Els barcelonins ens hem acostumat a anar d’una petita derrota a una altra. Ahir van tancar el Jofama, avui tanquen el Brusi i demà ens arrencaran qualsevol altre trosset de vida. Serà així fins la gran victòria final? Això no ho sabem, el que sí que és cert és que a vegades, per sort, tot torna a començar, i aquest divendres passat vam viure una petita victòria: la reobertura de la històrica sala del Raval La Paloma amb un concert de Mishima. Va ser una festa, a més, arrelada a la ciutat, pensada al detall en la forma -un passadís de roses donava la benvinguda al públic que es retrobava amb l’encantadora sala de bal i podia recollir un punt de llibre com a recorrdatoril– i en el fons –la Fundació Arrels, col·laboradora de l’esdeveniment, va explicar en començar la seva feina, i també que cada nit, en aquesta Barcelona de creuers i congressos, cada nit 1200 persones dormen al carrer–.

A les portes de Sant Jordi, el grup de David Carabén s’ha empescat una primera Nit de les Roses que promet continuïtat, en la línia dels concerts de Nadal a l’Apolo. En aquest cas, el tret diferencial de l'espectacle és que va obrir-se amb un petit festival literari. A l’escenari, Mònica Batet va llegir una versió particular el popular conte de la línia; Martí Sales va dir un parell dels poemes del salvatge Charles Bukowski que ell mateix ha traduït; Sebastià Alzamora va recitar una descarnada “Ràbia”, retrat dels dessolats temps actuals, i Maria Sevilla va invocar els versos sonors i indòmits de Dolors Miquel. Mentrestant, els músics s'anaven incorporant a l'escenari i afegint acompanyaments als mots: primer els teclats, després la guitarra, la bateria, el baix...
 

Foto: Juan Miguel Morales

I a continuació, les cançons. Ben mirat, poques lletres s’adiuen més amb la Diada dels llibres I l’amor que les de David Carabén, posseïdor d’un estil intransferible. Al seu cançoner no hi ha cap metàfora, només volts i revolts al voltant de les relacions de parella. Diguem que és literatura del jo, perquè la primera persona del singular ho és tot, unes vegades barallant-se amb la segona, i altres parlant de la tercera. I a poder ser, sempre en primavera.

“Menteix la primavera” té una conyeta lleugera d’escola Brassens. "Guspira, estel o carícia" és com un petit tractat neoplatònic de menys de dos minuts. Son cançons amb molta molla literària. Però la marca de la casa són els desastres quotidians i les angoixes existencials mentre la bateria cavalca i el so es va fent elèctric i dens. Un exemple és "Qui més estima", abans de la qual el grup va tenir un record pel seu teclista, Marc Lloret, que no hi podia ser.

Foto: Juan Miguel Morales

 

Mishima s'ha anat fent un grup de solatge. A La Paloma hi van sonar algunes cançons del disc nou, L'aigua clara (The Rest Is Silence, 2022). "El gran lladre" i "Sé que ets tu" tenen força números per incorporar-se al seu repertori clàssic. Però, de moment, el públic vibra més i exhibeix complicitat, udols i palmes amb joies antigues, com "Un tros de fang" o "Qui n'ha begut".

El grup ho sabia i va regalar un concert llarg i generós en clàssics populars. Però també hi va haver sorpreses. Ja en els bisos, després d'alguns problemes amb el so, la nota simpàtica i santjordiesca va ser una adaptació al català de la discotequera "Flowers" de Miley Cyrus.

En sortir, tothom, si ho volia, podia endur-se una rosa d'aquelles que, dues hores abans, havien donat la benvinguda. Ja ho deia Shakespeare, mort un 23 d'abril: Llarga vida a les roses, les flors més efímeres.