El cantautor de Tàrrega clausura aquest dijous el BarnaSants 2023 amb un concert en què repassarà algunes de les seves cançons més definitòries i presentarà el seu darrer disc, el recent Cants intemporals (Rama-Lama), encara no disponible a la xarxa. Un disc especial, publicat l’any en què en compleix 80 i celebra sis dècades al món de la Cançó. A més de fer-ho en català, hi canta en castellà, basc, gallec, portuguès i bable. Amb ell hem parlat del disc i del concert.

Comencem parlant del concert. Com anirà?
Hi haurà dues parts, però això no vol dir faci un descans al mig. El barco, quan va a la mar, surt i no para fins a arribar a port. Això de parar i fer un piscolabis no m’agrada. Començaré amb “Home amb esperança”, sobre un poema de Joaquim Horta, que és la cançó que m’ha donat la vida i el meu compromís amb la cançó. I empalmada, un sobre un poema d’Espriu, “Direm la veritat sense repòs”. En aquesta primera part cantarem Salvat-Papasseit, Apel·les Mestres, Joan Maragall, Màrius Torres, Joan Margarit, Josep Piera, i acabo amb Léo Ferré.

I aleshores comences la segona part. Què hi cantaràs?
Els Cants intemporals, que és el disc que acabo de fer. És un homenatge que he volgut fer als meus companys, als meus amics, als trobadors i joglars que han cantat des dels anys seixanta fins avui. Jo hauria donat la vida per fer una cançó com el “Canto a la libertad” de Labordeta o “Al vent” de Raimon. Són les setze cançons que m’emportaria a una illa deserta.

No te n’ha quedat cap al tinter?
És clar que sí, però et diré una cosa que potser és difícil d’entendre: totes aquestes cançons en realitat només són una. Qui s’ho escolti, ho entendrà. Me n’han quedat milers, sí, però aquestes són les que he viscut, les que m’han donat força, exemple i solidaritat. La Cançó no està per pujar a un escenari a exhibir una manera de cantar. Per a mi és un compromís molt més important.



Una primera edició de 'Cants intemporals' es va distribuir fa unes setmanes amb un diari. Va anar bé?
Sí, es van exhaurir els exemplars que vam distribuir. El que passa és que no es va repartir a tot arreu. A Barcelona sí, però a Lleida, Girona i Tarragona, per exemple, no.

A Tàrrega, no?
No, no passa res. A Tàrrega sempre van per davant. Ja en tenien 300 per avançat! Ara estic uns dies a Tàrrega. Quan em pregunten on visc, mai no sé què respondre, però el que tinc molt clar és que soc un home arrelat a aquesta terra. Puc estar dos anys fora, però les meves arrels són aquí. M’hi sento molt bé.

Tornem al disc. Com l’has treballat?
Els cinc darrers anys, he treballat quasi sis hores al dia per fer aquest disc. No és el mateix compondre que interpretar, i jo no aconseguia arribar a l’altura dels originals. Si no millorava els autors, no ho podia presentar. Amb tota la humilitat del món, jo hi he posat tot l’esforç de què soc capaç. He anat a buscar les arrels i la profunditat de cada personatge per fer les meves versions. Quan sents “Al vent” et poses a tremolar. I quan sents “L’emigrant”, també... I amb “Al alba”, i el “Canto a la libertad”. És una cosa molt profunda. Són tots els sentiments que he anat rebent al llarg dels anys i que els he volgut abocar per fer sentir el mateix que jo he sentit. El temps ho dirà, però sincerament crec que ho he aconseguit. 

Què t’endus d’aquests 60 anys de carrera?
Que totes les cançons que he fet estan ben vives i hi ha gent que les escolta. Per a mi és la retribució més gran que tinc. Sí, és poca gent, però jo no treballo als camps de futbol, treballo en la intimitat.