Els Jardins de Cap Roig a Calella de Palafrugell es van omplir de gom a gom en la jornada inaugural del Festival Cap Roig. El motiu, el concert que el cantant londinenc però amb sang escocesa Rod Stewart va oferir davant un públic que no distava gaire dècades de l’edat del cantant –78 anys–.
 
Stewart va ser una de les veus més carismàtiques dels anys setanta i vuitanta. La seva carrera professional va començar el 1967 quan va formar dels Yardbirds del recentment finat guitarrista Jeff Beck. Dos anys més tard va canviar de formació quan el cantant i guitarrista Steve Marriott va abandonar els Small Faces, i va decidir juntar-se amb Ian McLagan, Ronnie Lane, Kenney Jones i el seu gran amic i futur rollingstone Ron Wood per refundar el grup com a Faces. Una comunió que va deixar per a la posteritat cançons com "Stay with me". L'aventura dels Faces va passar a millor vida quan Wood va començar a treballar 24/7 amb la banda de Jagger i Richards; i sobretot quan la carrera en solitari de Stewart va disparar-se com un meteorit a partir del seu tercer disc en solitari, Every Picture Tells a Story (Mercury, 1971).
 
Per a l'actual i exigent gira, el cantant s'envolta d'una banda paritària formada per dues guitarres, baix, teclat, bateria, dos percussionistes, dos violins, arpa, saxo i tres coristes. Una combinació que hauria fet les delícies del Phil Spector més tronat, però que va oferir alguns colors interessants durant la nit. Un concert que recull bona part dels seus grans èxits, especialment aquells que van coronar-lo com un dels artistes més comercials de la història de la música pop. La seva particular veu trencada i una estètica coronada amb una cabellera rossa crepada l'han instal·lat dins la iconografia del gènere. Durant sis dècades, Stewart ha demostrat una gran habilitat a l'hora de reinventar-se. Al llarg de la seva carrera ha circulat pel rock, les balades, la música disco, la new wave i els stàndard pop sense gaire escarafalls, i amb notable èxit de públic i –també sovint– de crítica.
 
Amb uns deu minuts per sobre de l'hora prevista, Stewart i la seva banda van aparèixer sobre l'escenari mentre per megafonia sonaven les gaites de "Scotland the Brave". Un preàmbul de la cançó que va obrir la nit, una recreació de l'"Addicted to Love" de Robert Palmer. Una interpretació que va comptar amb la complicitat de cinc de les noies de la formació recreant l'icònic videoclip original de Palmer amb vestits d'hostesses i guitarres i keypads desendollats. Una declaració de principis, com ho va ser la pròpia indumentària de Stewart, vestit amb una americana de connotacions felines i, esclar, la camisa descordada fins el límit del tòrax.
 
El repertori del concert va saber mantenir l'equilibri entre cançons d'autoria pròpia i versions d'altres artistes. Dins del primer grup van sonar durant el primer tram del concert "You Wear It Well", el recordatori als Faces "Ooh La La", "Forever Young" –amb la inclusió de violins, gaites sintetitzades i fins i tot dansa celta–, l'eterna "Maggie May" i l'enèrgica "Young Turks". Per l'altra banda van sonar "Some Guys Have All the Luck" dels Persuaders, el "Sweet Little Rock 'n' Roller" de Chuck Berry, i possiblement la millor interpretació de la nit, la commovedora "Downtown Train" de Tom Waits. Menció a banda mereixen dues de les balades que va cantar a Calella, un dels grans actius vocals del londinenc: el "I Don't Want to Talk About It" dels Crazy Horse, i "The First Cut Is the Deepest", on va saber recrear la melodia de Cat Stevens millor que el propi autor.
 
Enfundat en un vestit groc –el bon gust estètic no ha estat mai una de les seves característques–, Stewart va fer honor a aquell notabilíssim disc acústic en companyia de l'amic Ron Wood, Unplugged… and Seated (Warner, 1993). Després de regalar uns versos del Ricard III de Shakespeare, el cantant va fer asseure tota la banda davant l'escenari per arrencar amb el "People Get Ready" de Curtis Mayfield –dedicada a Jeff Beck–, la preciosa "You're in My Heart (The Final Acclaim)", l'optimista "Tonight’s the Night (Gonna Be Alright)" i, esclar, l'ensucrada " Have I Told You Lately" de Van Morrison.
 
Nou canvi d'americana –ara lluentons– per enfilar el tram final: el seu darrer número u a Anglaterra de l'any 1983, "Baby Jane", el celebradíssim "Da Ya Think I'm Sexy?" amb el vocalista i les coristes xutant pilotes de futbol al públic; i un bis esperable amb el "Sailing" que originalment van composar els Sutherland Brothers el 1972, i que Stewart va fer etern tres anys més tard.
 
Un concert dinàmic, molt ben coreografiat i adaptat a les noves condicions del cantant. Stewart ja no corre amunt i avall l'escenari, ni encomana l'energia dels seus directes; fins i tot cedeix el protagonisme a les coristes per a que cantin l'"I'm Every Woman" de Chaka Khan i el "Lady Marmalade" de LaBelle mentre aprofita per canviar-se de roba. De fet, en alguns moments del concert se'l va veure notablement cansant, molt especialment durant la interpretació de "Maggie May". És possible que el concert de Cap Roig hagi estat una de les darreres oportunitats per veure Stewart dalt d'un escenari, ja que el cantant va anunciar recentment que abandonarà els directes després dels concerts a Edimburg d'aquest estiu, per centrar-se en la feina d'estudi. Després de prop de dues dècades reinterpretant el cançoner nordamericà amb el repòquer de discos de la col·lecció The Great American Songbook, Stewart ha estat treballant fins fa ben poc en un àlbum de swing amb Jools Holland. De corda, no li'n falta.