Qualsevol nit pot sortir un sol radiant a l'(a)phònica

 
Sí, hi ha un Pau ara que no dóna guerra sinó que dona el que aventura el seu nom, pau mental, i sap fer emergir moments en què 'el públic m'estarà animant' i alhora viu amb esportivitat el 'sembla mentida això no pot durar (···) serotonina i por a parts iguals' amb una clucada d'ull de guitarra a la sintonia del temps de TV3, així de transversal. Perquè la vida inclou la mort, com la cançó "Com troncs baixant pel riu" on repassa el cicle vital fins a 'finalment l'últim alè'. Si encara som vius, doncs, caldrà sempre 'començar de nou' com ell un dia va fer a la ciutat de Banyoles i els canta de nou la del seu codi postal "17820" del disc Pels dies bons (2014).

Si es pot dir alguna cosa més del concert de dissabte és que va ser antològic de l'etapa vitalista de Vallvé, antològic en el sentit literal de la paraula. I una de les seves cançons fetitxe és "Sol radiant" (on 'ara brilles tu') i que desperta la sensació que qualsevol nit pot sortir aquest sol radiant, 'per molt que ara no ho vegis clar'. Pau Vallvé va aconseguir fer un cant a la bona salut mental i va fer fer tants cants mantres sanadors com necessités el públic, fins i tot a costa de fer quatre bisos (bisos, una cosa que va deixar clar que detesta).  I la llum dels bisos va venir després de "La vida és ara" i els seus aires brasilers carnavalescs), de cant a l'hedonisme, de deixar de competir i de no rendir-se: 'tu segueix-ho intentant i endavant'. Un primer bis per "Això ja està", la que obre l'últim disc, que 's'ha acabat mirar enrere ara només mirar endavant' i samba per tothom, 'que si ho fem junts serà més gran'. I tenir clar el que diu la cirereta del concert en clau viva la vida de Cold Play, "Tot va molt millor si estem contents. Tots estem contents si ens va millor. Tots som molt millors estant contents".


De cultura occitana i catalana

La crònica de divendres va tenir un comentari a Twitter que deia que tot el que es comentava de divendres era 'cultura castellana' com una mala cosa. Doncs l'(a)phònica és un dels festivals que cuida més les cultures minoritzades (dins i fora de l'Estat), començant per la proposta de dissabte a la tarda, el duet occità femení Cocanha. Una delícia de duet que va actuar al claustre de Sant Esteve de Banyoles on es van escoltar amb les veus de Caroline Dufau i Lila Fraysse, cançons de dansa per ballar en parella o en filera, cançons on els ocells feien de metàfora d'amor i de desig com el puput o una cançó de l'enxaneta que simbolitzava l'empoderament femení.
 
Cocanha són occitanes de la banda de Tolosa, una de ciutat i l'altra d'un petit poble, i són deutores dels cants polifònics sacres però també segurament de pagans inspirats en la natura, pel que tenen les seves cançons de ritmes de danses que bé podrien cridar la fertilitat o la pluja. Van tenir ovacions diverses i elles segueixen el seu camí d'investigar arxius sonors i així trobar una cançó de 1913 que combina francès i occitana, una que parla dels menjars dels peregrins del camí de Sant Jaume o una altra cançó sobre pillatges, lladres. I tot amb una estètica moderna, que ella diuen que semblen Dj's dels tambors de cordes ja que els situen sobre una plataforma que ho fa més rock'n'roll, per allò de la percussió. I saber ballar i fer ballar com demostren en aquest videoclip.



Lluny de tota noció d'espectacle (sense gairebé llum ni escenari), en el mateix monestir però dins de l'edifici i no al claustre, es va situar el cantant osonenc Toni Casassas, encetant un concert amb tot un bloc de cançons d'arrel dels Països Catalans a capella. La primera, "La dama d'Aragó" i aquell famós i formós 'adéu Anna Maria robadora de l'amor'. Per seguir l'a capella a la capella de Sant Esteve amb "Dolça Catalunya" i l'amor a la pàtria quan s'és lluny i d'enyorança es mor. Casassas té una debilitat pels harmònics i els cants guturals o sons tel·lúrics. Potser en una cova o una balma encara hauria fet més impressió i tingut més efecte i tot.
 
Casassas posa la veu al sac de cançons de treball, d'aigo, d'enterrament... com també del que es diu que és l'himne dels càtars "El Bover" en català ("Lo Boièr", en occità). Sembla sortir de la família de druïdes o bards catalans on hi podríem posar Enric Casasses, Pau Riba, Roger Mas, Lídia Pujol, Maria del Mar Bonet... L'(a)phònica fa d'amplificador de tot de veus amagades que estan amarades de paisatge, d'estany, de riu, de mar, de pobles occitanocatalans. I els aplaudiments són sentits.

La veu s'acompanya en una altra part de la guitarra i així canta cançonetes com les que fa un Biel Majoral o Jaume Arnella i Casassas es mou com un pèndol, hipnotitzant en el seu mantra harmònic de veu aspre. I un "Testament d'Amèlia" a capella per aquí, amb aquesta veu sense polir o millor dit, polida però roguellosa, ferrenya. I un "Catalunya comtat gran" a capella i ara amb guitarra "Lo comte Arnau" de Jacint Verdaguer on els camins aspres són com la seva veu, que canta finalment "Aurora nada" i "Na Cecília" en el mateix monestir de la instal·lació dels Dimonis han fet els Cabo San Roque el darrer mes.   
 

A banda de Pau Vallvé l'altre cap de cartell, tot i la seva joventut, va ser el grup d'Espolla La Ludwig Band que van actuar a l'Auditori de l'ateneu de Banyoles. La intenció era avançar temes del seu proper disc Gràcies per venir que editaran amb el segell del grup Manel, Cerámicas Guzmán, a l'octubre, però encara la cosa s'està cuinant i només van donar a tastar quatre mostres: "El meu amor se'n va de vacances", "Bon amic, bell amic" en una mena de duel de pistoles; una nova aventura del personatge que protagonitzava "Judes" (2020) i "30 monedes" (2021), i "Manela, no vull currar per vostè".  

Arrenquen el concert amb la mateixa actitud alegra d'una banda reconeguda del pop-rock dels seixanta setanta. El sextet canta "El meu amor se'n va de vacances" i el seu cantant Quim Carandell té clar que no canta des de fa sis mesos i que just a Banyoles inicia la temporada més enfeinada pels músics, l'estiu. Amb els seus aires sempre dylanians etziben els 'puta de mare' que calguin al personal, ara s'apropen a Beatles ara a Neil Young, sabent allò que van aprendre a "Desembre", aquell qüestionar-se constantment com a artista o com a ésser humà enamorat: 'Per què és tan difícil de trobar? I un cop trobat, tan difícil de mantenir?'. 

La banda sona unida i el seu nivell d'excel·lència musical sempre està a l'alçada de la seva simpatia. Tanmateix moltes bromes de vegades porten aigua i va haver la sensació que el grup esperava tocar en un recinte més gran i els centenars de persones podrien haver estat millor i molts més en un espai descobert. Realment en cançons com la rockera "Marta" ('com podria estimar-te') i sobretot "Les calderes d'en Pere Boteru", el divertiment sempre és superior si s'acompanya de sensació de festival d'estiu a l'aire lliure i llavors cal dir que l'Ateneu va esdevenir una mica olla a pressió, però tan és, com ells canten 'i si penso el que m'espera i que potser baixo a l'infern a les calderes d'en Pere m'hi estaré la mar de bé'. 

I és que si una cosa tenen La Ludwig Band és que es prenen les coses amb filosofia. I ells poden acabar el repertori amb tota la tranquil·litat d'haver suat la cansalada, asseient-se a la plataforma del bateria com dues iaies a la fresca que es prenen el temps i una canya per incitar el públic a cantar i ballar les seves cançons finals amb coreografies, a base d'"El fill del rei" i "S'ha mort l'home més vell d'Espolla". Per al grup d'aquesta vila, Espolla és tot Europa i l'Ateneu banyolí podria ser Woodstock o l'illa de Wight si cal.

Llarga vida a la música, per als més joves i per als més vells, perquè qualsevol nit pot sortir una sol radiant i alhora també qualsevol es pot trobar un Bob Dylan o un Neil Young lliure i sense complexos en un paller català (i a la inversa podria ser que també, un català en un paller del poble dels costat americà o espanyol, en un món idealíssim).