La cantant i actriu de Mascarell (La Plana Baixa) Laia Pizà s'ha aventurat a fer una cosa que fins no fa tant li semblava francament difícil: fer un disc. El seu debut, No sé escriure cançons (autoeditat, 2023), presenta en el seu títol un aparent oxímoron i aprofundeix en els sentiments contraposats i les incerteses que sentia mentre acabava el batxillerat. Parlem amb ella de les motivacions que l'han dut a fer aquest disc.



Aquest és el teu disc debut. Com ha nascut?
El disc ix d'una mena de diari personal que segueixo en un compte privat d'Instagram on només em segueix el meu germà Enric. Allà escric tot el que em passa pel cap. Inicialment, no són textos escrits per ser cançons, però ell, que sempre em fa regals increïbles, va regalar-me dotze dels textos d'aquest compte d'Instagram musicats per ell. Jo sempre he dit que no sé escriure cançons i el meu germà sempre ha estat ahí per ajudar-me a créixer: sempre ha vist en mi el que jo no era capaç de veure. Quan vaig escoltar les meravelles que va fer amb els meus textos, vaig pensar que seria bona idea que aquest regal per a mi es convertira en alguna cosa més, que no només fora per a nosaltres dos, i junts vàrem crear el que ara és No sé escriure cançons.

Sempre has cregut que no sabies escriure cançons?
Sempre m'he cregut poc capaç de fer moltes coses, entre elles, escriure cançons, sí. Però tinc molta sort de tenir la gent que tinc al meu voltant, que sempre veuen molt més en mi del que jo veig i intenten fer tot el possible per aconseguir que jo ho veja també. I a poc a poc estic aprenent a creure una miqueta més en mi, i igual alguna cançó sí que sé escriure...


El 2020 et vas mudar a Barcelona. Què et va impulsar a fer aquest trasllat?
Em vaig mudar a Barcelona a finals de 2020 quan vaig acabar batxiller i vaig haver de decidir què era el que volia estudiar. Jo tenia molt clar que volia fer teatre musical, feia molt i molt temps que aquest era el meu somni i tenia moltes ganes de fer-lo realitat, però no sabia què anava a ser de mi. Vaig preparar-me les proves per a entrar a l'Institut del Teatre jo sola i vaig llençar-me sense saber que passaria. Al final, vaig ser molt feliç al saber que podria anar a Barcelona, fer el que més m'agrada i començar una nova aventura sola.

El disc comença amb 'en set mesos la teva vida serà una altra'. Vas escriure "Set mesos" quan acabaves el batxillerat? O la vas escriure quan sabies que marxaries a estudiar a Barcelona?
Vaig escriure "Set mesos" quan estava a punt d'acabar batxillerat i vaig preguntar-me: i ara què? No sabia què anava a ser de mi al setembre, tenia moltes idees al cap, però res clar. La incertesa sempre em fa una miqueta de por, però alhora tenia ganes del canvi. En aquell moment en què s'acabava tot vaig pensar: "què serà de mi en set mesos quan ja totes les decisions estiguen preses?". Encara no sabia si podria anar a Barcelona a estudiar el que m'agradava o no, no estava a les meues mans, però tenia moltes ganes.

"Monstre" parla d'algun monstre concret?
Crec que és una cançó que pot parlar de moltes coses i sempre m'agrada que cadascú faça la seua pròpia lectura de les cançons i li done el sentit que vulga. Crec que això li dona molta més màgia. Però aquest text el vaig escriure en 2020 quan no podíem eixir de casa per a pràcticament res i em podia passar hores al balcó. Just al davant del balcó hi ha una finestra que sempre ha estat ahí, però mai m'havia fixat tant fins llavors. És una finestra un poc estranya que encara estic per descobrir el que amaga i estic prou segura que és un monstre, però no ho puc confirmar...


Al disc hi ha moments d'esperança i il·lusió i altres de misteri i por. Aquesta contraposició és la que vas sentir quan feies les cançons del disc?
Aquesta contraposició que es veu a les cançons, que és amb la que encara convisc avui dia, és el que vaig sentir quan les escrivia. I crec que no estic sola amb això. Enric ho ha sabut transmetre també perfectament amb la música de cadascuna de les cançons.

Vas escriure el gran gruix de cançons abans d'arribar a Barcelona? 
Totes les cançons del disc estan escrites en 2020. El disc fa un viatge per tot l'any i bona part de les cançons les escric abans d'anar a Barcelona. D'altra banda, sí que hi ha alguna cançó que està escrita quan ja soc a Barcelona, com "Pippí".

El disc acaba amb  "Pippí". Per què?
"Pippí "és una cançó que vaig escriure a Barcelona quan ja havia conegut alguna gent i començava a assaborir tot el que estava vivint. No sé si descriure-la com a mundana... Per mi té molt sentit, i crec que reflecteix ben bé tota la muntanya russa que és el disc en una sola cançó. Crec que al final també és la meua manera de fer les coses i sempre acabar donant-li eixe toc 'd'humor'. M'agrada viure-ho tot al màxim i soc molt intensa, però al final aquell text l'estava escrivint mentre feia pipí, és així.
 
Com heu gravat el disc?
Hem gravat el disc gràcies a la producció d'Arnau Grabulosa i la masterització de Santa Pau estudis. Conec Arnau de fa molts anys i quan vaig proposar-li que ens ajudés a fer realitat el projecte que teníem al cap no va dubtar-ho. I no podem estar-li més agraïts. Va ser molt especial estar els tres a l'estudi per donar-li forma a tot. El procés ha sigut molt bonic amb ells i amb tota la gent que ens ha ajudat.

A més de cantar, també toques el violoncel. Per què no l'has incorporat més en el disc?
Vaig començar a la música amb estudis de violoncel i vaig estar durant molts anys amb ell, però després la meua vida ha agafat un altre camí i el meu instrument ara és el meu cos i la meua veu i he deixat una miqueta apartat el violoncel. Sempre serà per a mi un instrument molt especial, que m'ha aportat molt i crec que sempre l'intentaré incloure amb el que puga. Però, ara, no estic tan centrada en el violoncel, tot i que de vegades això em fa un poquet de llàstima i m'agradaria reprendre'l.