Al llarg dels segles, els catalans hem configurat un paisatge sonor que ens fa recognoscibles davant el món. La majoria són cançons que han nascut als Països Catalans, i moltes han tingut una trajectòria internacional -curta o llarga- o han estat veritables peces intergeneracionals. També hi ha peces compartides amb altres països propers (per exemple “En Joan petit”), que ajuden a dibuixar un imaginari polièdric de la Mediterrània format amb aspectes identitaris compartits amb altres cultures germanes.

El desembre de 2014, vam publicar un número especial (el 231) amb 100 cançons que tenen associades 100 històries per descobrir que algunes de les melodies que considerem nostres també han tingut un recorregut internacional i que han aconseguit emocionar Albert Einstein i Igor Stravinski, han fet emmudir dos presidents dels Estats Units o han cridat a la lluita en contra dels totalitarismes arreu del món. Al llarg d’aquest mes d’agost, anirem recuperant la veritable història d’algunes de les cançons del recopilatori, des de temes tradicionals a hits de la Nova Cançó, passant per peces emblemàtiques d’Antònia Font o Els Catarres. Avui descobrim què hi ha darrere de “La flama”.


L’esclat d’Obrint Pas a la València dels noranta només és comparable a la irrupció de Raimon trenta anys abans. Amb una diferència substancial: Raimon va haver d’establir-se a Barcelona i els components d’Obrint Pas van seguir als seus domicilis valencians. Tots dos van alçar la veu per fer sentir que el País Valencià existia, era ben viu i tenia ganes de lluitar. 

El grup de la ciutat de València va presentar una proposta musical moderna, intel·ligent i innovadora. Partien de la música que més escoltaven, ska hardcore amb influències del rock radical basc (La Polla Records, Kortatu, Negu Gorriak...), i hi van incorporar la sonoritat d’una dolçaina que tenien interioritzada a través dels discos d’Al Tall que havien sentit des de petits. El còctel inèdit va ser rebut amb entusiasme i va permetre al grup avançar en una carrera musical fins a convertir-se en capdavanters del rock valencià.


La flama (PpF!, 2004) va ser el quart disc del grup. La flama de la llengua, la flama del Canigó, mantenir viva la flama... El simbolisme estava servit des de la primera audició de la cançó que donava títol al disc, i que en poc temps va esdevenir símbol de la unitat de la llengua. El 9 de setembre del 2010, Porrera (el Priorat) acollia l’enregistrament d’un dels primers lipdubs gravats en tres dimensions que es van fer a tot el món i, òbviament, el primer que es feia al país. La cançó escollida va ser “La flama”, que el grup va regravar especialment per a l’ocasió. Entre els figurants hi va haver personatges coneguts com Lluís Llach, Miquel Gil, Feliu Ventura, Manel Lucas, Tomàs Molina, Marta Bosch i Marcel Gorgori, a més de tots els components de la banda. El diumenge 24 d’octubre, va ser Vic (Osona) la ciutat que va acollir una experiència similar. Era el ‘Lipdub per la Independència’ i va aplegar, per primera vegada a tot el món, 5.571 participants, la xifra final que va homologar la World Records Academy. El vídeo, que supera de llarg els dos milions de visites a YouTube, és també un sensacional catàleg de manifestacions de la cultura tradicional i popular dels Països Catalans.

 

Entre les versions de “La flama”, a la xarxa es poden escoltar artistes com Fustegueres o Resposta Directa.