El cantautor de Paiporta Elies Monxolí està a punt de publicar un nou treball, Jardí de meravelles (Edicions 96). Es tracta d’un llibre-disc de gran format, il·lustrat per Abel Dávila Sabina en el qual, a través de recitats i cançons fa un passeig contemplatiu per un jardí amb poetes. Avui estrenem una de les peces que en formen part: “Les roses recordades”, basada en un poema de Salvador Espriu.

Parlem de “Les roses recordades”.
Hi ha molts amors al llarg del disc i aquest poema és sobre l'amor matern. “Les roses recordades” és tan dolç i tan bonic… Jo soc molt platònic component. La meva experiència és que en determinades circumstàncies em plou la música. És el que em va passar en llegir estos versos; que em va ploure la música. Des que vaig escoltar Espriu quan era xicotet en la veu de Raimon, que m’ha fascinat. Continue escoltant les Cançons de la roda del temps (Edigsa, 1967) de Raimon, amb els arranjaments de Ros-Marbà i continue llegint Espriu. Tinc l’obra completa. La Primera història d’Ester em sembla espectacular i pense que s’hauria de representar en teatres cada dos o tres anys, si més no en algun lloc dels Països Catalans. Espriu és un dels tres o quatre escriptors de capçalera que tinc.



L’obra és un compendi de totes les arts: poesia, música, il·lustració…
És veritat. Sempre havia pensat que m’agradaria unir la música, la poesia i les arts plàstiques. Ja ho vam poder fer a Odissea, el viatge de ningú (Edicions 96, 2017) i ara hi hem pogut tornar. Les il·lustracions són molt adients i complementen molt bé el text. A més, voldria dir que hi ha una actriu, Gemma Miralles que és la veu narradora. I també hi ha un actor, Juli Mira. Als directes també hi haurà un espai escènic amb un disseny de llum ben pensat. Així explorem la possibilitat de fer un concert amb elements d’espais escènics teatrals. Però no ens ho hem inventat nosaltres, això. Llach ja ho va fer, per exemple, a Un pont de mar blava (Picap, 1993).

Des del 2017 no treies disc. Com ha estat el procés creatiu de 'Jardí de meravelles'?
Estes coses del procés creatiu són molt complicades perquè no tenen a veure només amb la meua voluntat. La vida mateixa ho va creant. La cançó de "La caverna" està feta sobre una música que vaig compondre fa molts anys. “Dona’m la mà” (lletra de Joan Salvat-Papasseit) va sorgir a partir d’uns concerts que feia amb uns adolescents a Paiporta, on ells recitaven poemes i jo els acompanyava al piano. I passa una altra cosa interessant. Quan ja has fet tot el procés creatiu t’adones de possibles connexions amb altres discos i altres idees. Són coses que no penses quan les estàs fent. Després d’haver fet totes les cançons, em vaig adonar que, d’alguna manera, este disc és la segona part de l’Odissea, el viatge de ningú. La segona cançó, “El jardí”, té la mateixa música que una del disc anterior, que explica que Ulisses arriba a un jardí, que és Ítaca. D’alguna manera podríem transfigurar el jardí d’Ulisses en la nostra Ítaca. En aquest cas, Ulisses seríem nosaltres mateixos i Ítaca serien els Països Catalans. I a la penúltima cançó torna a aparèixer Penèlope, com en el disc anterior…

L’amor sobrevola per totes les cançons.
Sí, hi ha una reflexió sobre el gran tema de la humanitat, que és l’amor. Però no només l’amor carnal, passional i romàntic, sinó també l’amor de la contemplació. Els místics parlen de l’amor més elevat. Hi ha molt de Dant, al disc. Beatriu és qui guia a Dant pel paradís i el fa ascendir. Aquí és Penèlope, a la penúltima cançó, qui fa això.