Membre del trio Marala, la cantautora santcugatenca debuta en solitari amb Dorsal (autoeditat, 2023), un treball que recull alguns dels temes que l’artista ha compost els darrers anys, combinant diferents estils passats per un filtre personal i vertebrats a través d’una coral omnipresent creada per a l’ocasió. 



Per què has gravat el teu primer àlbum amb el suport d’una formació coral?
La coral és el centre del disc i el que li dona sentit. Per al projecte de final de grau al Taller de Músics vaig fer una anàlisi del Cor Infantil de Sant Cugat, on vaig cantar dels 5 als 24 anys. I per al concert final vaig formar un cor especial amb gent que m’estimo. Hi havia companyes que es dediquen a la música –com Sandra Monfort i Clara Fiol de Marala, Anna Ferrer o Amaia Miranda– i també amigues i familiars. El resultat va ser preciós. Més tard, parlant-ne amb el meu germà, vaig decidir convertir l’experiència en un disc.

Què ha suposat gravar un disc amb persones que no es dediquen a la música? 
Per bé o per mal, la gent que ens hi dediquem acabem creant una endogàmia al nostre voltant en què, generalment, tothom té una sensibilitat molt gran, encara que no siguin músics professionals. Tot i això, vaig centrar la feina en l’acoblament de les veus. En general, jo –igual que la resta de Marala– soc molt estricta amb el tema de l’afinació, i vaig haver de fer un exercici per reubicar l’exigència perquè no anés tant cap a la pulcritud o el virtuosisme, sinó cap a generar un ambient coral.

Hi ha alguna cançó, com “Déjame”, que per sonoritat i per temàtica podria ser de Marala.
“Déjame” és la musicació d’un poema de Miguel Hernández. Me’l va passar un amic perquè hi posés música i em va sortir de manera molt natural. Parla de la guerra i la cançó invoca aquest paisatge sonor per la seva lentitud i perquè no està carregada de música, cosa que permet que la lletra vagi entrant gradualment. Com deies, amb Marala a Jota de morir (Propaganda pel Fet!, 2022) toquem el tema de la mort, i aquesta cançó també està estretament connectada amb la vida i la mort. De fet, ho està tot el disc, per això es diu Dorsal.


Quin significat dones a ‘dorsal’? 
Un col·lega psicoterapeuta em va explicar que és un terme per definir el col·lapse del sistema nerviós. M’imagino una sargantana que, quan se sent atacada, ni fuig ni ataca, es paralitza. És un punt en què si caus cap a un costat, mors, i si caus cap a l’altre, vius; un llindar superfràgil però superviu. Crec que és important reivindicar aquests espais menys còmodes.

A més del so arrelat de “Déjame” també hi ha temes que s’acosten al jazz o al pop.
No els vaig fer pensant en el disc. Per això n’hi ha que sonen més medievals, i altres més pop, perquè he escoltat molt La Oreja de Van Gogh i Estopa, que són grans referents per a mi. També hi he inclòs “Mama”, una cançó de bressol russa que cantàvem a la coral de Sant Cugat i que em serveix per homenatjar-la.

És el teu primer disc en solitari, però transmet una experiència col·lectiva. 
Exacte, la participació coral no només és en la música, sinó que és una idea que travessa tot el projecte. Per mi no existeix la concepció d’un art que no sigui comunitari. Encara que el facis tu sol i només per a tu, només el fet d’haver escoltat altres músiques o haver-ne estudiat ja el converteix en comunitari.


En un moment en què sembla que ens precipitem cap a una societat individualista, és important reivindicar la col·lectivitat? 
Sí, crec que Facebook, WhatsApp i Instagram ens manipulen perquè anem cap a la societat del jo-jo, i per això cal recordar sempre la comunitat. Alhora, però, també he hagut de treballar la individualitat a títol personal, perquè per inèrcia vaig a un lloc molt comunitari, per com m’han educat mons pares i per la gent de qui m’he rodejat.

Com duràs tot aquest concepte al directe? 
Per al concert de presentació a Barcelona m’agradaria que hi vingués tot el cor. A la resta hi aniré a trio amb el meu germà Iker, a la percussió i les veus, i Pedro Campos, també a les veus, sintetitzadors, teclats i baixos. Però, així i tot, vull que hi hagi present la idea de cor, i per això he hagut d’acceptar la idea de seqüenciar i tirar les veus samplejades, encara que no es cantin a l’escenari. Fins fa poc he estat molt tradicional en aquest sentit i no em plantejava concerts on sonessin coses que no es tocaven en directe. Ara estic en un moment completament diferent. M’he adonat que mola moltíssim i admiro els artistes que ho fan. Per què he d’estar ancorada en un romanticisme que ja ni em crec? Tot i això, com a directora de corals, m’agrada destinar algun moment del directe per ensenyar fragments de la cançó als espectadors perquè puguin sentir que el cor és viu i cantar tots junts.
 

LA JOTA GUANYADORA

El trio que Selma Bruna comparteix amb Clara Fiol i Sandra Monfort, Marala, ha guanyat el Premi Enderrock 2023 de la crítica a millor disc de l’any. “Fa temps que currem moltíssim, com tothom que es dedica a la música i no té un mecenes. Hi hem dedicat molts diners, temps i energia, i que això retorni, almenys en forma de reconeixement, dona sentit al que fem”, agraeix Bruna.



Alhora la santcugatenca destaca la relació amb les seves companyes: “És molt fort el que tenim, no només en un sentit musical; també ens ajudem a créixer en el pla personal. Soc molt afortunada. El trio és com una comunitat coral en la seva mínima expressió”.