Miquel Jaume és una de les persones clau a l’hora d’explicar l’evolució de la música en viu dels últims 40 anys a Mallorca. La seva empresa, Trui, ha estat la responsable de molts dels concerts que s’han fet a l’illa, i també han portat el management de nombrosos artistes illencs i han treballat per la difusió de la seva obra tan de dintre com fora de l’illa. Miquel Jaume ha rebut el premi Enderrock a una personalitat en el marc dels Premis Enderrock de la Música Balear 2023.

Què feies abans de fundar Trui?
Em dedicava a l’hostaleria. Era barman d'un hotel bo de Mallorca, Son Vida. Era l’únic hotel que hi havia de 5 estrelles i de gran luxe. Hi vaig ser fins que vaig obrir un club de jazz, bé en aquella època es deia un cafè-teatre, inspirat en el Zeleste de Barcelona. El meu, que era una mica més petit, es deia Trui.

Quin any era, això?
El 1977. El primer artista que va omplir la sala i que va funcionar va ser Bonet de Sant Pere. Ell em va ajudar a entrar en aquest negoci. I l’altre artista que va ser molt important als inicis de Trui va ser Tete Montoliu, que venia cada tres mesos, s’estava a Mallorca i vivia a ca meva. Si jo he fet aquesta feina durant tants anys és gràcies a Bonet de Sant Pere i a Tete Montoliu. Després han vingut els altres.

Un dels elements característics de Trui és el seu logo.
Sí. És interessant. Hi havia un nin, que feia dibuixos. I va fer uns ninots amb les lletres. Després, una especialista va copiar, ho va millorar i va fer el logo. I fins ara, perquè el logo era bastant popular al Mallorca i l’hem mantingut al llarg de tots aquests anys.
 
Tornem als inicis, quan tenies la sala.
En un principi el jazz va ser el que potenciar va potenciar la sala. Tete Montoliu va ser qui me’n va ensenyar. Abans, a mi m’agradava Antonio Machín i el Bonet de Sant Pere. El jazz no el coneixia, però en Tete va fer que m'agradàs, que m’hi ficàs… Vàrem anar diversos anys amb n’Albert Mallorfrè a Sant Sebastià a fer contractacions. Així em varen ficar la idea que fos representant d'espectacles.

Fins quan va durar la sala Trui?
Fins al 1981 o el 1982. El 1981, amb en Miquel Àngel Sancho, vam organitzar el primer festival de jazz de Palma. Després ell se va retirar, i jo vaig continuar fins al 1990. I en aquells anys va venir Oscar Peterson, Lionel Hampton, Ella Fitzgerald, Stéphane Grappelli, Buck Clayton, van venir tots els principals noms del jazz d’aquell temps. Teníem una ajuda important de l'Ajuntament de Palma. Però el 1989, degut a manca d’ajuts, vam acabar aquella relació amb el jazz que teníem. Va ser una pena, perquè el nostre festival estava competint amb el de Sant Sebastià i el de Vitòria, que eren els dos festivals més potents d'Espanya.
 
Tanques la sala i et muntes com a representant artístic?
Sí, no la tanco, la traspàs. El primer concert important que vaig fer al Teatre Principal de Palma va ser un quartet de jazz amb Tete Montoliu, Sonny Stitt, Billy Higgins i Harvey Lewis. I vàrem omplir fins a la bandera. Es veu que hi havia ganes de jazz, a Mallorca. A partir d'aquí, el Tete em va insistir i assessorar: ‘escolta, has de fer aquest, has de fer aquest altre; aquest és molt bo, però t'anirà malament; aquest no només és molt bo, sinó que aquest és comercial…’. Després del primer festival de jazz em llanço a la piscina, sense tenir gaires recursos. I faig John McLaughlin, Al Di Meola i Paco de Lucia. I vaig anar a la plaça de toros. La plaça estava quasi plena, però allò era caríssim i jo no tenia experiència en muntatges grans. I, clar, no vull dir que m'arruïnàs, però quasi. Però dos mesos després, vaig fer Joan Manuel Serrat també a la plaça de Toros i vaig recuperar el que havia perdut amb Paco de Lucía i companyia. Però el tema és que me va entusiasmar la feina i a partir d'aquí ja vaig fer Joe Cocker, Alan Parsons, Celia Cruz… Estàvem pràcticament sols, perquè ara hi ha un poquet de competència, però abans estàvem sols. Perquè contractar aquesta gent era una valentia, una odissea, un risc.

Vas començar gràcies a Bonet de Sant Pere i Tete Montoliu. Serrat et va salvar en un moment críric. Després quins han estat els artistes més importants per a Trui?
Vaig tenir la sort de tenir a Xesc Forteza, que ha estat un artista fantàstic, amb molt de catxet i molt de públic. Cada any passaven per taquilla 60 o 70.000 persones. I cada any feia una obra nova. I l’altre és Tomeu Penya. Ell és la meva bandera. El que vaig conèixer quan havia tret el primer disc, Canta la Vila (autoeditat, 1980). Jo encara no el duia. El vaig fitxar després del segon disc Càrritx i Roses (Blau, 1982), i vam començar a treballar junts amb Coverbos (Blau, 1984). En Tomeu, encara avui, és únic. Encara fa 30 o 40 bolos cada any. És la bandera de Trui i som molt amics.

Hi ha algun artista que t'hagis quedat les ganes de portar?
En un moment determinat, ens hauria agradat portar a Liza Minelli, que feia gira, però no teníem cap lloc adequat. Ara tenim Son Fusteret, que és un terreny a l'aire lliure, de vora 90.000 metres, i a principi de l'estiu hi munten unes grades. M’hauria agradat portar Liza Minelli perquè jo som un enamorat de la pel·lícula Cabaret. Però n’hi ha més. Tampoc no vaig poder dur Luis Miguel, per exemple.

Quants anys has estat al capdavant de Trui?
Mmm… Ara fa cinc anys que no hi som. Entre 30 i 40 anys, més o menys. Ara tot ha canviat molt, el meu fill m’ho diu. Jo, clar, em resisteixo a creure que no és el mateix. La dificultat ha de ser la mateixa: has de conquistar l'artista, l'has de cuidar, l'has de mimar… tot perquè l'any següent vulgui tornar a Trui. Que quan surti de Mallorca, digui: 'Mallorca-Trui, Trui-Mallorca'. Cal anar a l'aeroport, recollir l’artista, dur-li les maletes… I sempre sabent que a Mallorca tenim el handicap de la insularitat i que ens costa més diners fer venir qualsevol artista.
 
Ara fa cinc anys, ho has deixat en mans dels teus fills. Per què?
Me’n vaig cansar. Podria haver continuat tres, quatre, cinc anys més, però hi va haver problemes polítics. Vaig tenir problemes perquè jo era el que més feina feia amb diferència a Mallorca. També feia fires a Madrid, a Berlín, a Franfkurt, a Londres… Em vaig ficar a la Fira Nàutica, que és la més important o com a mínim, la que més ven. Aleshores, en aquell moment hi havia la problemàtica de les comissions i com que jo era el que feia més feina, vaig tenir dificultats. Me varen estrényer. Però promet que no era ver el que es va dir. Això me va cansar. Han de ser valents, han de dir la veritat i no s'han d’acovardir. I han de tenir memòria històrica. Nosaltres vam ser els primers que varen fer en les corals a la catedral de Palma, els primers que vàrem fer un concert de jazz al castell de Bellver… Me'n vaig cansar i em vaig retirar. Alhora, també ho vaig fer perquè veia que els meus fills tenien potència.

I no t’agafa mai el cuquet?
Mira, hi ha una cosa que els meus fills m'han deixat únicament per a jo, que és el festival d’havaneres que feim a Sòller. Això m'ho han deixat per jo. Igual que quan se sol·licita en Tomeu Penya, que sempre m’ho consulten. Jo, a en Tomeu no l'he deixat, i ell ho sap.