana en general, viuen molt desvinculats dels problemes que té la gent real, de carrer. El tema va sorgir en el confinament, i hi havia la sensació de viure un moment de fracàs complet, però no només per la pandèmia, sinó en general. I, en canvi, la gent només rapejava sobre l’èxit; però és clar, un èxit individual. Tanmateix, la cultura hip-hop va néixer per buscar l’èxit col·lectiu: si a un li va bé en la música, fa que millori el seu entorn i que en el seu barri els xavals deixin de traficar per vendre entrades. Per això, vam voler portar una mica la contrària al que s’està fent ara, i en comptes de parlar de l’èxit, parlar del fracàs. De fet, aquest anava a ser el concepte del disc.
 
Encara que finalment no és aquest el concepte del disc, sí que hi ha de rerefons, en tots els temes, una crítica cap al sistema i un orgull de classe. De fet, a “Créixer”, canteu sobre l’orgull de classe que t’ha ensenyat el teu pare.
Parlar de ‘capital cultural’ en un reggaeton és totalment el nostre estil [RIU]! Sí, nosaltres sempre remarquem això. A vegades passa una mica desapercebut que el nostre feminisme -encara que la paraula queda ja una mica antiquada- és un feminisme de classe. Sempre hem dit que tenim més en comú amb una dona pobra de Palestina que amb una rica de Pedralbes. I a títol individual també, el que a mi em defineix o em travessa, en realitat és la classe i no el fet de ser lesbiana. M’he projectat així cap enfora, però allò que determina com vivim el nostre feminisme, i les temàtiques que tractem, és la sensibilitat amb la qüestió de classe, encara que ara mateix estiguem en una situació de relatiu privilegi.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.