Com un nen que juga en un laboratori de somnis. Així s'ha sentit Carles Dénia fent les cançons, variades i lliures, del disc Mussol (autoeditat, 2023). Les repassem amb ell, abans de la presentació en directe, que tindrà lloc el 7 d'octubre a la Fira Mediterrània de Manresa. 



El repertori de 'Mussol' són majoritàriament cançons de poemes. Però el darrer senzill que presentes, i que obre el disc, és un text propi: "Ara o mai". Fas les lletres primer com a textos independents, i les escrius a partir de la música?
En això de la lletra i la música no acabes de saber mai quina és la millor estratègia, però en el meu cas particular crec que és millor fer primer la lletra. Així pots posar en el centre allò que vols contar. Si ho fas al revés, acabes clavant lletres en calçador perquè encaixin, a mi almenys em passa així. Ara que ho pense, crec que totes les cançons amb lletra pròpia que he fet són mètricament mesurades i clares. Formes lligades a la poesia dels antics.


Què has volgut dir amb la lletra d'"Ara o mai"?
Reflecteix els moments de crisi enmig del procés creatiu. Quan et sents com perdut en una immensitat, quan pots tenir una imatge clarsíssima al davant, i de cop i volta perdre tota referència, no saber què sona i què captant la gent... En fi, eixos contratemps i eixe marejol, que a la lletra es plasma amb les imatges de la barca, de la tempesta, etc.

Si hi ha un poeta que coneix la mar i que ha descrit magistralment els laberints interiors és un valencià amb qui has treballat intensament: Ausiàs March.
Clar! I de fet a la lletra d'"Ara o mai" hi ha dues cites molt evidents a Ausiàs, quan dic "ara que no bull la cassola dels meus somnis" i "ara que tinc veles i vents contradictoris".
 
Musicalment, la cançó té aire amable entre tangos, bolero, jazz...
Potser és la més lleugereta i la més fàcil d'escoltar de tot el disc. Això no és premeditat, però sí que quan vas fent cançons penses en la totalitat del disc, i vas component pensant en el conjunt, mirant que hi hagi un equilibri.

A "Ara o mai" també sobresurt un element molt notori, l'harmònica d'Antonio Serrano. Perquè vas pensar en ell per col·laborar?
Quan feia l'arranjament ja em ressonava la seva harmònica en el cap. El conec de fa molts anys, el vaig trucar i de seguida es va disposar a fer-ho. Igual que Ismael Alcina, que toca el baix en aquesta mateixa cançó, al disc hi ha col·laboracions puntuals de músics amb qui he compartit escenari molts anys [Lluna Aragón (violí), Guillem Aguilar (baix), Aleix Tobias i Antonio Sánchez (percussions), Míriam Encinas (bordons) i Fran Lucas (caixó), a més del seu fill Manuel Dénia, que recita versos de Ramon Ramon al "Poema per a la nit de cap d'any"]. Són goteigs de companyia que van apareixent al llarg del disc... 


'Mussol' l'has gravat a casa, tocant tu sol molts instruments diferents... Però la presentació serà amb el sol acompanyament d'Elisabet Raspall al piano. Com sonarà la posada en directe d'aquestes cançons?
Crec que jo ni tan sols tocaré la guitarra i em concentraré en la veu! Aquesta ha sigut una decisió imposada per la realitat. Quan estava mirant com aprofitar la feina feta, vaig veure que per reproduir a l'escenari els arranjaments de Mussol caldria una banda de quinze músics. Era molt difícil, de manera que en un moment donat vaig pegar una volantada forta i vaig pensar: això no és el que pertoca, perquè no agarro l'essència de les cançons i les rearranjo. I vaig pensar en Elisabet, som veïns i podem tocar, treballar i estar a prop, que és una cosa que cada dia costa més.

Amb ella estàs preparant els arranjaments per al directe? Són com reduccions al piano?   
Sí, ho treballem conjuntament, però més que reduccions el que fem és anar al mínim que defineix la cançó, la melodia i el baix. Com si fóssim músics barrocs! Es tracta d'anar al que és essencial, i oblidar tot el que són sonoritats d'altres instruments. Anem a mort buscant un minimalisme senzill, que a més em permeti concentrar-me en la veu. Sempre he treballat amb molts fronts oberts i em venia de gust reprendre aquesta part més fonamental: que la veu i un acompanyament mínim siguin capaços de sostenir-ho tot.

Tornant al disc 'Mussol', que has fet bàsicament tancat a casa, l'has definit com un taller o un laboratori de somnis.
Ha sigut un període molt llarg, prou bèstia, de l'escenari a l'estudi i de l'estudi a l'escenari. En eixe tancament estava envoltat d'instruments, com si fos un xiquet envoltat de joguines i experimentant al seu aire. M'aixecava, esmorzava i em posava a tocar la bateria. I així anava passant els dies, en eixe laboratori on deixar-me dur i disfrutar. Ara, també he passat les meves dificultats. Quan començava, pensava en anar tocant d'una manera més o menys funcional, però sempre acabo embolicant-me... A més, quan tocava el piano m'havia de tallar les ungles i aleshores no podia tocar la guitarra... coses com aquesta ho feien tot bastant boig.
 
A l'àlbum no hi ha un fil conductor tan clar com en altres treballs teus, però sí que s'hi van superposant moltes de les influències musicals i poètiques que han anat configurant el teu estil: el jazz, el flamenc, els cants de batre, els poetes andalusins...
Sí, hi ha algunes coses que ja les volia treure, com "La festa", un poema meravellós de Josep Piera. I després està el descobriment de dos poetes que m'emocionen: Ramon Ramon i Eduard Marco. 

Com arribes a la seva obra i què en destacaries?
A Eduard Marco el conec des fa ja bastants anys. El que m'ha flipat, el que diria que és la seua característica diferencial, és que és un poeta que quan parla de la natura ho fa amb un gran coneixement de causa, perquè ell és llaurador. I això li dona una perspectiva molt bonica. Aquesta relació amb la natura no deixa de ser la font clàssica de la inspiració poetica, i ell té un coneixement dels cicles i de la terra que el fan escriure amb una credibilitat especial. I Ramon Ramon, quin descobriment! Crec que és molt bèstia i que en un futur serà molt reconegut –entre els poetes ja ho és–. És brutal, increïble, molt salvatge i molt sentit. A mi m'agrada aquest tipus de poesia forta, i no em referisc necessàriament a una poesia més agressiva, com pugui ser la seva "Oda apatxe a València", sinó a versos com els del "Poema per a la nit de Cap d'Any", que em sembla una catedral, quin sentiment i quines imatges tan boniques! Quin lèxic tan natural! Pel que fa a Josep Piera, ja n'hem parlat prou altres vegades, oi? És com el poeta ideal per a fer música. 


Al disc hi ha una versió de la "Cançó del llaurador", d'Ovidi Montllor, molt més propera als cants de batre i els melismes tradicionals que la resta. 
Aquest és el joc meu, i també el meu dilema. Com compaginar dues veus, la de cantant que interpreta cançons i la part més cantaora, en què la veu juga un paper més instrumental. Ho he intentat compaginar en els discos. En directe és difícil, has de canviar de plànol, i canviar abruptament en la col·locació de la veu, del cos... És dificultós, però m'agrada.

I hi ha encara una altra versió, "Als amics de tristor", d'una cantautora que sempre has reivindicat: la teva germana Eva Dénia.
Sí, per mi ha estat fonamental, però més en general crec que es mereix un gran reconeixement perquè ha estat pionera en moltes coses: cantant jazz en valencià, fent tot el treball que ha fet amb el cançoner de Georges Brassens... I particularment "Als amics de tristor" és la que més m'agrada d'ella. És molt redona i natural, a més d'un gran poema de Maria Beneyto. I vaig mirar de fer una versió amb arranjaments de cordes, com una cosa superromàntica...


Resumint, has fet el que t'ha vingut de gust, oi?
Sí. Així és com he anat fent el disc, coses que em venien al cap o que tenia pendents. Sense pressa, pensant: això li va, això no... I passant del de fora, de si sonava modern o antic... això m'era igual. El que volia era jugar, i sentir-me una mica com Frank Sinatra fent estàndards variats [riu].